LA VIA AUGUSTA

dilluns, 13 de juny del 2016

Cap batalla hauria de ser mereixedora d’un monument. Tampoc la de l’Ebre, però donat que la consulta no vinculant celebrada a Tortosa ha donat per bona l’opció de mantenir i reinterpretar les dues agulles commemoratives, caldrà buscar-los un sentit. A menys que s’imposin les tesis dels que han considerat la consulta «innecessària», «un insult als valors democràtics» o un «impediment» a la seva voluntat de retirar-lo. Entre les moltes virtuts dels catalans, comença a consolidar-se en alguns un vici molt poc elegant: pretendre donar classes de democràcia als altres.
La frivolització del franquisme a què apel·lava Òmnium per argumentar la seva contrarietat per la consulta tortosina també pot donar-se si ens entestem a valorar els anys de Franco com una plaga bíblica de falta de llibertats arribada de fora, sense base social al nostre país. De catalans sempre n’hi ha hagut de totes classes, fins i tot de franquistes, molt probablement en proporció similar a la resta d’Espanya, encara que ara ens costi d’acceptar. Ho devien ser per convicció, per conveniència, la majoria per resignació o per sobreviure. I hi va haver qui no ho va ser mai i qui va lluitar fins a la mort contra la dictadura.
Com que hem de ser respectuosos amb la consulta, el monument es podria dedicar a la memòria dels catalans que van patir amb resignació i dignitat la llarga nit del franquisme. Per una vegada, fugim del blanc impol·lut dels herois i el negre tenebrós dels botxins, ressaltem el valor social del gris, del ciutadà invisible i majoritari, recordem-nos d’aquells que no van poder claudicar de viure a pesar de tenir plena consciència d’estar malvivint. Que el monument fos inaugurat pel Caudillo no s’hauria d’interpretar com un agreujant, més aviat com una oportunitat. Siguem pràctics, quina venjança històrica pot ser millor que convertir la seva obra en un recordatori de la seva maldat.

diumenge, 12 de juny del 2016

VAIG VOTAR A LA CUP I EM SENTO ESTAFAT

Dijous, el Periódico de Catalunya va publicar una carta al director amb el títol que figura a l’encapçalament signada per un tal Alejandro Cabanas, contable de Barcelona.

La persona en qüestió pot, efectivament, estar emprenyat amb les CUP per no haver recolzat els pressupostos del Govern de la Generalitat per al 2016 i creure que aquest fet trencarà el procés o bé ser un votant de Junts pel Sí que vulgui desacreditar a la formació anticapitalista.

O fins i tot podria tractar-se d’un fals perfil, ja que he remenat per Internet i els Alejandro Cabanas que he trobat no sembla que tinguin relació amb el firmant de l’escrit.

Està clar que entre els votants de Junts pels Sí hi ha una enrabiada general. He llegit comentaris de diverses persones que, a priori, les suposo votants d’aquesta formació i que demostrarien el que estic dient.

Mireu, el passat 27-S, el de les eleccions de la nostra vida, hi van haver tres grups de gent que van votar independentista: aquells que van escollir l’opció de Junts el Sí i que eren majoritàriament militants o simpatitzants de Convergència i Esquerra i els que van votar a les CUP. Els que van fer-ho per aquesta darrera formació els dividiria en dos grups (d’aquí que n’hi hagi 3): els militants i simpatitzants de la formació i aquells indignats que tot i que la idea de la independència no el grinyola, prioritzen altres valors com els de la transparència, honestedat, regeneració democràtica, solidaritat amb els grups més desvalguts, etc. Deixeu-me que us digui que jo formava part d’aquest darrer grup.

Les meves conviccions polítiques no me permeten votar a Convergència, encara que vagi de la ma d’Esquerra, una formació que tampoc no he votat mai, però que depenent de les condicions podria arribar a fer-ho.

Quan vaig decidir votar a les CUP (ja ho havia fet a les anteriors eleccions autonòmiques), tenia molt clar perquè ho feia i a qui ho feia. Per tant, a mi no m’han decebut, ja que penso que han estat coherents amb la seva ideologia.

Quantes vegades heu llegit comentaris meus parlant de prioritats? Per alguns la primera prioritat és la independència: Ara cal votar a una formació que estigui a favor de la independència; quan assolirem aquesta ja ens entendre... Quantes vegades vaig escoltar frases semblants a aquesta abans del 27-S. I la corrupció de Convergència? I les retallades? I l’afavorir als amiguets? Tot això no comptava...

El resultat de la votació va ser de 29 a 26 favorable a no aprovar els pressupostos. Això vol dir que dintre del comitè de govern de les CUP hi ha opinions contraposades. De fet ja va passar en aquell empat a 1.515, un resultat increïble i que va crear tota mena de suspicàcies. Uns (el de moment menys) estan a favor de donar suport a JxS per a continuar endavant el procés i els altres (el sector que fins ara ha guanyat) que per aconseguir la independència no es pot tancar els ulls als problemes reals dels ciutadans de Catalunya.

Els pressupostos que va presentar el govern portaven capítols que per a molts de les CUP eren autèntiques línies roges. Al debat de per la nit a 3/24 vaig escoltar que es podrien utilitzar el centres sanitaris públics per a exercir la medicina privada. Això que a priori sembla un autèntic disbarat va ser confirmat pel representant del PP a la taula de debat.

Un altre punt controvertit són les ambaixades que es volen obrir a l’estranger... Quin cost té això? Es pot retallar en ensenyament, sanitat, serveis socials o cultura i obrir delegacions a l’estranger per, entre d’altres coses, col·locar a gent dels partits que integren el govern?

Reitero, a mi no m’han decebut i a part d’això es van carregar a Mas encara que la seva situació no sigui definitiva.

TRES TREPIDANTES DÍAS POR LAS COMARCAS DEL MASTRAZGO DE TERUEL Y ‘ELS PORTS’ (CASTELLÓN). DÍA TERCERO

FORCALL

Conozco el Forcall por el sobrenombre del pueblo de los curas. Antiguamente, la falta de medios económicos hacía que muchos jóvenes se decidieran por la vida religiosa y se iban a estudiar al seminario de Tortosa para, finalmente, hacerse curas. Casualidad o no, el cura que me bautizó era de Forcall y también el cura que me dio la primera comunión.

Llegamos a Forcall desde Cinctorres. Antes de llegar y prácticamente pegada al pueblo la ermita de S. José (s. XVII) y el calvario, el mayor de la provincia de Castellón. Bordeando el calvario por la parte inferior, el río Cantavieja que se une al Bergantes nada más superar el pueblo.

Aparcamos en una plaza donde estaba la escuela además de un parque infantil. Era lunes, pero era un día raro, ya que si bien los escolares no tenían clase, para los demás era laborable. Esto hacía que el pueblo estuviera prácticamente desierto.

Nos encaminamos hacia el centro del pueblo por la calle Tomás Salvador hasta llegar a la plaza Mayor. Una plaza de trazado irregular y de considerables dimensiones si se compara con el resto de la población. Es tan irregular que algunas casas están porticadas, pero la mayoría no.

Nada más llegar a la plaza, a mano derecha se encuentra el palacio de los Osset-Miró (siglo XVI), convertido desde hace unos años en un hotel de lujo. Y justo al otro extremo de la plaza la sede del ayuntamiento (siglos XVI-XVII) que tiene, en la parte que da a la plaza un elemento arquitectónico nada común: una doble escalera voladiza sobre un arco de medio punto. De hecho es la única de estas características de toda la Comunidad Valenciana. Otros elementos destacables de este edificio son un reloj y una campana.

A la izquierda, un grupo de casas porticadas con algunos comercios en los bajos y a la derecha una plazoleta con la entrada principal del ayuntamiento o Casa de la Vila. Una pequeña escultura representado a una mujer acarreando agua es todo el ornamento que tiene dicha plaza.

De repente un cartel enganchado a un balcón nos llamó la atención. Nos indicaba un viejo horno de pan. Abandonamos la plaza por un estrecho callejón e, inmediatamente, volvimos a girar hacia la izquierda, precisamente por la calle Horno, aunque en una antigua placa ponga Orno. Estaba allí mismo, con un rótulo de piedra mucho más modero, seguramente colocado con motivo de alguna restauración; pero no lo pudimos visitar ya que se encontraba cerrado a aquella hora de la tarde. Según parece es el horno en funcionamiento más antiguo de Europa (siglo XIII). Continuamos por aquella calle hasta llegar a la iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción, restaurada en el siglo XIX pero con elementos del siglo XIII y un campanario de 55 m. de altura de estilo barroco. Rodeamos la iglesia admirando sus gárgolas, mientras en la parte lateral vimos un enorme edificio que antaño albergó la escuela y enfrente en frente de la iglesia otra construcción de considerables dimensiones.

Al llegar de nuevo ante la sede del ayuntamiento, cogimos un callejón con un poco de cuesta que nos llevó a un pequeño mirador desde donde podían ver los alrededores de la población, desde los campos de cultivo, a las granjas; desde la montaña llamada Mola de la Vila hasta el cauce río Bergantes.

Volvimos hacia el centro del pueblo en busca de la plaza Mayor que, como he explicado con anterioridad, estaba semidesierta, pero que durante las celebraciones más relevantes se llena de público y se convierte es el centro neurálgico. Allí nos sentamos en un bar que tenía una terraza cubierta para tomarnos un té y descansar un poco.

Antes de marchar todavía tuvimos tiempo de paramos en una carnicería situada en la carretera de Morella para realizar la última compra.