dilluns, 6 de març del 2017
El 'cas Palau': vuit anys després
Periodista
La investigació obliga a plantejar qüestions inquietants sobre la realitat catalana
El judici comença aquesta setmana i sorgeixen tres grans qüestions. Primera: ¿com van poder Fèlix Millet i els seus còmplices desviar a les seves butxaques gairebé 25 milions del Consorci del Palau, que semblava un model de col·laboració publicoprivada? Segona: ¿quina és la responsabilitat de CDC, el tresorer de la qual es troba entre els acusats? Tercera: ¿com pot ser que un escàndol tan majúscul hagi trigat vuit anys a jutjar-se?
El primer interrogant té una resposta. Catalunya és un país europeu i avançat que conviu amb uns tics tribals propis de països més feudals. Millet va poder fer tanta martingala perquè –segons va dir a Andreu Farràs el 2001 al llibre L’oasi català– presumia de ser un dels 400 vips de Catalunya que es coneixen i es troben a tot arreu. I Millet tenia un plus ja que venia d’una família de la burgesia catalanista i culta, cosa que el feia pròxim tant a Jordi Pujol com al partit governant.
Però també hi havia alguns senyals d’alerta. Ja va conèixer la presó als anys 80 per la fallida del fons immobiliari Renta Catalana (sense relació amb el banc). Hi ha, doncs, una deficiència «in vigilando» en el patronat de la Fundació Orfeó Català i –més greu– en els organismes públics –no tots de CDC– que van formar el Consorci del Palau.
La segona qüestió és la implicació de CDC. És indubtable que va ser un partit clau en la consolidació de l’autogovern català i fins i tot de la democràcia espanyola. Però és també probable –o una mica més– que hagi tingut trets caciquils i un finançament poc ortodox. La denúncia de Pasqual Maragall sobre el 3% va tenir una dura i superba rèplica d’Artur Mas. Però avui, després de la confessió dePujol, els exquisits negocis dels seus fills, la imputació de Daniel Osàcar i que el partit tingui en aquest cas 30 seus embargades, sembla que Maragall sabia de què parlava i va ser sectàriament anatemitzat. S’ha de respectar la presumpció d’innocència però és probable que el nou Partit Demòcrata hagi de fer neteja a fons. I que hagi de ser menys exclusivista. No és sa que ningú s’erigeixi en consciència moral d’un país.
La tercera qüestió és espinosa. ¿Per què han investigat fins a cinc jutges, la instrucció –ja lenta– estava pràcticament acabada fa temps i han acabat passant vuit anys des que la policia va entrar al Palau? És un cas de lladronici amb gairebé 20 acusats, però l’Audiència Nacional n’acaba de condemnar en una mica més de dos anys 65, entre ells Miguel Blesa i Rodrigo Rato, el company de pupitre i l’autor del miracle econòmic de José María Aznar, per les targetes black. I a l’Espanya del PP.
El primer interrogant té una resposta. Catalunya és un país europeu i avançat que conviu amb uns tics tribals propis de països més feudals. Millet va poder fer tanta martingala perquè –segons va dir a Andreu Farràs el 2001 al llibre L’oasi català– presumia de ser un dels 400 vips de Catalunya que es coneixen i es troben a tot arreu. I Millet tenia un plus ja que venia d’una família de la burgesia catalanista i culta, cosa que el feia pròxim tant a Jordi Pujol com al partit governant.
Però també hi havia alguns senyals d’alerta. Ja va conèixer la presó als anys 80 per la fallida del fons immobiliari Renta Catalana (sense relació amb el banc). Hi ha, doncs, una deficiència «in vigilando» en el patronat de la Fundació Orfeó Català i –més greu– en els organismes públics –no tots de CDC– que van formar el Consorci del Palau.
La segona qüestió és la implicació de CDC. És indubtable que va ser un partit clau en la consolidació de l’autogovern català i fins i tot de la democràcia espanyola. Però és també probable –o una mica més– que hagi tingut trets caciquils i un finançament poc ortodox. La denúncia de Pasqual Maragall sobre el 3% va tenir una dura i superba rèplica d’Artur Mas. Però avui, després de la confessió dePujol, els exquisits negocis dels seus fills, la imputació de Daniel Osàcar i que el partit tingui en aquest cas 30 seus embargades, sembla que Maragall sabia de què parlava i va ser sectàriament anatemitzat. S’ha de respectar la presumpció d’innocència però és probable que el nou Partit Demòcrata hagi de fer neteja a fons. I que hagi de ser menys exclusivista. No és sa que ningú s’erigeixi en consciència moral d’un país.
La tercera qüestió és espinosa. ¿Per què han investigat fins a cinc jutges, la instrucció –ja lenta– estava pràcticament acabada fa temps i han acabat passant vuit anys des que la policia va entrar al Palau? És un cas de lladronici amb gairebé 20 acusats, però l’Audiència Nacional n’acaba de condemnar en una mica més de dos anys 65, entre ells Miguel Blesa i Rodrigo Rato, el company de pupitre i l’autor del miracle econòmic de José María Aznar, per les targetes black. I a l’Espanya del PP.
Sospites
¿Hi ha més martingales aquí que al Madrid de la llotja del Bernabéu? ¿És més eficient l’Audiència Nacional? ¿Hauria entrat la policia al Palau si la Hisenda catalana hagués estat a les mans de la mateixa Administració que controlava els comptes del Palau?
No en tenim les respostes, però sí el dret a plantejar les qüestions. L’autoestima que rebutja auscultar la realitat acaba en tapadora pública de vicis privats.
No en tenim les respostes, però sí el dret a plantejar les qüestions. L’autoestima que rebutja auscultar la realitat acaba en tapadora pública de vicis privats.
diumenge, 5 de març del 2017
QUI SÓC JO PER A CANVIAR LES NORMES?
Avui començaré per explicar-vos una anècdota. Durant els anys que vaig ser regidor a l’Ajuntament d’Amposta, quan venien eleccions i es posaven les banderoles, solia ser el responsable d’acompanyar els operaris que havien vingut de Barcelona expressament per a dur a terme aquella labor. Previ sorteig que es feia al saló del Plens de l’Ajuntament, cada partir disposava d’uns espais per a col·locar la propaganda electoral, normalment banderoles, pancartes i cartells.
Des de l’Ajuntament se’ns facilitava unes fulles on hi havia tota la relació del punts on el nostre partit podia enganxar les banderoles, ja que les pancartes i cartells va acabar sent residual. Així a un carrer important, igual es podien arribar a posar més de 20 banderoles, mentre que a d’altres molt més curts, només se’n podien ficar 3 o 4. La col·locació solia durar molts hores i tot i que intentaves anar preparat: plànol de la ciutat, il·luminador, etc., la labor era llarga i feixuga. Suposo que us en heu adonat que aquesta tasca es porta a terme per la nit. Quan pensava que la situació estava dominada, donava les darreres instruccions als operaris i me’n anava a dormir.
Un vegada me va trucar el responsable de la mateixa feia de CiU queixant-se de que a algun carrer havíem posat 2 o 3 banderoles més de les que tocava... Ves i explica-li que ho van fer després de que me’n hagués anat a dormir... Ell m’insistia que hi havia una normativa al respecte i que s’havia de complir... Al final li vaig dir:
-Mira: Les lleis estan per a incomplir-les!
Uf! Què li vaig dir!! Semblava que li hagués dit que no era fill de sa mare...
Ara jo us pregunto? Coneixeu alguna llei que no s’hagi incomplit alguna vegada? Jo cap.
Les autoritats redacten i promulguen lleis i normes, però després el ciutadà sempre les acaba incomplint.
Cal dir que aquella normativa de col·locar determinades banderoles a cada carrer, personalment me semblava ridícula i antiquada. Els partits destinaven una quantitat de banderoles depenent de la importància de les eleccions. No dóna igual col·locar-les en uns pocs carrers que repartir-les per tota la ciutat? Algú té un estudi sobre la transcendència que tenen les banderoles amb els resultats electorals?
Però aquella normativa, com les ordenances de tot tipus que hi ha a Amposta o la que regula la circulació han estat elaborades pels nostres polítics amb l’assessorament (vull creure) de tècnics i responsables de cada àrea.
És evident que tota la normativa s’hauria de revisar de tant en tant per adequar-la als nous temps i les noves necessitats de la ciutadania. Però no sempre sé fa. Hi ha coses que no tenen el més mínim sentit, però tot i que va haver un pla de mobilitat, una revisió al cap de poc temps i diverses modificacions puntuals, és evident que hi queden molts de punts on caldria fer algun tipus d’actuació.
Però mentre això no passi, si al terra hi ha unes ratlles que no permeten aparcar o un senyal que prohibeix el pas, s’haurien de respectar, per més que a un (o a una) no els hi sembli bé.
Quan la brigada municipal, complint les ordres que els hi ha donat, pinta al terra uns aparcaments o bé unes ratlles grogues per evitar precisament tot el contrari, es a dir, que s’aparqui, vull entendre que ho fan capritx, sinó perquè està més que justificat de que ha de ser així.
Podeu discrepar d'això que dic, però estareu incomplint la normativa i podrieu ser sancionats per això... Desgraciadament aquí a Amposta sé sanciona poc...
Ja per acabar, voldria deixar-vos molt clar que jo no tinc cap competència per a moure ratlles pintades al terra o canviar senyals de lloc. Si algun dels meus lectors té aquesta potestat, que m’ho digui que mirarem de canviar alguna cosa.
Ah! M’oblidava dir-vos que els vehicles que circulen i aparquen per Amposta no tots tenen les mateixes mides. De vegades per allí on un cotxe pot donar la volta perfectament, una furgoneta, no. Enteneu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)