Escriptor
Estem immersos en una discussió retòrica: hi ha qui compra urnes perquè ho pot fer i qui en aquesta compra veu una metonímia
Estem immersos en una discussió retòrica. Hi ha qui compra urnes perquè ho pot fer i n’hi ha que, en aquesta compra, hi veu una metonímia. Els primers, els que compren les urnes, vaja, els que anuncien que encarregaran la compra de 8.000 urnes en un concurs públic, es limiten a dir que compren urnes, que són el bé moble que serveix per contenir, en el seu interior, unes paperetes dipositades a l’efecte de procedir a una votació per decidir un determinat assumpte en litigi. Els segons entenen el continent pel contingut –la metonímia– i n’extreuen la conclusió que es diu «urna» per no dir el que l’urna contindrà, és a dir, els vots d’un referèndum que no pensen permetre de cap de les maneres. Com qui diu «m’he begut una ampolla de vi»: no es beu l’ampolla de vidre sinó el seu interior líquid.
En aquesta discussió, els fabricants d’urnes del país contemplen la llaminadura dels metacrilats a punt de ser urna i, al mateix temps, dubten que l’operació sigui factible, sota l’acusació de lesa pàtria que els caurà al damunt si se’ls acut d’anar al concurs de la compra d’urnes.
Vivim uns dies xarbotats. Avui tornem als jutjats i, aquesta vegada, hi acudeixen representants polítics en actiu que hi van per culpa d’haver exercit la seva tasca política. El desori és monumental, en una democràcia que trontolla a l’espera d’una improbable (però necessària) decisió que ens allunyi dels tribunals i ens acosti a les urnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada