Per què Pujol va nomenar Quintà director de TV3?

SISCU BAIGES

Jordi Pujol i els directius de Banca Catalana sempre van acusar el periodista Alfons Quintà, aleshores corresponsal del diari El País a Barcelona, i l’agència de notícies Europa Press de ser els culpables de la fallida d’aquesta entitat financera.Alfons Quintà publicava sovint articles al diari explicant la feble situació financera del banc. Europa Press va difondre una informació anunciant una suposada suspensió de pagaments que va accelerar la crisi de Banca Catalana.
El periodista era una bèstia negra per Pujol i els seus i, per això,va sorprendre la decisió del president de la Generalitat de nomenar-lo primer director de TV3, l’agost de 1982, en ple enfonsament de Banca Catalana.

Jaume Reixach, Enric González i jo vam decidir escriure un llibre sobre la crisi de l’entitat i, clar, vam voler parlar amb Alfons Quintà. El vaig telefonar i li vaig dir: “Som tres periodistes que estem preparant un llibre sobre Banca Catalana i tenim molt interès en parlar amb vostè”. La seva resposta m’ha quedat gravada en la memòria: “Doncs jo no tinc cap interès en parlar amb vosaltres”. En quaranta anys fent trucades similars no recordo una resposta tant antipàtica com aquesta.

Vam fer el llibre però ens vam quedar sense saber perquè Pujol el va triar per posar en marxa la televisió autonòmica. No tenim constància que Alfons Quintà hagi deixat escrites unes memòries on inclogui la resposta a la pregunta que no ens va deixar fer-li. Jordi Pujol ha fet unes memòries on no explica res que no sabés tothom. Els seus biògrafs amics no han indagat en aquest misteri.

Sabrem algun dia el perquè d’aquell nomenament?

De moment, només sabem que la persona que va triar el primer director de la televisió pública de Catalunya està avui amagat sota les pedres després de confessar que és un evasor fiscal de primer nivell i que la persona triada s’ha suïcidat fa uns dies després d’assassinar la seva dona.

Esperem que la història futura de Catalunya sigui més presentable que la recent.

Miguel 26/12/2016 - 16:40h

ELS FUNCIONARIS I LA RESTA DELS MORTALS

Administració de l'AEAT de Sanlúcar de Barrameda. 

Aquest matí he anat a l’oficina de Correus d’Amposta. Després d’agafar torn he vist una cara coneguda i m’hi he apropat. Ens hem saludat i ràpidament m’ha dit:

-Amb la gent que hi ha, un acaba de marxar a esmorzar...

-És normal –li he respost-. Nosaltres també ho fem. Pensa que sempre solem sortir a la mateixa hora i si tu no hi surts, fas que els altres hagin de sortir més tard.

No sé si ho ha volgut entendre, de fet, tan me dóna, ja que la seva opinió podria extrapolar-se a la majoria d’usuaris que acudeixen cada dia a les oficines de les administracions públiques... I encara com no m’ha dit:

-I a sobre els hi paguem nosaltres... -Una frase molt habitual-. 

Ja sé que actualment Correus ja no és un empresa pública i, per tant no hi ha ni funcionaris ni treballadors públics, però si que, pràcticament, són els mateixos que treballaven els darrers anys en que Correus era una empresa estatal, tot i que alguns, quan es va privatitzar, van preferir anar-se’n a l’Agència Tributària.

Porto 31 anys treballant a Hisenda/Agència Tributària i al llarg d’aquest anys he hagut de sentir moltes coses (de vegades millor no escoltar), però quan vaig pel món també n’he vist moltes, tan de treballadors autònoms com d’assalariats i, posades sobre una balança tinc seriosos dubtes cap a on s’inclinaria.

Al bar on esmorzo (mai dic que vaig a prendre el cafè) sovint hi veig treballadors autònoms que es passen llarga estona, de vegades molta més que jo. Per aquells que no ho sàpiguen, al menys a l’Agència Tributària fitxem quan sortim a esmorzar i tornem a fitxar quan tornem i si ens hi estem més temps del que està establert, l’hem de recuperar. Imagino que a la resta d’organismes passa el mateix i possiblement a Correus també. A part d’això a cada oficina hi ha un responsable que vetlla per a que tot funcioni correctament i de en segur que té cura dels horaris dels seus subordinats.

Per acabar us vull explicar dues anècdotes. La primera va passar fa molts anys, segurament més de 20 i l’altra és del passat octubre quan anàvem camí de Cadis.

Hi havia una treballadora d’una assessoria d’Amposta que sempre solia queixar-se. Normalment perquè els treballadors públics (no m’agrada anomenar-los funcionaris) havien sortit a esmorzar, al metge o potser a algun altre lloc...

Un dia vaig haver d’anar a declarar al jutjat d’Amposta quan encara estava al començament de l’avinguda de Catalunya (on ara hi ha un súper) Com no tenia cotxe vaig haver d’anar en autobús que em va deixar a l’antiga parada prop del Mercat. Només baixar vaig veure a la treballadora en qüestió amb un tabal de detergent (d’aquells rodons) a una ma i una bossa amb altres productes a l’altra, tot i ser hora de feina. Al creuar-me amb ella li vaig dir:

-Així treballem? Me pensava que això només ho fèiem els funcionaris...

No va ni obrir la boca.

I la segona. Mentre anàvem per Villarobledo me’n vaig adonar que tenia fusa una bombeta del cotxe. A l’hotel ens van dir que pel centre del poble podríem trobar algun taller. No veiérem un al carrer que creuava el cas urbà. Vaig aparcar el cotxe i mentre la meva dona s’esperava, vaig anar per veure si me la podien canviar. Vaig entrar al taller i me van dir que havia d’anar al costat, als recanvis. Vaig als recanvis i me diuen:

-Si té l’han de canviar has d’anar al taller (cosa normal) Mira: Aquell mecànic és qui té la pot canviar.

Vaig a buscar a aquell senyor i li dic:

-M’han dit a recanvis que me pot canviar una làmpada del cotxe...

I me va respondre:

-T’hauràs d’esperar una mitja hora que ara me’n vaig a esmorzar...

Vàrem marxar...

Tal com diuen els castellans: En todas partes cuecen habas... O no és així?    

LO POBLE QUE VOLEM 9-01-2016

Caseta del parc del darrere del col·legi Miquel Granell. 

Gamberrada d'uns dies després de Nadal. 
Sembla ser que hi van entrar. 

LA NOSTRA RIBERA 61