BORNOS 11

L'HUMOR DE FERRERES AL PERIÓDICO D'AVUI

Puigdemont i el 'teorema Forcadell'

JOAN TAPIA

Periodista

El divendres 23, el president Puigdemont va convocar una «cimera» àmplia d’independentistes i sobiranistes. El punt d’unió era l’exigència d’una consulta. Al finalitzar, va afirmar que la prioritat de tots era aconseguir un referèndum legal i pactat. ¿Era l’inici d’una prudent «radualització» després de l’admissió (a mitges) per part de la vicepresidenta que el PP es va equivocar amb l’Estatut del 2006? ¿Érem davant d’un conat de rectificació lenta per les dues parts? ¿O només va ser el preu que calia pagar per la fotografia amb Ada Colau i els comuns i la sensació d’eixamplar el suport?

Menys d’una setmana després, el dijous 29, vam tenir la resposta quan JxSí i la CUP afirmaven haver arribat a un acord sobre la llei de transitorietat jurídica –que permetrà abandonar la legalitat espanyola i passar a una ignota legalitat catalana–, però ni la comunicaven al Parlament ni la feien pública perquè no pogués ser recorreguda. Voler negociar un referèndum i al mateix temps acordar la llei de desconnexió –l’autèntica declaració unilateral d’independència, segons va dir un dia Marta Rovira– és no només ser incoherent, sinó patir una notable desconnexió cerebral.

Hi ha una explicació. Interessa la foto amb Colau per a la propaganda, però no es pot faltar al que s’ha promès a la CUP de pactar la llei de transitorietat abans de final d’any. El pragmàtic Puigdemont, que de vegades sembla un ambiciós negociant, vol al mateix temps la foto amb Colau i conservar el seu coll. I aquest coll el va posar Artur Mas en mans de la CUP fa ja un any.Enquestes ¿On porta aquesta eixelebrada incoherència? Primer, al fet que l’independentisme sembli cada dia menys seriós. I menys intel·ligent. EL PERIÓDICO ja va publicar fa poc una enquesta que els devia fer repensar la seva estratègia, ja que el 46% dels catalans –molts– se senten independentistes, però no així el 51,6%. I el mateix dia en què es va anunciar el pacte de la llei de transitorietat es coneixia una altra enquesta ni més ni menys que del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat que mostra una cosa similar: el 45,3% vol una Catalunya independent, però el 46,8% no. I l’adhesió a l’independentisme que –CEO dixit– va arribar al 57% l’octubre del 2012, després de la primera manifestació multitudinària de l’11-S i en el punt més fort de la crisi, tendeix a la baixa des d’aleshores.¿És assenyat arrossegar Catalunya a un xoc de trens amb Espanya, que pot tenir conseqüències desagradables, quan la meitat dels catalans no volen la independència i un referèndum els partiria en dues meitats? No, llevat confiança cega en el teorema Forcadell: l’Estat espanyol sempre reacciona amb supèrbia i irrita. Ficarà la pota i l’independentisme no aconseguirà la independència –ni el referèndum, que no es farà–, però sí repetir l’ajustada majoria parlamentària actual i continuar manant a la Generalitat i TV-3. ¡Qui dia passa, any empeny!

Però, segons el CEO, això tampoc serà fàcil perquè els independentistes treuen quatre punts menys que el 2015 i es queden en el 43,6%.

ZONA DE FUMADORS (Segona part)

(Continua d'ahir)

Vaig començar a treballar a Tortosa i una bona part dels meus companys fumaven. Per aquell temps jo ja tenia una malaltia respiratòria, però aquest fet no importava a ningú... O quasi que a ningú, ja que potser, alguna vegada, algun company va tornar al paquet la cigarreta després de treure-la perquè jo hi era present... Però segur que van ser tan poques vegades.

-Us importa si fumo?

Solien preguntar més d’un fumador o fumadora... Però s’encenia la cigarreta sense esperar la resposta. De vegades te’l miraves estupefacte... Però tot i la cara que feies, ell (o ella) a la d’ell, la resta no l’importàvem.

Allà pels anys 90 es va regular la prohibició de fumar als centres oficials, els que depenien d’una administració pública. La majoria dels meus companys fumadors, sé la saltaven sempre que volien i, a sobre, si els cridava l’atenció, encara feien conya.

Durant la primera dècada del 2000 se’n va fer una altra una mica més restrictiva. Als bars, per exemple, hi havia zones de fumadors i no fumadors diferenciades. Però com havia passat sempre, la majoria de fumadors s’ho saltava sovint. Sobre tot als autocars, quan té desplaçaves per assistir a alguna manifestació, sobre tot sindical, els fumadors se’n anaven cap a la part del darrere. Al principi la fum era pràcticament imperceptible, però tal com anava passant el temps, té molestava més. Tot i això, els fumadors pensaven que se’ls perseguia... Que ells no feien res de dolent... Com si haver d’aguantar la seva fum, sobre tot les persones com jo, amb problemes respiratoris, no fos una situació greu.

Finalment es va aprovar una nova llei que encara restringia més els llocs on es podia fumar. És veritat que un part de fumadors s’ho van anar deixant paulatinament, però d’altres no i, a aquests, encara els has d’aguantar moltes més vegades de les que voldries fer-ho.

Si me seguiu habitualment, potser recordareu que una vegada me vaig queixar perquè els meus companys de sindicat fumaven al restaurant de Tivenys on es feia cada anys el sopar de Nadal. Al final l’ambient arribava a ser totalment irrespirable, sobre tot per a mi. La solució va ser dràstica: Ja no m’hi van convidar més!

Els dos darrers anys he hagut d’aguantar l’ambient carregat del Casino d’Amposta la nit de Cap d’any.

-És que com és un local privat é pot fumar- me diuen-.

Home, podran fumar els socis quan no facin esdeveniments oberts a al públic en general! Vaja, crec jo...

Aquest any per a més inri, es van d’haver d’obrir finestres amb el fred que feia al carrer...

Però és igual. Sigui com sigui, on sigui i quan sigui, sé que contra els fumadors tinc la batalla perduda. Ja fa temps que me vaig donar per vençut.

Segur que si ets no fumador m’entendràs perfectament i si ets fumador, no pretenc que m’entenguis... 

Tu a la teva... O és que no ho fas sempre així? 

(Continuarà demà)