DIARI DE L’AGOST. DIA 22

JOCS OLÍMPICS

Ahir es van acabar els jocs olímpics d’hivern de Rio 2016. Quan s’havien de començar li vaig dir a un amic virtual amb qui mantinc una fluïda relació epistolar, que segurament no els seguiria, al menys que hi hagués algun esport que m’enganxes una mica. Històricament recordo que sempre he vist més les proves d’atletisme que les de natació i els esports col·lectius que els individuals.

Segurament el meu amic virtual ha estat moltes més hores enganxat a la televisió tot hi tenir uns horaris molt menys compatibles. Ell és José Daniel Vinuesa i està destinat a l’Ambaixada Espanyola de la Índia. Però ara mateix allí està sol (com diem els catalans: més sol que un mussol) i és normal que sempre que pugui veure alguna cosa interessant per la televisió sobre esports relacionats amb el nostre país, difícilment s’ho perd.

Tal com us deia (en part per coincidir amb els dies de la festa major d’Amposta), he seguit molt poques coses. Una d’elles la final de bàdminton, tot i que no vaig veure el primer set i bona part del segon, el joc de Carolina Martín me  va tenir me va tenir força enganxat. De fet, abans de la final ja havia vist alguns moments dels seus partits, com bona part de la semifinal.

Recordo que quan era menut i anava amb mons pares per les fires, solia haver-hi raquetes de bàdminton amb els seu corresponent volador. Alguna vegada me’n havien comprat, però donar-li al maleït volador era més que una proesa. A part no enteníem com es podia jugar amb allò i no amb una pilota... La pròxima vegada que vaig veure raquetes de bàdminton va se a unes noies que practicaven aquet esport a l’escola. Entre les dues dates hi van passar molts anys. Carolina Martín és la flor que no fa maig... L’anomalia dintre de les esportistes espanyoles.

També vaig veure la segona part de la lluita per la medalla de bronze de bàsquet entre Espanya i Austràlia. I alguns trossos de partits de bàsquet, waterpolo o handbol femení... Però cap de complet.

Des del meu punt de vista, aquestes no seran uns Jocs Olímpics per a recordar.

BALANÇ DE LES FESTES MAJORS

Tal com us he dit, paral·lelament es van celebrar bona part de les festes majors d’Aposta. Aquí sí que hi vaig participar molt més, tot i que va haver algun dia que no vaig sortir o simplement ho vaig fer per anar a donar una volta i prendre alguna cosa.

Què puc dir de les festes majors? El que he vist ha estat força participatiu. Si tenim en compte que, majoritàriament el model de les festes està basat en actes taurins i el ball, us he de dir que no he participat ni d’una cosa ni de l’altra. L’únic bou que vaig veure va ser el capllaçat i perquè va passar per bais de casa. També va passar per baix de cada la cursa popular, encara que, en aquest cas, si que me va complaure més veure-la.  

Els principals actes als que vaig assistir van ser el pregó de festes i la proclamació de les pubilles, concert de Quico el Célio amb Guardet lo Cantador i el grup Paracota de jota, el concert de les bandes de música local la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, la Festa Disco, el musical Fum de caliquenyo, el cosso Iris, els focs d’artifici (espectaculars per cert i on per primera vegada es va poder veure el nus símbol de la lluita en defensa de l'Ebre) i el concert de Joan Rovira. I, en general, faig molt bon balanç de que vaig veure. Durant anys el grup de Quico el Célio no va poder actuar a la nostra ciutat. Tot i que mai sé va dir oficialment, els anteriors ajuntament de CiU els tenien vetats pels seu compromís amb la lluita contra el transvasament de l’Ebre. Per cert, ahir, estaven seguts al bar que hi ha al carrer major i va passar cap al concert de Joan Rovira una parella que identifico com a convergents. Al moment estaven de tornada. Quan hi vàrem arribar nosaltres vàrem poder veure que el cantant camarlenc portava la samarreta blava amb el nus... Igual va ser que no els va agradar el que van veure així com alguna de les lletres de les seves cançons com per exemple la de el Meu riu... Trobo que se’n han cansat molt prompte... La gent d’Amposta que no érem de CiU vàrem tenir que aguantar molt més i patir amb silenci (com les hemorroides) els criteris partidistes dels anteriors responsables de la regidoria de festes. Tot i que a mi, personalment, me segueixen sobrant tots els actes taurins. No fa massa dies me van assegurar que jo encara veure com els acaben traient de la programació de les festes. Esperem...

Hi va haver d’altes actes que simplement ens els vàrem trobar com el correbars o la festa infantil que sinó recordo malament va tenir lloc dijous pel matí pel costat i al darrere de l’oficina central de la Caixa. Rectifiqueu-me si estic equivocat, però crec que aquesta va ser la primera vegada que s’ha fet una cosa així i vaig poder comprovar in situ l’èxit que va tenir.

Per cert, us explico un secret?

Feia molts anys que anàvem a Surt al Castell. Durant molt de temps va ser una alternativa a les avorrides festes que es feien a Amposta. Aquest anys no hem xafat per a res el recinte. No és només perquè l’oferta oficial ens hagi complagut al 100%, també perquè hi va haver un parell o tres de nits que bé o no vàrem sortir o bé ho férem només per a donar una volta pel poble i anar a prendre alguna cosa.

