N’HAURÍEM DE SER MOLTS MÉS!

Aquesta és l’opinió unànime d’aquells que assistim habitualment als talls de l’N-340 per a reivindicar la gratuïtat de l’AP-7. I és que tot hi que s’aconsegueix l’efecte que es busca, no n’hi ha prou.    

Com sabeu els talls de la carretera ja fa molts mesos que s’estan fent, sobre tot en dijous. Primer van començar a Sòl de Riu, més tard es van portar a les Cases d’Alcanar i simultàniament a l’Ampolla. Després s’hi van afegir plataformes ciutadanes del País Valencià que la tallaven a la sortida de Vinaròs fins que el governador civil no els va autoritzar a fer-hi i van haver de desplaçar-la uns quilòmetres més al Nord. Per tant, Sòl de Riu va tornar a agafar protagonisme. I de tant en tant se’n ha fet alguna d’extra, com la que es va fer al terme de l’Ametlla de Mar per a batejaramb el nom de la Ministra de Foment Ana Pastor (des d’aquesta mateixa setmana Presidenta del Congrés) I des d’aquesta mateixa setmana, els dilluns, dimarts, dimecres i divendres i en principi tot l’estiu a Amposta, davant del restaurant Baix Ebre.

L’assistència en aquests actes de protestar sol fluctuar entre les 25 i 40 persones. No gaires, la veritat, si tenim en compte que hi ha molta gent afectada per les noves rotondes i la doble ratlla continua entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Aldea i que si volen anar per l’AP-7 tenen que pagar.    

I quines són les causes de la poca assistència de manifestants? Moltes i posats a buscar excuses encara més. A veure si en trobem unes quantes.

-Què hi guanyo jo? Una postura molt egoista, ja que si no hi ha un efecte immediat, a la llarga pot sortir-ne beneficiat el territori. A part d’això s’hauria de pensar amb els morts i ferits que hi ha constantment. Només el fet de ser familiar o amic d’alguna de els víctimes els hauria d’animar a participar.

-I els partits polítics que diuen? La majoria no diuen ni mu (de moment...) Al principi encara hi vaig veure la presència d’alguns polítics sobre tot d’ERC i les CUP i fins i tot algun sindicalista destacat, però darrerament no en veig cap. Els polítics només solen anar quan són ells mateixos els qui convoquen les manifestacions (perdó, convocaven) Però tal com recordava el líder veïnal ampostí Llorenç Navarro: Els polítics no tenen per que venir a les concentracions a defensar les nostres reivindicacions, ells ho poden fer a d’altres llocs. Però al nostre territori només dos ajuntaments van aprovar una moció de recolzament: Flix i Flaset (capital de la comarca del Priorat)

Me deia Llorenç Navarro que d’altres poblacions també l’han aprovat, però que a la vegada també havien aprovat la que reclama l’acabament de l’A7 (autovia), per la qual cosa consideren que no és un suport real al moviment veïnal.    

-No s’aconseguirà res. És una afirmació per a alimentar el desànim que sol sortir dels propis partits amb la clara intenció de desmotivar als pocs que hi assistim regularment.

A cada tall hi ha algú que explica les darreres notícies i que porta la veu cantant, encara que tothom hi pot dir la seva. Aquestes persones solen ser Llorenç Navaro, Àngel Porres i Enric Lange, a part de qui ho faci a les concentracions on assisteixen la gent del País Valencià (i que no controlo tant) Com aquesta setmana (excepte dijous) es fa un únic tall a Amposta, cada dia és Llorenç qui encoratja els assistents i els anima a continuar amb les mobilitzacions.

Pràcticament cada dia Llorenç reitera que s’ha demana l’assistència del polític ebrenc Germà Bel, tot un expert en temes de infraestructures. Però el polític ni ha assistit ni ha confirmat que ho faci alguna vegada. Segons Llorenç és perquè té una quantitat important de diners en accions d’una autopista del Nord...  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-07-2016

Amposta, carrer Murillo. 

Cotxe aparcat sobre un pas de vianants. 

VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. MIREPOIX (9)

Aznar, més d'hora que tard, haurà de passar comptes

JOAN TARDÀ

Diputat d'ERC al Congrés

D’aquí a poques setmanes, en una correlació de forces distinta, alCongrés dels Diputats ja s’haurà presentat una iniciativa parlamentària perquè, ara sí, sigui possible dur a terme allò que els britànics ja han conclòs. Perquè des de l’any 2005 reclamem al Parlament espanyol l’elaboració d’un informe sobre l’Iraq com l’'informe Chilcot' dut a terme a la Gran Bretanya. De fet –perdoneu la petulància– el reclamem més ambiciós, perquè hi afegim la demanda del detall de la participació militar espanyola –i el seu cost–, l’actuació dels serveis d’espionatge, la quantificació de l’ajut oficial enviat (els diners que s’hi van destinar i amb quines finalitats) i la publicació dels compromisos comercials públics i privats que s’han realitzat (en altres paraules, quines empreses espanyoles es van beneficiar del pastís del botí de guerra).
 

D’igual manera, hem reclamat que es faci una valoració de la situació dels drets humans a l’Iraq, un dels arguments força per justificar-ne la invasió. De fet, un informe d’Amnistia Internacional del 2013 titulat Iraq: Una dècada d’abusos fa avinent que, més enllà de restaurar-se la pena de mort i les execucions, «la tortura és una pràctica generalitzada i impune de les forces governamentals». En aquest mateix sentit, cal subratllar com la invasió de l’Iraq ha alimentat el terrorisme internacional i, a més a més, s’hi continua negant els drets del poble kurd.
 

Totes les noves informacions i investigacions que apareixen sobre l’Iraq confirmen allò que ja dèiem al 2003: no hi havia proves sobre la possessió d’armes de destrucció massiva i els possibles indicis eren fruit de la manipulació i la mentida dels protagonistes de lafoto de les Açores amb l’objectiu de justificar una guerra i una ocupació de l’Iraq absolutament il·legals i il·legítimes. En d’altres paraules, Aznar, com Bush i Blair, són susceptibles de ser jutjats.
 

Al 2003, ja ho dèiem al Parlament espanyol i als carrers: es tractava d’una guerra per assolir recursos petroliers. Però anava fins i tot més enllà, també incloïa el negoci de les empreses dels països que van participar en l’ocupació. No debades, abans d’iniciar-se l’atac militar, el llavors secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, feia gestions per garantir la participació de les empreses espanyoles en la reconstrucció de l’Iraq, mentre Fernando Díez Moreno, secretari d’Estat de Defensa, afirmava davant el Comité Hispano-Iraquià de Cambres de Comerç que «hi ha un especial desig de ls Estats Units perquè Espanya participi en la reconstrucció».
 

En aquesta mateixa línia, el 13 de maig del 2003, el Govern del PP va prometre a les empreses espanyoles una quota de participació del 9%, que significava –segons els càlculs– un volum de negoci del voltant de 6.000 milions d’euros.
 

Malgrat això, cap empresa espanyola va endur-se cap de les contractacions o subcontractacions fetes en un primer moment i el Govern del PP, mitjançant el ministre de Defensa Federico Trillo, va traslladar a Donald Rumsfeld el seu malestar per l’exclusió d’Espanya del botí de guerra i la seva demanda que les empreses espanyoles poguessin beneficiar-se del pastís iraquià mitjançant els fons i projectes d’institucions multilaterals, contactes directes amb empreses iraquianes, fons de la Conferència de Donants de Madrid o d’una segona fase de subcontractacions de les empreses nord-americanes. Animades pel Govern Aznar i esperant lucrar-se de la guerra, va haver-hi voltors olorant el negoci tacat de sang: cambres de comerç espanyoles que feren viatges a països com l’Iraq o Kuwait buscant inversions, grans bufets d’advocats oferint assessorament a empreses i grans entitats bancàries oferint-los finançament.
 

El Govern espanyol fins i tot va fer negoci mitjançant l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Tant va ser així que Intermón-Oxfam va denunciar que dels primers 50 milions d’ajut només 6,7 eren veritable ajut per a la població iraquiana. A més a més, hem de tenir present que gran part de les oenegés beneficiades eren oenegés vinculades directament o indirecta al Partit Popular.
 

Continuem entossudits a desemmascarar quins van ser els veritables motius que van dur el Govern espanyol a recolzar la invasió, la guerra i l’ocupació de l’Iraq i volem saber si, finalment, va haver-hi empreses espanyoles que es van beneficiar d’aquesta actuació criminal.