dissabte, 20 d’agost del 2016
Tu ja m’entens
JAUME REIXACH
La dinàmica engegada per Junts x Sí i la CUP al Parlament de Catalunya porta inexorablement al dolor, social i personal. És pitjor el remei –la independència- que la malaltia: les friccions en el repartiment i el sistema de finançament de competències administratives en un territori de la Unió Europea regulat, com totes les regions i estats que formen part del “club de Brussel·les”, pel principi de subsidiarietat.
La reivindicació de la independència serveix per tapar les clamoroses deficiències i corrupcions en la gestió de la Generalitat i, de manera prioritària, per intentar salvar la família de l’expresident Jordi Pujol dels seus gravíssims embolics judicials. Aquesta fugida endavant és una colossal irresponsabilitat política, en la mesura que condemna el conjunt de la societat catalana –formada per independentistes i no independentistes- a afrontar una “teràpia de xoc”, totalment injusta i innecessària.
En les meves incursions per Catalunya he passat uns dies per les comarques centrals del país. Què he vist, què he escoltat, què he llegit?
* Manifestació en protesta per l’enèsim accident mortal a la C-55 (Abrera-Manresa), carretera que és competència de la Generalitat. Aquesta via és l’alternativa gratuïta a l’autopista de peatge C-16 (Terrassa-Manresa), que explota l’empresa Autema(Ferrovial). Tothom ho sap i tothom ho diu: l’abandonament de laC-55, que s’ha convertit en un escorxador de vides humanes, és conseqüència directa de la política de la Generalitat d’afavorir els interessos de Ferrovial, la constructora implicada en l’escàndol del cas Palau de la Música i que va finançar la fallida Operació Reformista de Miquel Roca Junyent. Per incrementar l’escarni, la Generalitat paga cada any una milionada a Autema en concepte d’indemnitzacions per les “bonificacions” que aplica en els peatges (tu ja m’entens).
* Manifestació a Cardona –l’heroica vila que va resistir fins al final la Guerra de Successió del segle XVIII- pel tancament de la mina d’Ercros, que deixarà sense feina un munt de treballadors. La direcció d’Ercros ha decidit que comprarà directament la sal a l’empresa ICL (Iberpotash), de capital israelià, que explota els jaciments de potassa del Bages i que és la responsable de les brutals muntanyes de runam que empastifen el territori i de la contaminació dels aqüífers de la comarca i de la conca del Llobregat. La tradicional complicitat (tu ja m’entens) de la Generalitat –que té les competències de mineria i medi ambient- amb Israel fa que les activitats d’ICL gaudeixin d’una alarmant impunitat que ha obligat les autoritats comunitàries a obrir un expedient sancionador.
* La bassa de Capellades, una surgència natural de l’aqüífer de la comarca de l’Anoia/Penedès, torna a estar buida. La sequera, però també la mala gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), són les causants d’aquest inquietant desastre ecològic. En els anys d’esplendor del pujolisme es van concedir permisos d’explotació industrial –tu ja m’entens- d’aquest aqüífer que han acabat assecant-lo, davant l’estupefacció i la indignació dels veïns.
* Protesta perquè els residus urbans d’Igualada s’enterren diàriament... a l’abocador de Tivissa, a més de 150 kilòmetres de la capital de l’Anoia! La situació és surrealista. A només 25 kilòmetres d’Igualada hi ha el gran abocador de Can Mata (Els Hostalets de Pierola), però FCC, l’empresa que té la concessió del servei de recollida de deixalles –tu ja m’entens-, prefereix portar-les al dipòsit que té a l’altra punta de Catalunya, repercutint aquesta esbojarrada despesa de transport en les taxes que paguen tots els igualadins. L’abocador de Tivissa és conegut perquè aquí Jordi Pujol Ferrusola i el seu amic Gustavo Buesa –ambdós imputats per l’Audiència Nacional- van fer un gran “pilotasso” amb la seva venda a FCC, un cop aconseguits els permisos de la Generalitat (tu ja m’entens). L’alcalde d’Igualada, Marc Castells, resulta que és una de les “grans joves promeses ascendents” del “nou” Partit Demòcrata Català (PDC)!
