Periodista
La investigació obliga a plantejar qüestions inquietants sobre la realitat catalana
El judici comença aquesta setmana i sorgeixen tres grans qüestions. Primera: ¿com van poder Fèlix Millet i els seus còmplices desviar a les seves butxaques gairebé 25 milions del Consorci del Palau, que semblava un model de col·laboració publicoprivada? Segona: ¿quina és la responsabilitat de CDC, el tresorer de la qual es troba entre els acusats? Tercera: ¿com pot ser que un escàndol tan majúscul hagi trigat vuit anys a jutjar-se?
El primer interrogant té una resposta. Catalunya és un país europeu i avançat que conviu amb uns tics tribals propis de països més feudals. Millet va poder fer tanta martingala perquè –segons va dir a Andreu Farràs el 2001 al llibre L’oasi català– presumia de ser un dels 400 vips de Catalunya que es coneixen i es troben a tot arreu. I Millet tenia un plus ja que venia d’una família de la burgesia catalanista i culta, cosa que el feia pròxim tant a Jordi Pujol com al partit governant.
Però també hi havia alguns senyals d’alerta. Ja va conèixer la presó als anys 80 per la fallida del fons immobiliari Renta Catalana (sense relació amb el banc). Hi ha, doncs, una deficiència «in vigilando» en el patronat de la Fundació Orfeó Català i –més greu– en els organismes públics –no tots de CDC– que van formar el Consorci del Palau.
La segona qüestió és la implicació de CDC. És indubtable que va ser un partit clau en la consolidació de l’autogovern català i fins i tot de la democràcia espanyola. Però és també probable –o una mica més– que hagi tingut trets caciquils i un finançament poc ortodox. La denúncia de Pasqual Maragall sobre el 3% va tenir una dura i superba rèplica d’Artur Mas. Però avui, després de la confessió dePujol, els exquisits negocis dels seus fills, la imputació de Daniel Osàcar i que el partit tingui en aquest cas 30 seus embargades, sembla que Maragall sabia de què parlava i va ser sectàriament anatemitzat. S’ha de respectar la presumpció d’innocència però és probable que el nou Partit Demòcrata hagi de fer neteja a fons. I que hagi de ser menys exclusivista. No és sa que ningú s’erigeixi en consciència moral d’un país.
La tercera qüestió és espinosa. ¿Per què han investigat fins a cinc jutges, la instrucció –ja lenta– estava pràcticament acabada fa temps i han acabat passant vuit anys des que la policia va entrar al Palau? És un cas de lladronici amb gairebé 20 acusats, però l’Audiència Nacional n’acaba de condemnar en una mica més de dos anys 65, entre ells Miguel Blesa i Rodrigo Rato, el company de pupitre i l’autor del miracle econòmic de José María Aznar, per les targetes black. I a l’Espanya del PP.
El primer interrogant té una resposta. Catalunya és un país europeu i avançat que conviu amb uns tics tribals propis de països més feudals. Millet va poder fer tanta martingala perquè –segons va dir a Andreu Farràs el 2001 al llibre L’oasi català– presumia de ser un dels 400 vips de Catalunya que es coneixen i es troben a tot arreu. I Millet tenia un plus ja que venia d’una família de la burgesia catalanista i culta, cosa que el feia pròxim tant a Jordi Pujol com al partit governant.
Però també hi havia alguns senyals d’alerta. Ja va conèixer la presó als anys 80 per la fallida del fons immobiliari Renta Catalana (sense relació amb el banc). Hi ha, doncs, una deficiència «in vigilando» en el patronat de la Fundació Orfeó Català i –més greu– en els organismes públics –no tots de CDC– que van formar el Consorci del Palau.
La segona qüestió és la implicació de CDC. És indubtable que va ser un partit clau en la consolidació de l’autogovern català i fins i tot de la democràcia espanyola. Però és també probable –o una mica més– que hagi tingut trets caciquils i un finançament poc ortodox. La denúncia de Pasqual Maragall sobre el 3% va tenir una dura i superba rèplica d’Artur Mas. Però avui, després de la confessió dePujol, els exquisits negocis dels seus fills, la imputació de Daniel Osàcar i que el partit tingui en aquest cas 30 seus embargades, sembla que Maragall sabia de què parlava i va ser sectàriament anatemitzat. S’ha de respectar la presumpció d’innocència però és probable que el nou Partit Demòcrata hagi de fer neteja a fons. I que hagi de ser menys exclusivista. No és sa que ningú s’erigeixi en consciència moral d’un país.
La tercera qüestió és espinosa. ¿Per què han investigat fins a cinc jutges, la instrucció –ja lenta– estava pràcticament acabada fa temps i han acabat passant vuit anys des que la policia va entrar al Palau? És un cas de lladronici amb gairebé 20 acusats, però l’Audiència Nacional n’acaba de condemnar en una mica més de dos anys 65, entre ells Miguel Blesa i Rodrigo Rato, el company de pupitre i l’autor del miracle econòmic de José María Aznar, per les targetes black. I a l’Espanya del PP.
Sospites
¿Hi ha més martingales aquí que al Madrid de la llotja del Bernabéu? ¿És més eficient l’Audiència Nacional? ¿Hauria entrat la policia al Palau si la Hisenda catalana hagués estat a les mans de la mateixa Administració que controlava els comptes del Palau?
No en tenim les respostes, però sí el dret a plantejar les qüestions. L’autoestima que rebutja auscultar la realitat acaba en tapadora pública de vicis privats.
No en tenim les respostes, però sí el dret a plantejar les qüestions. L’autoestima que rebutja auscultar la realitat acaba en tapadora pública de vicis privats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada