Escriptora
Al’arribar a l’adolescència a la Virgínia no li venia el període. No li sortia pit. La van atipar d’d’hormones. Va passar un autèntic calvari. Una anàlisi citogenètica va revelar que la Virgínia presentava la síndrome de Morris: genèticament és un home, però el seu cos no assimila la testosterona. Els que presenten aquesta síndrome creixen com nenes, no tenen pèl, tenen la pell molt suau, els cabells fins i abundants i desenvolupen mames. Posseeixen vagina, però buida, sense úter al darrere. Es diu que moltes models són Morris, ja que les persones amb síndrome de Morris solen superar l’1,80.
Avui ha decidit dir-se Erin. Perquè no és Virgínia ni és Virgili. És intersexual. Encara que al DNI l’obliguin a escollir entre home i dona.
Així doncs, resulta que jo ja no em puc considerar bisexual. Això voldria dir que em sento atreta per homes i dones. Però podria sentir-me atreta també per un transsexual, per un intersexual, per una persona àgenere (o sigui, que no s’identifiqués davant meu ni com a home ni com a dona) o amb una persona de gènere fluid (que quedés un dia amb mi vestint, parlant i caminant com la societat creu que ha de fer-ho una dona, i l’endemà decidís 'impersonar' en un home molt viril, sempre segons el cànon del que la societat entén com a viril).
Així que com que jo m’he sentit atreta per molta gent diferent, entre ells per Erin, m’hauria de definir com a pansexual, no com a bisexual.
Però la veritat és que jo crec que hauria de definir-me com a sapiosexual. Perquè si miro enrere, resulta que físicament m’he sentit atreta per qualsevol tipus de persones: homes, dones, intersexuals, agèneres, travestis (m’encanta 'La Prohibida'), molt altes (Charlize Theron és el meu mite eròtic), molt baixets (Gael García Bernal), grassos (Jose Luis Algar), escanyolides (Cara Delevingne), blancs, negres (Denzel Washington) i orientals (Hiroshi Abe, sense anar més lluny).
I quan m’he enamorat, tots tenien una característica en comú: hi havia una espurna intel·lectual elèctrica, una connexió immediata. He perdut el cap per un altre cap, no per una polla ni per un parell de pits. I el cert és que no l’he perdut gaires vegades.
En un món tan obsessionat pel físic és difícil per a molta gent entendre que existim persones a les quals el físic no ens condiciona en absolut, que follem amb ments, com deia aquell personatge de la pel·lícula 'Martín Hache'. I sé de què parlo. He sigut molt famosa i molt guapa. He tingut ofertes de gent guapíssima i he dit que no tranquil·lament. I també me n’he anat al llit amb gent que tothom trobava horrible menys jo.
En altres temps, el cos era un servidor de l’ànima. Avui és més aviat un amo. Per tant, en aquesta era de tirania de la bellesa la meva postura és revolucionària. Però també és molt còmoda. En una societat tan obsessionada amb el culte al cos, gent com jo tenim el sexe i l’amor garantit: sempre tindrem on triar.
I sempre tindrem ànimes que ens ho agraeixin.
