Escriptor
Totes les enquestes coincideixen a augurar el declivi electoral de l’antiga Convergència. De moment no li ha valgut de gran cosa el canvi de nom, de cares i d’estructures, com tampoc li va valer el de posicionament. Els dirigents d’abans, és a dir, els vells pujolistes, no volen sentir parlar ni d’ells mateixos, i no només per causa de la corrupció. Els supervivents de la metamorfosi que va de CDC al PDECat, Artur Mas i Francesc Homs, tenen mala peça al teler, i pitjor la tindrien, segons els nouvinguts, si els tribunals no els haguessin convertit en màrtirs del procés. Els nous manen però ningú els coneix, ningú sap d’on surten ni qui o què representen, i ningú sap què pretenen, a més a més de la independència.
El PDECat és un partit desencaixat, amb un model de societat que no és ni carn ni peix, poc barceloní de cap i gens barceloní de cor. Malgrat el prestigi del president Puigdemont, i encara més si no es torna a presentar com anuncia a tort i a dret, és molt probable que el PDECat perdi no tan sols el poder sinó sobretot la perspectiva del poder. És dur, molt dur, passar de protagonista a actor de repartiment, però les coses són així.
En canvi, a Esquerra totes li ponen i, a diferència del seu soci i rival en el camp nacionalista, sense haver fet gran cosa. Res més que persistir, mantenir-se, no immutar-se i portar-se bé. Posats a no tenir, ERC ni tan sols disposa de màrtirs del procés com el PDECat i la CUP –Carme Forcadell és màrtir de JxS–, i no sembla que Junqueras i la seva gent tinguin cap intenció de competir en aquest santoral, cosa que no els perjudica. L’explicació és senzilla: ERC es troba al mig de totes les bisectrius.
La societat s’ha mogut cap al sobiranisme i la justícia social i això, no el mèrit propi si descomptem no haver comès cap error greu, ha situat ERC al centre. I si en comptes de posar independentistes del cinturó a baladrejar i fer propaganda els haguessin fet consellers, ara potser tindrien la majoria absoluta a tocar. Malgrat la flagrant negligència, la perspectiva és que, aquest mateix 2017, Esquerra dobli en diputats i potser en vots la segona força en unes eleccions catalanes.
Que es compleixi el doble pronòstic, d’altra banda quasi unànime, que indica una victòria molt folgada d’ERC i un descens vertiginós del partit de Marta Pascal, no significa la condemna a perpetuïtat del PDECat al purgatori dels quatre o cinc partits que es disputen una molt reculada segona plaça.
Si el PDECat vol recuperar la confiança de la majoria de votants, i de militants, de CDC a l’època de l’esplendor, ha de fer els seus deures: un model de país que no sigui percebut com una ensarronada per sortir del pas; unes formes d’articulació social creïbles on se sentin còmodes liberals, socialcristians i socialdemòcrates; un projecte integrador de tots els catalans; la confiança de les noves generacions; i sobretot, sobretot, un líder, que no pot ser Mas ni vol ser Puigdemont. El PDECat està en mans de gestors, sembla que bons gestors. Però la plaça de líder està vacant. I només la podrà ocupar un fora de sèrie avui desconegut o poc conegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada