¿Artur Mas tornarà?

JOAN TAPIA

Periodista

L'expresident sortiria reforçat davant els seus després d'una condemna que no seria ferma

¿Artur Mas pot tornar a ser candidat? ¿Del PDECat o d’una coalició més àmplia? Sembla difícil. ERC vol anar sola i totes les enquestes la donen guanyadora. I en el seu partit no tots el volen. Li retreuen –amb raó– que no va ser intel·ligent per a un candidat liberal (el 2010 era business friendly) erigir un grup assembleari d’extrema esquerra en la frontissa imprescindible. Però ho va fer, li va costar la presidència i la CUP (10 diputats sobre 135) és avui la que decideix a Catalunya.

També li retreuen que dels 62 diputats de CiU el 2010, ara el PDECat només en conservaria de 15 a 17 (última enquesta d’EL PERIÓDICO), o 27 (La Vanguardia). El tan menyspreat PSC de Miquel Iceta aguantaria millor la «nova centralitat independentista».

Però Mas té indubtables actius. És un bon comunicador, un gran parlamentari i té una tenacitat a prova de bomba. Quan va renunciar fa un any, derrotat per Anna Gabriel, va dir que feia «un pas al costat». Després no ha dubtat a assistir a la inauguració d’un carreró sense sortida dedicat al 9-N en un petit poble de Lleida. El missatge és clar: Mas segueix allà i busca una altra oportunitat.

Aquest any hi haurà eleccions. Trigaran més si la CUP vota el pressupost i permet així la temptativa de referèndum, però hi haurà eleccions i el PDECat no té candidat ja que Carles Puigdemont de moment se n’ha autoexclòs. Improvisar-ho en sis mesos no és bufar i fer ampolles, però una intel·ligent columnista lamenta les presses del PDECat. Potser és que ja hi ha «tapat», el que Neus Munté imprudentment ha revelat: Mas.

Avui no sortiria de vencedor davant Oriol Junqueras. Però recordem el teorema Forcadell: l’Estat espanyol sempre ajuda. I Mas podria ser l’afavorit. El pròxim 6 de febrer s’asseurà davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, arrisca una pena d’inhabilitació i Mas, corejat per alcaldes i amb tots els focus sobre ell, es comportarà com un brillant tribú l’únic pecat del qual ha sigut voler que el poble s’expressés. La seva figura recuperarà d’aquesta manera força davant l’electorat independentista.

I si el referèndum no es pot fer (Mercè Conesa ha sigut l’única amb la valentia d’admetre-ho), un Mas condemnat seria un bon candidat del PDECat contra Junqueras. O per a una altra nova gran coalició sobiranista, ja que el «poc democràtic» Estat espanyol hauria tornat a impedir el referèndum. I encara que estigués inhabilitat podria ser candidat perquè la sentència –pendent del Suprem– no seria ferma.

VOT DE DIGNITAT

¡Un expresident de la Generalitat condemnat per l’Estat espanyol per la «consulta participativa» del 2014, que malgrat tot es presenta legalment per demostrar al món que Catalunya vol ser independent, o com a mínim votar en un referèndum, i que demana a tots els sobiranistes un vot de dignitat!

Els tribunals, la reacció indignada de la premsa de Madrid i la curiositat del món anglosaxó –sense oblidar l’ANC– li farien una gran campanya «gratis total». ¿Qui s’oposaria al PDECat? ¿Què faria Junqueras?

LA DESCOMPOSICIÓ DE LA BANCA

Segons el Tribunal de Comptes, el cost del rescat de la banca espanyola supera els 60.000 milions d’euros, mentre que la quantitat recuperada fins ara és a penes del 5% (el govern del PP va dir que no tindria cap cost per als ciutadans espanyols)

No fa gaires dies li vaig escoltar a Gonzalo Bernardos, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona al programa Mas vale tarde de la Sexta que aquets diners no s’arribaran a recuperar mai... I suposo que estava parlant només del capital, perquè si se’ls hi apliquessin interessos com ells fan per qualsevol transacció, la dificultat encara seria molt més gran.

