divendres, 13 de gener del 2017
El PDECat i ERC
Escriptor
Totes les enquestes coincideixen a augurar el declivi electoral de l’antiga Convergència. De moment no li ha valgut de gran cosa el canvi de nom, de cares i d’estructures, com tampoc li va valer el de posicionament. Els dirigents d’abans, és a dir, els vells pujolistes, no volen sentir parlar ni d’ells mateixos, i no només per causa de la corrupció. Els supervivents de la metamorfosi que va de CDC al PDECat, Artur Mas i Francesc Homs, tenen mala peça al teler, i pitjor la tindrien, segons els nouvinguts, si els tribunals no els haguessin convertit en màrtirs del procés. Els nous manen però ningú els coneix, ningú sap d’on surten ni qui o què representen, i ningú sap què pretenen, a més a més de la independència.
El PDECat és un partit desencaixat, amb un model de societat que no és ni carn ni peix, poc barceloní de cap i gens barceloní de cor. Malgrat el prestigi del president Puigdemont, i encara més si no es torna a presentar com anuncia a tort i a dret, és molt probable que el PDECat perdi no tan sols el poder sinó sobretot la perspectiva del poder. És dur, molt dur, passar de protagonista a actor de repartiment, però les coses són així.
En canvi, a Esquerra totes li ponen i, a diferència del seu soci i rival en el camp nacionalista, sense haver fet gran cosa. Res més que persistir, mantenir-se, no immutar-se i portar-se bé. Posats a no tenir, ERC ni tan sols disposa de màrtirs del procés com el PDECat i la CUP –Carme Forcadell és màrtir de JxS–, i no sembla que Junqueras i la seva gent tinguin cap intenció de competir en aquest santoral, cosa que no els perjudica. L’explicació és senzilla: ERC es troba al mig de totes les bisectrius.
La societat s’ha mogut cap al sobiranisme i la justícia social i això, no el mèrit propi si descomptem no haver comès cap error greu, ha situat ERC al centre. I si en comptes de posar independentistes del cinturó a baladrejar i fer propaganda els haguessin fet consellers, ara potser tindrien la majoria absoluta a tocar. Malgrat la flagrant negligència, la perspectiva és que, aquest mateix 2017, Esquerra dobli en diputats i potser en vots la segona força en unes eleccions catalanes.
Que es compleixi el doble pronòstic, d’altra banda quasi unànime, que indica una victòria molt folgada d’ERC i un descens vertiginós del partit de Marta Pascal, no significa la condemna a perpetuïtat del PDECat al purgatori dels quatre o cinc partits que es disputen una molt reculada segona plaça.
Si el PDECat vol recuperar la confiança de la majoria de votants, i de militants, de CDC a l’època de l’esplendor, ha de fer els seus deures: un model de país que no sigui percebut com una ensarronada per sortir del pas; unes formes d’articulació social creïbles on se sentin còmodes liberals, socialcristians i socialdemòcrates; un projecte integrador de tots els catalans; la confiança de les noves generacions; i sobretot, sobretot, un líder, que no pot ser Mas ni vol ser Puigdemont. El PDECat està en mans de gestors, sembla que bons gestors. Però la plaça de líder està vacant. I només la podrà ocupar un fora de sèrie avui desconegut o poc conegut.
dijous, 12 de gener del 2017
ZONA DE FUMADORS (Primera part)
Sempre he tingut
la sensació de que tenir la guerra perduda davant d’un fumador. Per molta
resistència que hi posi, a la curta o a la llarga m’acabarà guanyant.
Vaig créixer en
una societat on fumar estava ben vist. Qui no recorda al metge fumant quan ens
visitava a casa quan érem menuts? Jo recordo perfectament a Don Luciano fumant mentre ens mirava la
febre o ens posava una injecció, ja que llavors no havia practicants/tes que fessin
aquesta feina.
I l’ambient
irrespirable dels bars? Quan més es notava era a l’hivern amb la porta i les
finestres del bar totes tancades i, quan obries la porta la fum t’atacava sense
compassió... Però hi estàvem acostumats.
Per molt que m’insistien
els meus amics, mai vaig pegar una calada a una cigarreta, mai. De vegades me
deien:
-Si no pegues una calada, ja te’n pots anar....
I me’n anava. Mai
vaig fumar... De forma activa, perquè fumador passiu (un concepte que trobo que
s’ha perdut en els darrers anys) ho he estat sempre...
Als xics fumar
ens feia grans. Els menuts no fumaven... Bé, potser ocasionalment quan algú de
la família es casava, ja que hi havia la tradició de que els nuvis donaven un
cigar (puro) als homes i una cigarreta a les dones.
I para les dones,
fumar era símptoma d’alliberament. D’alterar l’ordre establert i desobeir als
pares, sobre tot al pare, al mascle que, com es diria ara, era el mascle alfa
de la família: o feies el que té manava ell o anàvem arreglats...
Tal com explicava
no he fumat mai. Puc dir que porto 59 anys sense fumar!
-Porto 5 anys sense fumar...
-Fa 10 anys que vaig deixar de fumar...
Jo 59 sense
fumar! A veure qui té més mèrit.
Alls 11 anys vaig
anar a estudiar a Ulldecona. Al CLA Ramon Forcadell.
-Ara que aniràs a
Ulldecona (per perdre en part el control dels pares), fumaràs.
No vaig fumar...
Després vaig anar
a estudiar a Tarragona.
-Ara que aniràs a Tarragona, fumaràs.
No vaig fumar...
Uns anys després
vaig haver d’anar a la mili, a Cartagena.
-Ara que aniràs a la mili, fumaràs.
En aquella època
molts començaven a fumar a la mili, ja que l’ociositat solia portar-te cap a
aquest vici... O d’altres de pitjors. Però tampoc en aquest cas vaig fumar...
Potser perquè només m’hi vaig estar 14 dies...
O igual és per
tradició familiar, ja que ni mon iaio patern (el que teníem a casa), ni mon
pare van fumar mai.
A part dels bar
es fumava per tot arreu. Si el pare era fumador, ho feia en qualsevol moment,
sobre tot en acabar de menjar. També als llocs públics, com ara oficines,
transport, etc. No importava per a res que no estigués ventilat.
LO POBLE QUE VOLEM 12-01-2017
Illa de contenidors del carrer Brasil. La gent hi segueix deixat tot tipus d'objectes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)