La ‘bombolla’ independentista –sigui dit amb tot el respecte i admiració per la gent de bona fe que té aquesta il·lusió- és una pastanaga que la colla d’endollats i mitjans de comunicació subvencionats que viuen de la Generalitat i de l’espessa trama corrupta que l’envolta s’han tret de la màniga per poder mantenir intactes els seus interessos i privilegis i, si pot ser, incrementar-los. Tot això no seria preocupant –al cap i a la fi, som mediterranis- si els seus egoistes promotors i inductors tinguessin cura del país i del conjunt de la societat.
Però no. El nacionalisme en el poder –ara disfressat amb l’estelada- s’ha carregat sàdicament el territori per treure’n benefici propi i, com que la bicoca s’acaba, ens aboca a una absurda “guerra” interna i externa de la qual, òbviament, només pensen treure’n profit personal. L’enfrontament i el dolor que provoquen els importa un rave. Mireu la nòmina dels principals capdavanters del “procés” –quant cobren i de qui cobren- i trobareu el perquè de tot plegat. Tu ja m’entens.
Des de quan una “revolució” s’ha fet des del poder i per preservar el poder?
La dinàmica engegada per Junts x Sí i la CUP al Parlament de Catalunya porta inexorablement al dolor, social i personal. És pitjor el remei –la independència- que la malaltia: les friccions en el repartiment i el sistema de finançament de competències administratives en un territori de la Unió Europea regulat, com totes les regions i estats que formen part del “club de Brussel·les”, pel principi de subsidiarietat.
La reivindicació de la independència serveix per tapar les clamoroses deficiències i corrupcions en la gestió de la Generalitat i, de manera prioritària, per intentar salvar la família de l’expresident Jordi Pujol dels seus gravíssims embolics judicials. Aquesta fugida endavant és una colossal irresponsabilitat política, en la mesura que condemna el conjunt de la societat catalana –formada per independentistes i no independentistes- a afrontar una “teràpia de xoc”, totalment injusta i innecessària.
En les meves incursions per Catalunya he passat uns dies per les comarques centrals del país. Què he vist, què he escoltat, què he llegit?
* Manifestació en protesta per l’enèsim accident mortal a la C-55 (Abrera-Manresa), carretera que és competència de la Generalitat. Aquesta via és l’alternativa gratuïta a l’autopista de peatge C-16 (Terrassa-Manresa), que explota l’empresa Autema(Ferrovial). Tothom ho sap i tothom ho diu: l’abandonament de laC-55, que s’ha convertit en un escorxador de vides humanes, és conseqüència directa de la política de la Generalitat d’afavorir els interessos de Ferrovial, la constructora implicada en l’escàndol del cas Palau de la Música i que va finançar la fallida Operació Reformista de Miquel Roca Junyent. Per incrementar l’escarni, la Generalitat paga cada any una milionada a Autema en concepte d’indemnitzacions per les “bonificacions” que aplica en els peatges (tu ja m’entens).
* Manifestació a Cardona –l’heroica vila que va resistir fins al final la Guerra de Successió del segle XVIII- pel tancament de la mina d’Ercros, que deixarà sense feina un munt de treballadors. La direcció d’Ercros ha decidit que comprarà directament la sal a l’empresa ICL (Iberpotash), de capital israelià, que explota els jaciments de potassa del Bages i que és la responsable de les brutals muntanyes de runam que empastifen el territori i de la contaminació dels aqüífers de la comarca i de la conca del Llobregat. La tradicional complicitat (tu ja m’entens) de la Generalitat –que té les competències de mineria i medi ambient- amb Israel fa que les activitats d’ICL gaudeixin d’una alarmant impunitat que ha obligat les autoritats comunitàries a obrir un expedient sancionador.