Però des d’aquí vull animar a tota la gent de Surt al Castell per a que no deixin de programar actes i continuïn apostant per una oferta de qualitat complementària a la programació de l’ajuntament.  

FESTES MAJORS AMPOSTA. CORREBARS (3)

VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. TOULOUSE (3)

L'espectacle de Rivera

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Ja està fet. Rajoy, com sempre fins ara, se n'ha sortit sense moure res més que l'índex cap a si mateix: «Veniu, veniu, regaleu-me vots». Rivera baixa del seu tamboret de Tancredo i els hi regala. Legislatura desencallada. Govern ­monocolor amb brillantina an­ticorrupció. L'espanyol que menys mereix governar, el cap dels corruptes, president del Govern. «Todo por la patria». Es confirma així la teoria que contempla C's com un magatzem provisional de vots de dretes descontents amb el PP. Un magatzem amb la teulada de vidre, improvisat des de dalt, incapaç d'emprendre una travessia del desert per falta d'implantació territorial. Sense un nombre important d'ajuntaments a les seves mans, els partits estan mancats de bastions per resistir els assalts dels rivals. El PP, el PSOE, Podem i els perifèrics disposen de sòlides bases municipals, i això els fa forts. C's és un contrafort, no un partit. Els contraforts encara no disposen d'una vareta màgica que els transformi en la catedral que amb tanta eficàcia com escassa estètica contribueixen a sostenir.

Les sis condicions de Rivera que asseguren la continuïtat de Rajoy a la Moncloa són fum. Les que no ajudin el PP no es compliran. La famosa comissió d'investigació sobre el cas Bárcenas no passa d'afegir brases a un foc que només ha socarrimat la sola de les botes de l'incombustible Rajoy. Si Rita Barberá accepta el seu destí i plega sense piular, encara s'acabarà reforçant la imatge de Rajoy com l'home que va surfejar la corrupció amb la mateixa facilitat que va surar tot i el llast portentós del Prestige. De reforma equitativa de la llei electoral, no en tindrem perquè els supervivents del bipartidisme, premiats pel sistema actual, sumen 222 diputats sobre 350. Del «Váyase, señor Rajoy», vam transitar a la teoria de la legislatura curta, i d'aquí a una limitació de mandats a vuit anys que tampoc anirà més enllà de les declaracions i els compromisos personals, que a Espanya han passat de no tenir cap valor a ser aplaudits quan es trenquen, com es comprova amb aquest xou.

Ara bé, a Albert Rivera el xou li ha quedat esquàlid: ni mitja mesura, encara que també fos fum, per pal·liar el sofriment de les víctimes de la crisi; res de res sobre el mercat laboral; dels impostos i de les pensions no cal que se'n parli; ni una paraula sobre una llei d'ensenyament consensuada; ni una sola ratlla d'un pla per apuntar-se a l'economia del coneixement, afavorir la indústria i fer el país més competitiu; ni la mes mínima menció de reformes de les institucions de l'Estat, començant pel TC i prosseguint pel Senat; ¿la Constitució?, connais pas. Així ho hem trobat i així ho deixarem.

Parlant d'estètica, que Rivera és català i per això ha passat de Tancredo a trista figura: per acabar d'aquesta manera, valia més haver començat així la mateixa nit electoral. Si les expectatives de votar Rajoy eren tan altes, no calia passar unes setmanes gallejant sense cresta. En comptes de sospirar per consolidar-se a l'oposició en competència amb el PSOE i Podem, Rivera hauria d'haver optat a una vicepresidència del Govern encarregada de les reformes, un parell de ministeris i unes quantes dotzenes d'alts càrrecs per als seus. En canvi, amb el seu papalloneig, primer abraçat a Sánchez i després fent l'esqueneta, i de franc, a la persona que segons ell havia de sortir per cames de la Moncloa, Rivera ha perdut una oportunitat d'or per passar d'arribista a estadista. Perdó, com que ja no hi ha diferència i només compta el poder, rectifico: C's ha perdut sobretot una oportunitat de convertir-se en partit de govern.

Els que ara l'aplaudeixen des de l'establishment per sotmetre's al xantatge del PP, haurien de tenir en compte que si C's es destapa tan aviat com a enganyifa nacional, potser no disposaran de marge de maniobra per inventar-ne un de semblant si algun dia el tornen a necessitar. Tot i això, les futures tribulacions de Rivera no són res si les comparem amb les que esperen Sánchez. Pot dilatar la seva estada dalt del tamboret de Tancredo abans d'imitar Rivera i entronitzar Rajoy a canvi de res, però tothom sap que hi està tan obligat com una fitxa de dòmino quan li cau a sobre la del costat. És probable doncs que, després del xou de Rivera, encara puguem assistir a un espectacle més llastimós i més divertit alhora, digne dels guionistes de La vida de Brian de Monty Python: el Ponç Pilat de la legislatura deixa de rentar-se les mans, s'empara de la creu, puja tot sol, de nit i d'amagat, al Gòlgota i quan comença a fer-se de dia es crucifica a si mateix. Espanya és definitivament insuperable.