La crisi econòmica viscuda els darrers anys i de la que encara no ens hem recuperat, en gran part propiciada per la mateixa banca va suposar un deteriorament del sistema bancari que, per molts experts que tingui, ningú ha encertat a donar-li a la tecla apropiada per aconseguir sortir-ne.

Fa unes setmanes, arran del documental La Sénia el paradís perdut que va emetre TV3, vaig dir que els grans fracassats d’aquests anys de crisi han estat els economistes. I avui ho repeteixo i si cal li posaré tots els signis d’admiració que siguin necessaris.

Sé suposa, primer, que els economistes haurien de predir com evolucionarà l’economia global a mitjà termini. Trets d’uns pocs que algú va qualificar de malastrucs i gurus, la gran majoria no van saber veure el que ens venia a sobre i fins i tot, alguns en van ser el responsables directes per haver anteposat el benefici immediat sense avaluar el risc que suposava. Segon, i tan important com el primer, s’haurien d’haver aplicat els mecanismes necessaris per a sortir-ne ràpidament. I tercer i últim, tornar a crear riquesa i distribuir-la equitativament entre tots els ciutadans i no només a uns pocs elegits com ha passat ara i, mira per on, entre aquests, els directius de les pròpies entitats financeres.  

Ara bé, el més trist de tot és que, des del meu punt de vista, s’estan comenten sinó els mateixos errors, si al menys de similars als que van portar-nos a viure una de les èpoques econòmicament més dures de les darreres dècades.

Una de les conseqüències directes de la crisi bancària ha estat la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis. I algunes de les poques que han sobreviscut s’han hagut de transformar en bancs. Tota aquesta situació ha comportat una reestructuració dintre de les pròpies entitats.  

La banca tradicional (i per extensió les caixes d’estalvi) tenien un sistema molt senzill de fer negoci: captaven els diners dels estalviadors que pagaven a un interès determinat i els deixaven en forma de préstecs als particulars i empreses que els necessitaven a un tipus d’interès superior. Negoci rodó i fàcil.

Quan es van començar a descapitalitzar, van crear una sèrie de productes financers de la pròpia entitat (alguns ja existien): participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc. (igual us sona el nom) També van es van inventar les clàusules terra que darrerament molts de tribunals (entre ells el de Justícia de la Unió Europea), han declarat il·legals.  

Actualment, amb uns tipus d’interès molt més baixos que uns anys enrere el marge de benefici és molt més reduït, d’aquí que des de les respectives direccions de les entitats es pressioni els treballadors incentivant-los (aquet concepte és clau) per a que, com a desesperats, captin el màxim de capital possible per a invertir-lo posteriorment en productes financers de risc.

Temps enrere vaig escoltar que el govern volia crear una espècie de manual de bones pràctiques per a les entitats financeres que volguessin acollir-se. Per tant, d’entrada no se’ls obligarà.

Però mentre estan emprant el mateix sistema que anys enrere amb les preferents, captant els  estalvis del col·lectiu que més en té, però que, a la vegada, també és el més feble: els jubilats.

I estic parlant amb coneixement de causa, ja que a mons pares, després d’enganxar-los amb preferents, fa uns dies els hi van vendre un pla d’estalvis d’aquells que van lligats a una pòlissa d’assegurança. Inversemblant!

Acabaré amb una frase de Gonzalo Bernardos que vaig llegir fa uns dies: Alerta! Si algú li ven un producte molt rendible i molt segur, l’està enganyant.

Popularment sé diu d’una altra manera: Donar duros a quatre pessetes...  

Voleu riure una mica? 

https://www.youtube.com/watch?v=W70C0heWSGI

LO POBLE QUE VOLEM 21-01-2017

Carrer Amèrica. 

El cotxe no està mal aparcat del tot, però entre el cotxe que es veu i el pas de vianants (comença on acava la foto) no hi cap un altre cotxe. Per tant, l'hauria pogut aparcar millor sense cap problema. 

LA NOSTRA RIBERA 73