* La bassa de Capellades, una surgència natural de l’aqüífer de la comarca de l’Anoia/Penedès, torna a estar buida. La sequera, però també la mala gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), són les causants d’aquest inquietant desastre ecològic. En els anys d’esplendor del pujolisme es van concedir permisos d’explotació industrial –tu ja m’entens- d’aquest aqüífer que han acabat assecant-lo, davant l’estupefacció i la indignació dels veïns.
* Protesta perquè els residus urbans d’Igualada s’enterren diàriament... a l’abocador de Tivissa, a més de 150 kilòmetres de la capital de l’Anoia! La situació és surrealista. A només 25 kilòmetres d’Igualada hi ha el gran abocador de Can Mata (Els Hostalets de Pierola), però FCC, l’empresa que té la concessió del servei de recollida de deixalles –tu ja m’entens-, prefereix portar-les al dipòsit que té a l’altra punta de Catalunya, repercutint aquesta esbojarrada despesa de transport en les taxes que paguen tots els igualadins. L’abocador de Tivissa és conegut perquè aquí Jordi Pujol Ferrusola i el seu amic Gustavo Buesa –ambdós imputats per l’Audiència Nacional- van fer un gran “pilotasso” amb la seva venda a FCC, un cop aconseguits els permisos de la Generalitat (tu ja m’entens). L’alcalde d’Igualada, Marc Castells, resulta que és una de les “grans joves promeses ascendents” del “nou” Partit Demòcrata Català (PDC)!
La ‘bombolla’ independentista –sigui dit amb tot el respecte i admiració per la gent de bona fe que té aquesta il·lusió- és una pastanaga que la colla d’endollats i mitjans de comunicació subvencionats que viuen de la Generalitat i de l’espessa trama corrupta que l’envolta s’han tret de la màniga per poder mantenir intactes els seus interessos i privilegis i, si pot ser, incrementar-los. Tot això no seria preocupant –al cap i a la fi, som mediterranis- si els seus egoistes promotors i inductors tinguessin cura del país i del conjunt de la societat.
Però no. El nacionalisme en el poder –ara disfressat amb l’estelada- s’ha carregat sàdicament el territori per treure’n benefici propi i, com que la bicoca s’acaba, ens aboca a una absurda “guerra” interna i externa de la qual, òbviament, només pensen treure’n profit personal. L’enfrontament i el dolor que provoquen els importa un rave. Mireu la nòmina dels principals capdavanters del “procés” –quant cobren i de qui cobren- i trobareu el perquè de tot plegat. Tu ja m’entens.
Des de quan una “revolució” s’ha fet des del poder i per preservar el poder?
divendres, 19 d’agost del 2016
VIAJE AL PAÍS DE LOS CÁTAROS. EL CASTILLO DE QUÉRIBUS
Saliendo
de Cucugnan en dirección a Rouffiac-des-Corbières,
a mano izquierda está el cruce que lleva hasta el castillo de Quéribus,
el último bastión cátaro. Una empinada carretera nos dejará al pie del mismo,
donde hay un aparcamiento bastante grande. Desde allí todavía habrá que subir
por un escarpado sendero que comienza junto a unas casetas de madera que hacen
las funciones de taquilla y tienda.
El
castillo, a diferencia de la mayoría, no está situado en una superficie que se
podría considerar más o menos plana, sino que está construido sobre la propia
pendiente de la roca, por lo que tiene un perfil muy angosto. La única estancia
relativamente grande es la sala gótica con una sola columna en forma de palmera
dentro de la torre del homenaje. Pero lo más llamativo es el gran ventanal
situado en un plano alto de la sala. Junto a ella una escalera de caracol te
lleva a lo más alto de la torre reconvertida en mirador. En el suelo están
dibujados los 4 puntos cardinales con el fin de que el visitante pueda
orientarse.
La vista
desde allí es espectacular. Unos paneles te aportan la dosis suplementaria de
información para que se tenga una visión clara y exacta sobre el territorio que
se observa. Entre dicha información nos llamó la atención el antiguo sendero
que recorrían los cátaros para llegar al Mediterráneo y que pasaba justo por el
aparcamiento donde habíamos dejado nuestro coche.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)