VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. MIREPOIX (8)

La pilota no és de Mariano

ANTÓN LOSADA

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Les negociacions per conformar govern han començat i l'arrencada ha sigut dolenta, no ens enganyem. Dir-los als altres que la cosa urgeix, enviar-los un resum del teu programa electoral i a continuació avisar que, o això o noves eleccions, sembla un desafiament més que una negociació. La tàctica de Mariano Rajoy recorda la d'aquell nen mimat que té una pilota i que, o el deixen jugar amb les regles que ell imposa i marcar els gols o s'emporta la pilota a casa; i ja sabem com sol acabar aquesta història: tots plorant i sense jugar.

Ara poden passar dues coses. Rajoy pot seguir creient-s'ho i concentrant-se només a competir. Convençut que només ell milloraria els seus resultats si es convoquessin noves eleccions, pot apostar-ho tot a guanyar, entossudir-se a mantenir una estratègia de reclamar valor a qualsevol preu i intentar ser president sense donar res a canvi dels vots o les abstencions dels altres.

L'altra possibilitat requereix que Rajoy entengui que li correspon a ell desbloquejar la situació. Hauria d'assumir que tornar a ser president exigeix apostar per la cooperació i una estratègia de creació de valor on tots guanyin si es queda a la Moncloa, no només ell i el seu partit. Governa qui suma 176 vots. Si Rajoy es presenta amb a penes mitja dotzena més de diputats que Pedro Sánchez al març, el líder socialista quedarà perfectament legitimat per votar 'no' i a continuació intentar sumar els suports per guanyar la presidència del Govern.

El dilema no és entre Rajoy o noves eleccions. El dilema verdader es redueix a comprovar si algú serà capaç de sumar els vots necessaris tot creant els necessaris espais d'acord i cooperació. Se'n diu democràcia representativa i és l'essència del nostre sistema polític. Encara que Rajoy cregui el contrari, ni la pilota és seva, ni se la pot emportar a casa si no sap jugar.

HA TORNAT A PASSAR

De Vergara a eldiario.es. 

Sociates criticant als podemitos... Podemitos criticant als sociates... (I si algú dels que criticava no era ni dels uns ni dels altres, tan me dóna, igualment els poso al mateix sac) Ahir per les xarxes socials es podia llegir com s’acusaven mútuament per no haver fet president del Congrés a algú diferent a la popular Ana Pastor. Dos eren els candidats, dos: Patxi López del PSOE i Xavier Domènech de Podemos i les seves confluències...

El que està clar és que ha tornat a passar...  Una vegada més els partits d’esquerra han estat incapaços de posar-se d’acord i buscar un candidat de consens per a poder  atreure el vots que faltaven i desbancar al candidat dels partits de dreta (PP + C’s) Però tal com va passar l’anterior i curta legislatura amb la incapacitat per arribar a un acord de govern, ara s’ha produït una situació força similar (que no igual)

Tot i que és una situació que no m’agrada, el pitjor és que tornarem a tenir 4 anys més de govern del PP amb el suport de C’s, la qual cosa, a hores d’ara encara no sé si serà dolent o pitjor, ja que bo, d’entrada, segur que no ho serà... I de sortida tampoc.

Però bé, era una situació que es podia donar i que es va acabar donant. Una vegada més un partit que durant la campanya havia dit el que havia dit (tampoc cal que ho repeteixi i si algú no ho sap sempre por buscar-ho per Internet), va acabar pactant amb el partit corrupte i de les retallades per antonomàsia a canvi de dos llocs a la mes del Congrés, ja que de ho haver pacta s’hauria quedat sense aquesta representació. Vots a canvi de cadires! Què trist, no?

Però possiblement el que més va encendre les xarxes socials va ser el suport des convergents al candidat del PP. Homs primer ho va negar, però davant l’evidència de que hi havia 10 vots més que els que sumaven PP i C’s, no els hi va quedar més remei que acabar acceptant l’evidència.

Mentrestant, el popular Rafael Hernando, a la pregunta sobre d’on podien vindre aquests vots va respondre: Del PNV, de CiU i de Coalició Canària. (Sembla ser que encara no ha posat el rellotge a hora, ja que CiU ja fa mesos que va desaparèixer i fins i tot Convergència ha canviat el nom per Partit Demòcrata Català, tot i que està per veure si acabarà sent el nom definitiu)

El preu dels vots sembla que ha estat de 1,5 milions d’euros. Si finalment el PDC acaba votant (o facilitant) l’elecció de Rajoy, cal pensar que el preu serà més alt, perquè una quantitat així me sembla irrisòria.  

Pablo Iglesias sobre aquest mateix tema va dir: Homs ha votat a favor d’aquells que el volen empresonar! Potser és perquè la condició de no ser empresonat anava al mateix pac... Llavors s’entendria perfectament.

El que queda clar a ulls de molts (evidentment qui no ho vulgui veure no ho veurà, encara que sigui molt, molt evident) és que Convergència (posem-ho així que ens entendrem tots) a Madrid va sumar els vots als del PP i C’s per a elegir a Ana Mato com a presidenta del Congrés i aquí predica l’independentisme i si els escoltes pots acabar convencent-te de que sempre han estat uns independentistes de pedra picada. O sigui, que més independentistes que ells no hi ha ningú.

Aquest mateix matí, una persona molt propera a mi me deia el següent: Si Convergència va a la manifestació de l’11 de setembre, seré jo qui no hi vaig... A mi que no me busquin més!

I és que està clar el que sempre us he dit: Els convergents només tenen un objectiu: poder per aconseguir diners. Si dintre d’uns dies Homs i la resta del grup acaben votant per la investidura de Rajoy, encara ens quedarà més clar que és així per molt que ho vulguin disfressar d’una altra cosa.

Sabeu com es diu això? Hipocresia!

Quina colla! I quina colla de babaus (perdoneu-me si us ofenc) que se’ls creuen i els hi donen suport aquí a casa nostra.      

50è TALL DE L'N-340 A AMPOSTA (Restaurant Baix Ebre)