MANIFESTACIÓ PDE BARCELONA (Fotos) -22-

FESTIVAL DE COLORS A LA TANCADA (1)

¿Urgeix un revulsiu liberal?

JOAN TAPIA

Periodista

Si la vella política no aposta per regenerar-se, Ciutadans hi sobra. PP i PSOE es basten per formar govern

El missatge és telegràfic i una mica oportunista però correcte: La vella política democràtica ha fet avançar molt Europa des del 1945 i Espanya des de la Transició però ara –amb els vicis lletjos i la crisi– necessita regenerar-se per evitar l’ascens dels populismes: Le Pen a França, Tsipras a Grècia, Podem a Espanya... fins i tot Trump als Estats Units.

Rivera predica que Ciutadans és el revulsiu liberal que regenerarà la democràcia. Contra Podem, però també contra el PP, a qui retreu immobilisme, excés de conservadorisme i massa col·lusió amb la corrupció. Dijous als esmorzars d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va sentenciar: «C’s no facilitarà un Govern de Rajoy perquè es necessita un president a qui ningú pugui fer xantatge i que no agafi el telèfon als delinqüents». Sap que formar Govern exigirà pactar –per això el seu acord amb el PSOE després del 20-D– però recalca que si la «vella política» no es regenera, C’s hi sobra: PP i PSOE es basten per formar Govern.

Relació amb el PSOE

També es distancia, encara que amb un èmfasi diferent, del PSOE: Pedro Sánchez no ha governat mai i Ciutadans no veta el PP, sinó Rajoy. Però els socialistes arrosseguen defectes de la vella política i defensen els seus càrrecs i la seva burocràcia: «Els vam haver d’arrencar un queixal perquè acceptessin eliminar les diputacions».

Rivera es dirigeix a la classe mitjana i als 3,5 milions d’autònoms (subratlla això de 3,5 milions) que ja no se senten representats per l’immobilisme d’un PP que deixa podrir els problemes, que es justifica dient que són «embolics» i que porta a la motxilla Bárcenas, la Gürtel, València, Granados... També busca antics votants socialistes (insisteix que la Sanitat espanyola ha sigut modèlica fins arribar a les retallades) que saben que per sobreviure en la globalització es necessita una economia més flexible.

El seu gran problema és la credibilitat com a governant. És el polític més valorat, l’únic que aprova en la majoria de les enquestes, però el seu partit és només el quart en intenció de vot. El quart és molt perquè només fa dos anys que va irrompre en la política espanyola amb dos eurodiputats (davant dels 16 del PP i dels 14 del PSOE). Després, durant la campanya del 20-D, en un moment determinat va semblar que es menjava el món però va obtenir un resultat inferior a l’esperat. El seu avantatge és que no ha governat mai i, per tant, està net. El seu passiu, que li falta la prova del cotó.

Per votar-lo cal tenir una mica de fe en un polític jove i batallador que acaba d’ingressar al partit liberal europeu (un de la vella política), que se situa al centre i que posa com a referents el canadenc Trudeau, Obama, l’italià renovador Renzi, i fins i tot Manuel Valls, el català que presideix el Govern socialista francès.

¡S’ha de tenir fe!, però Rivera se la treballa. Fa 10 anys es va fotografiar nu per encapçalar Ciutadans, que es va fundar en les eleccions catalanes del 2006 com a revulsiu al que qualificava d’excessos del catalanisme. Del Tripartit de Maragall i de la CiU que havia fet apujar el sostre de l’Estatut. Va treure tres diputats i molts el vam mirar amb escepticisme: fenomen passatger. Però, ¡alerta!, va repetir el 2010.

I l’any 2012, quan Mas va posar la directa, va saltar a nou escons. El 27-S passat, a les plebiscitàries, ell ja no es va presentar a Catalunya, però Ciutadans va obtenir ni més ni menys que 25 diputats i la seva candidata –la llavors molt desconeguda Inés Arrimadas– es va convertir en líder de l’oposició.

Ara diu que vol que Catalunya sigui partícip actiu de la regeneració d’Espanya i que resoldre l’encaix exigeix un executiu que faci complir la llei, però també «un Govern amb cintura» que vulgui i sàpiga negociar (murmura que va sortir una mica animat de la trobada amb Puigdemont) i està disposat a reformar la Constitució amb el màxim consens. No amb consultes d’autodeterminació que no el tindran mai.

A Catalunya continua la reticència. Va atacar no només ERC, sinó també CiU i Maragall. Sí. Però el 27-S Arrimadas va pescar vots del PSC.

I dijous em va sorprendre una diputada de CDC, de la legislatura anterior a la del 20-D, que em va dir sense cap mania: «CDC no s’enfonsarà... però perdrà molts vots». ¿On aniran? «...La majoria a Ciutadans, no els més nacionalistes... recorden la CiU d’abans, cuiden la classe mitjana moderada».

Bé, Albert Rivera es treballa la fe dels que es diuen liberals, que desconfien dels socialistes i estan farts del PP.

ELS TORTOSINS DEL MONUMENT

Proposo que la generació de tortosins que hagin viscut la consulta sobre el monument franquista es passi a anomena: els tortosins del monument.

Potser no a Tortosa, però si a Catalunya, el pseudoreferèndum que va muntar l’Ajuntament de la capital del Baix Ebre serà recordat com un dels moments més vergonyosos de la història recent del nostre país. Perquè tal com deia Carod-Rovira a l’article publicat a Nació Digital amb el títol de Tortosa, allà al mig i al setmanari el Temps com a Tortosa i la Transició (es tracta del mateix article), la consulta no era només cosa de Tortosa, sinó de tota Catalunya. I penso que qui va ser vicepresident amb Pasqual Maragall té suficient autoritat (sobre tot moral) com per a fer una afirmació així. Tot i que alguns (sobre tot tortosins) hi puguin discrepar...

A l’article dels dos títols, Carod-Rovira diu moltes coses, però n’hi ha una que em va cridar poderosament  l’atenció: I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests.

Fa més de 30 anys que treballo a Tortosa. Tot i que a l’oficina hi ha treballat i treballa molta gent que no és de Tortosa (sobre tot valencians), m’he pogut fer una idea prou aproximada de la forma de ser dels seus ciutadans. Possiblement mai gosaria dir (i menys en públic) els adjectius emprats per Carod-Rovira, però els comparteixo gran mesura. Fa molts anys que s’ho han guanyat a pols!

El tortosins són molt seus. Com qualsevol ciutat de qualsevol país, exerceix el centralisme respecte ja no només dels pobles de la seva comarca, sinó de l’àrea d’influència que ha tingut històricament.

Dos són els fets essencials d’aquesta influència: la concentració d’equipaments sanitaris i oficines administratives i la companyia d’autobusos Hife que té Tortosa com a destinació final de la majoria de trajectes.

La gent gran de les comarques aragoneses del Matarranya i el Baix Aragó i les valencianes del Baix i Alt Maestrat, així com la dels Ports, segur que saben bé del que parlo. També identificaran ràpidament els següents noms: la Monegal, l’Aliança, la Tortosina, la del Dr. Lluch... Segurament haureu deduït que en tots els casos es tracta de clíniques. El Bisbat de Tortosa que abasta bona part dels territoris esmentats, també ha exercit una extraordinària influència que ha ajudat a consolidar el lideratge de Tortosa.  

D’una ciutat controlada per les grans famílies benestants (algunes d’elles representades a la Festa del Renaixement) es va passar a ser-ho per les grans famílies polítiques.

Tortosa, per aquells que els flaqueja la memòria, l’any 1979 va ser la ciutat més gran de Catalunya governada per CiU, gràcies al pacte de progrés anti AP i UCD que van signar la resta de forces. Aquest fet va permetre a CiU tenir una presència al territori que ni tan sols somiaven uns mesos abans. Tret del parèntesi que va significar el govern de Joan Sabaté, Convergència sempre va tenir l’alcaldia. Primer amb Vegué, més tard amb Curto i, finalment amb Bel.

Bel va créixer políticament parlant (ja que de per si ja és prou alt) gràcies a la presidència del Consell Comarcal del Baix Ebre, fruit d’un pacte amb ERC que en aquell moment no va entendre quasi ningú. Tan gran va ser la fidelitat d’ERC cap a CiU que els hi van donar suport durant la primera legislatura de Ferran Bel com alcalde (2003-2007) Entre el 2007 i 2011, Bel va treure majoria absoluta i va deixar de comptar amb els republicans.

Tot i això quan CiU va perdre la majoria absoluta l’any passat, ERC, amb Monclús al capdavant, van decidir donar-li suport incondicional, tot i que sé li va oferir l’alcaldia amb un gran pacte de totes les forces d’esquerra de l’Ajuntament (Movem Tortosa i PSC) Però sembla que el que fins fa poc era el president local d’ERC Marc Puigdomènech va vetar l’acord perquè a les llistes del PSC, Ricard Lleixà membre de Societat Civil Catalana anava com a primer suplent (!)

Durant els anys de la majoria absoluta, Bel es va negar a fer qualsevol tipus de consulta sobre el monument franquista de l’Ebre. Una vegada perduda aquesta majoria no va tenir més remei que acceptar fer-la, però posant dos preguntes sense gaire sentit.

En aquell moment, els partits d’esquerra de l’oposició van tornar a oferir l’alcaldia a Monclús que una vegada més va rebutjar, mentre Puigdomènech dimitia per motius profesionals...

Mentre Bel ha rebut (merescudament) per totes bandes, Monclús n’ha sortit indemne quan, des del meu punt de vista és un dels màxims responsables del vodevil viscut a Tortosa durant les darreres setmanes.