LA NOSTRA RIBERA 171

CAMPO DE CRIPTANA 16

Urnes o tribunals

JOSEP MARIA FONALLERAS

Escriptor

Estem immersos en una discussió retòrica: hi ha qui compra urnes perquè ho pot fer i qui en aquesta compra veu una metonímia

Estem immersos en una discussió retòrica. Hi ha qui compra urnes perquè ho pot fer i n’hi ha que, en aquesta compra, hi veu una metonímia. Els primers, els que compren les urnes, vaja, els que anuncien que encarregaran la compra de 8.000 urnes en un concurs públic, es limiten a dir que compren urnes, que són el bé moble que serveix per contenir, en el seu interior, unes paperetes dipositades a l’efecte de procedir a una votació per decidir un determinat assumpte en litigi. Els segons entenen el continent pel contingut –la metonímia– i n’extreuen la conclusió que es diu «urna» per no dir el que l’urna contindrà, és a dir, els vots d’un referèndum que no pensen permetre de cap de les maneres. Com qui diu «m’he begut una ampolla de vi»: no es beu l’ampolla de vidre sinó el seu interior líquid.

En aquesta discussió, els fabricants d’urnes del país contemplen la llaminadura dels metacrilats a punt de ser urna i, al mateix temps, dubten que l’operació sigui factible, sota l’acusació de lesa pàtria que els caurà al damunt si se’ls acut d’anar al concurs de la compra d’urnes.

Vivim uns dies xarbotats. Avui tornem als jutjats i, aquesta vegada, hi acudeixen representants polítics en actiu que hi van per culpa d’haver exercit la seva tasca política. El desori és monumental, en una democràcia que trontolla a l’espera d’una improbable (però necessària) decisió que ens allunyi dels tribunals i ens acosti a les urnes.

MARTA FERRUSOLA I JORDI PUJOL

Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions autonòmiques de 1980, Marta Ferrusola es va convertir en la primera dama de Catalunya, com ara s’ha convertit la dona de Macron amb la primera dama de França o fa uns mesos la dona de Trump amb la primera dona dels Estats Units.

Sobre Marta Ferrusola sé sabia molt poc. Només que era mare de 7 fills i que regentava una floristeria. A tothom li devia semblar una dona discreta, fidel esposa del seu marit i mare amantíssima de la seva prole de fills.

Era primavera quan sé van fer les segones eleccions autonòmiques i jo encara treballava a Juan Chaler SA de Vinaròs. Dic encara perquè vaig deixar-ho de fer el mes d’agost d’aquell mateix any. Joan Antoni Fabregat, un company de treball que, desgraciadament va morir e finals de l’any passat, casualment es trobava a Barcelona i tot que era valencià i d’esquerres tenia un fort sentiment catalanista. Toni (com l’anomenava tothom) va aprofitar l’ocasió per anar a celebrar la primera victòria per majoria absoluta de Pujol.

-S’hi veia gent amb el puny enlaire –me va explicar-

Sense cap dubte el gran mèrit de CiU va ser saber aglutinar gent de diverses ideologies polítiques i això només és possible quan un partit polític no ne té (d’ideologia)

Aquella nit que Toni va viure en directe va ser quan la gent entusiasmada li cridaven a la Marta:

-Això és una dona...! Això és una dona...!  

  

23 anys de regnat del seu marit donen per a molt. Per a tant, que tan Marta com tota CDC es van arribar a pensar que la Generalitat era seva. Una vegada, quan estava a l’Ajuntament d’Amposta, un càrrec del partit, durant el govern de Pasqual Maragall, me va dir:

-El PSC s’hauria de centrar en guanyar les Generals i deixar-nos que natros governéssim la Generalitat.

Mesos abans, la mateixa Marta, després de la signatura del Pacte del Tinell que va significar l’inici del primer govern Tripartit va exclamar:

-Ens han furtat la Generalitat!    

Era la seva menjadora... Deixem a banda el 3%, el 4% o el que fos, és igual. Des de la Generalitat, però també des de les diputacions, ajuntaments i consells comarcals que controlaven, s’havia creat una xarxa de panxes agraïdes que els hi eren imprescindibles per a mantenir-se al poder. Era con un cercle virtuós on cadascú jugava el paper que tenia encomanat .

Després del tema de la mare superiora de la congregació, des de sectors nacionalistes m’ha arribat que tot es tracta d’un muntatge i que els pares (que per la seva edat ja no poden entrar a la presó) intenten despistar la investigació per a que els seus fills puguin sortir ben parats.

En canvi Antonio Franco, qui va ser el primer director del Periódico de Catalunya, avui mateix publica un article d’opinió on diu que qui tallava el bacallà era Jordi Pujol i que tot es tractaria d’un muntatge per a salvar el pròcer (així anomena al patriarca del clan familiar)    

És molt provable que Antonio Franco tingui raó. Cal recordar als més desmemoriats o als que simplement encara no havien nascuts als anys 80 o eren molt menuts, que Jordi Pujol conjuntament amb el seu pare Florenci i una tercera persona van fundar Banca Catalana, una entitat que va fer fallida a mitjans d’aquella dècada. Tot i que hi havia indicis d’irregularitats i que els fiscals Mena i Villarejo pretenien arribar al fons de la qüestió, el jutge va acabar absolent a tots els imputats, també, evidentment a Jordi Pujol. Sempre s’ha dit que es va fer per motius polítics, ja que llavors se’l considerava un garant de l’estabilitat política espanyola.

Amb els anys se van sabent moltes coses i d’altres s’intueixen, però cada dia estic més convençut que aquella època que es va denominar la Transició va ser en realitat una gran estafa on les conseqüències de la qual encara ens estan afectant avui en dia.