LA VIA AUGUSTA

dimecres, 1 de febrer del 2017

'PSOEland'

Periodista

¿És Patxi López un espontani? ¿Algú que deixant-se portar per un impuls interior, sense intervenció externa, decideix participar de l’espectacle? ¿És un tapat per desactivar el retorn de Pedro Sánchez? Sembla evident que la seva candidatura perjudica clarament l’exsecretari general, per això s’ha donat pressa a afirmar que no és un traïdor a Sánchez, però les coses moltes vegades no són ni de bon tros el que semblen ¿És López un emboscat contraSusana Díaz, l’única candidata in pectore que mareja la perdiu des del 2014?

Si algú sap la resposta és que és al darrere de l’interessant gir argumental que ha pres la pugna pel lideratge del PSOE. QueAlfredo Pérez Rubalcaba hagi sortit amb rapidesa a desmentir que sigui la mà que fa gronxar el bressol, ho posa encara més interessant. Cau bé López, és com aquell amic que coneixes de tota la vida i que portes a les festes perquè saps que et farà quedar bé. Però de vegades aquests amics et prenen a la parella aprofitant la confiança. Ha de ser difícil portar-se malament amb ell, sembla capaç de defensar una cosa i la contrària si convé.

Bé, és el que va fer: va votar en contra de l’abstenció a Mariano Rajoy al comitè federal del PSOE, però en la votació d’investidura es va abstenir. Va defensar que només s’abstinguessin els diputats necessaris per donar la presidència a Rajoy i no tot el grup parlamentari, però ell no va ser dels díscols. Un tipus disciplinat, de fiar. Diuen que la seva aparició ha sigut una sorpresa. Em pregunto si realment ho ha sigut tant i per a qui ho ha sigut més.

La candidatura de López té les seves virtuts: almenys ja tenim un candidat oficial a disputar en les primàries la secretaria general del PSOE, ergo hi haurà primàries. També ha servit per accelerar un procés que està entrant en un cert esgotament. Sánchez torna a la carretera per al seu retorn al futur, reapareixerà el 28 de gener ¿On? ¡A Sevilla! Dos dies abans s’haurà presentat a Cadis Díazacompanyada de… Rubalcaba. Això es posa interessant.

OPORTUNITATS I TEMPS

¿Quant temps més poden trigar Díaz i Sánchez a comunicar oficialment les seves intencions? Diu Michael Ignatieff, el reconegut intel·lectual que es va convertir en polític de primera línia al Canadà que «la garantia de supervivència del polític se sustenta en la capacitat de veure oportunitats i d’administrar els temps». Aprofito per recomanar les seves memòries polítiques, Fuego y cenizas, però sembla que a Espanya administrar els temps polítics, per obra i gràcia de Rajoy, s’ha convertit en deixar-se fluir i passar l’estona en «la passivitat temerària», com la definia Rubalcaba.

A Díaz el CIS andalús li acaba de donar una baixada. Díaz no és ni tan sols la líder política més ben valorada, és la tercera darrere de Juan Marín, de Ciutadans, i Antonio Maíllo, d’IU. Guillermo Fernández Vara, el seu incondicional, l’aclama: «Susana és un canó, sona a guanyadora». Jo torno a Ignatieff: «La política real no és una ciència, sinó més aviat l’intent incessant d’uns individus espavilats d’adaptar-se als esdeveniments».

dimarts, 31 de gener del 2017

REIAL CONNECTION

Una vegada hi havia un país de simbomba i pandereta on des del seu monarca fins a una gran part de la classe política robaven a mans plenes...

I els súbdits de les classes més baixes, no? També n’hi havia, però tenien pitjor reputació... On va a parar!!

Un dia el monarca, perseguit pels escàndols de la seva vida privada (negocis tèrbols, caceres, excessos etílics i infidelitats conjugals) es va veure obligat a abdicar amb el seu fill que, pel que sembla, en els darrers anys havia moderat les seves activitats lúdiques...

Amb el pas del temps, es van anar saben coses del monarca i cap d’elles el deixava en bona situació, més aviat les seves activitats feien posar els pèls de punta a la majoria dels que havien estat els seus súbdits.

Com passa quasi sempre, les seves activitats allunyades del paper que s’hauria d’haver limitat a fer, eren de domini públic, però faltaven les proves contundents que verifiquessin la gravetat dels fets.

Aquell Lo siento mucho no lo volveré a hacer va trasbalsar a més d’un dels seus incondicionals, que els tenia. La monarquia d’aquell país, en un altre temps la institució més valorada, va passar a tenir uns índex de popularitat propers als zero absolut.

Només fa uns dies va sortir a la llum un d’aquells afers dels quals ja se’n havia parlat en el seu moment, quan van passar... M’estic referint als embolics d’alcova que el monarca va tenir amb una artista que acostumava a exhibir els seus encants per les revistes eròtiques.

Aquesta artista que també podia semblar de la reialesa, però no ho era, va gravar alguna de les trobades íntimes amb el monarca de veritat per tal de fer-li xantatge. I el bo del cas és que li va funcionar. Hem de donar gràcies de que tot i ser un país de simbomba i pandereta, no van enviar uns sicaris a l’artista per tal de fer-la callar per a sempre.

La casa reial va optar per pagar-li una renda vitalícia... Total, li pagàvem entre tots els súbdits! I, a sobre, sense tenir dret de cuixa... Ai! S hagués estat a l’inrevés... Llavors el monarca, com tenien costum els seus avantpassat, l’hauria reclamat!

Tot i que parlar de quantitats de diners seria especular, no cal ser massa llest per a pensar que haurien de tractar-se de grans quantitats. Un xantatgista no sé sol posar per un grapat de duros, primer, imagino, deu d’existir un estira i afluixa per a establir la quantitat de diners que un està disposat a pagar... I, es clar, si parlem d’una de les fortunes més grans del país, és comprensible que la xifra havia de ser considerable.

Quan els ecos d’aquest afer tot just s’estaven apagant, n’acaba de sortir un altre que, com l’anterior, també se’n havia parlat alguna vegada sense acabar de concretar res.

El aquest darrer (vaig tenir un professor que sempre parlava del penúltim) relacionen al monarca amb un reiet de taifes que va passar de ser molt a poc o gens...

Imagineu-vos per un moment fins on poden arribar les martingales de dues de les persones més influents del seu temps? Quants no estarien disposat a pagar el que sigui, per a poder fer el negoci de la seva vida... I tot indica (pel que s’ha sentit dir) que els negocis no sempre s’han fet usant mercaderies i vies totalment legals.

Aquest reiet és el cap d’un clan familiar que s’ha valgut majoritàriament de la posició del seu pare per a acumular grans fortunes. Però tal i com va passar amb el primer dels casos explicats, el molt, poc o gens, sembla que té la situació controlada d’aquí que després de més de 2 anys que es van destapar els seus primers tripijocs, encara campi per on li dóna la gana sense immutar-se, aparentment, per a res.

Quan jugues i apostes fort, no hi ha res millor que tenir una ma guanyadora que té garanteixi que passi el que passi, a tu, con té passarà res.

I ara la pregunta que es fa tothom és: Sortirà encara algun cas més? Evidentment que sí. N’han passat tantes, però tantes, tantes, que res fa pensar que totes, totes han sortit a la llum.

No me digueu que el tema no és interessant? Però el millor seria conèixer tots els detalls dels diferents casos. O és que no fa morbo veure a dues persones de la reialesa deixant-se portar pels seus instints més baixos?

Pos això!

http://www.elmundo.es/loc/2017/01/21/58823d3c268e3e16628b45bb.html

http://www.elmundo.es/espana/2017/01/30/588e5d5f268e3e9b358b457e.html