LA VIA AUGUSTA

diumenge, 14 de maig del 2017

La quota catalana

Director adjunt

Val la pena preguntar-se avui què hauria passat si, en la Transició, Catalunya hagués obtingut un concert econòmic com el del País Basc. S’ha de ser molt agosarat per assegurar que aquest disseny del model fiscal de l’Estat hauria desactivat l’independentisme actual, però és cert que l’hauria privat d’alguns dels arguments i dels eslògans de més èxit tres dècades després.
Dirigents del nacionalisme pujolista admeten ara que no pressionar en els moments inicials de la construcció de l’Estat autonòmic perquè tots els impostos es recaptessin a Catalunya i es liquidés després una quota amb l’Estat (model basc i navarrès) va ser un gran error. Però tot seguit en culpen els altres partits, que no veien clara aquesta via i, de fet, no la van plasmar ni a l’Estatut de Sau (1979) ni al seu retallat successor, l’Estatut del 2006.
Però algunes fonts desmenteixen que Pujol volgués un concert econòmic per a Catalunya. La crònica que avui publica Rosa María Sánchez en aquest diari explica que el ministre d’Hisenda García Añoveros va oferir el 1980 al llavors conseller Trias Fargas un règim de finançament diferenciat per a Catalunya.
Una «antigalla»
¿Què va passar? Doncs que en aquell moment va fer por que la Generalitat passés a ser l’única recaptadora d’impostos, de tan impopular com resulta aquest paper. També va pesar que el concert basc, amb els seus ressons forals, es considerava «una antigalla». I, per últim, l’error de càlcul del Govern català, que pensava que a Catalunya li aniria més bé un pols permanent amb l’Estat a canvi de suports polítics.
Els laments per aquelles decisions s’han intensificat ara, quan el PNB acaba d’obtenir una suculenta contrapartida al seu vot favorable als Pressupostos de Rajoy. Ara es recorda com Artur Mas va intentar el 2012 un pacte fiscal. La negativa radical de la Moncloa va ser el tret de sortida per al procés. L’independentisme ja no tenia com a eix els sentiments i la identitat, sinó que s’hi afegia l’argument econòmic (fora d’Espanya viurem millor), que va tenir un èxit que ho va canviar tot.

dissabte, 13 de maig del 2017

TRIPADVISOR AL PUNT DE MIRA

L'Escudella de Vilafranca amb certificat d'excel·lència.

El Periódico de Catalunya portava dissabte un extens reportatge sobre Tripadvisor, una pàgina de reserves (restaurants, hotels, apartaments, etc.), però que, sobre tot, s’utilitza per a consultar les opinions que d’altres viatger han deixat prèviament.

Explicava el Periódico que el gremi de restauració de Barcelona l’ha posat al seu punt de mira perquè alguns clients deixen comentaris que no s’ajusten a la realitat i que, fins i tot, hi ha qui fa xantatge als propietaris de l’establiment reclamant-los descomptes o una cosa tan inversemblant com és que els hi paguin una dentadura... Els comentaris són anònims i per tant subjectes a tota mena de suspicàcies.

Conec Tripadvisor des e fa relativament poc. Qui me coneix sap que m’agrada escriure sobre les meves experiències turístiques i gastronòmiques i Tripadvisor me dóna l’oportunitat de fer-ho. A sobre té donen punts, medalles virtuals i vas pujant de nivell segons la quantitat de punts. No serveix per a res, ja que no tens bonificacions en lloc ni te fan regals, ni res de res, però per aquells que ho som, és un al·licient.

L’any 2015 vaig estar a França i per alguna canal passaven anuncis del Tripadvisor. Aquí no ho fan (de moment), però si que cada vegada veus més adhesius a les portes dels establiments hotelers. Fins i tot en alguns casos s’hi pot llegir: Certificado de excelencia. I us ben asseguro que quan ho posa és perquè realment s’ho val.

Tot i la informació que dóna el Periódico us he de dir que, fins ara, no he escoltat cap tipus de queixa per part dels restauradors (bàsicament són els establiments on més sovint vaig) Fins i tot alguns, a les seves targetes t’animen a que deixes la teva opinió.

És evident que no sé pot ser objectiu sempre, ho reconec. Depèn, per exemple, de que coneguis o no al propietari de l’establiment o del tracte que t’ha dispensat. Però ni així la meva opinió canvia substancialment. Com a molt pot canviar de molt bo a excel·lent, però res més. No he dit que hi ha 5 categories: Dolent, regular, bo, molt bo i excel·lent. També pot dependre dels gustos, de l’estat anímic d’aquell dia o de detalls que, mentre a algú li poden semblar importants, per a d’altres en canvi, poden ser insignificants.

De vegades quan vas de viatge té trobes amb sorpreses agradables i, en canvi, en altres, tal i com sé sol dir, no és or tot el que rellueix. Us podria citar uns quants exemples, però no ho faré per a que ningú me pugui tractar de parcial si n’esmento uns i me’n oblido d’uns altres.

Retornant al principi (el reportatge se centrava en Barcelona), no dic que es poden donar casos d’extorsió per part de determinats clients... Però és que no es donen a tots els àmbits? El que s’hauria de fer és perseguir d’alguna manera als impresentables que utilitzen el xantatge.

Tots sabem que Barcelona és una destinació turística de primer ordre i, per tant, el volum i la diversitat de clients és molt més gran que a qualsevol altra població i, és possible, que el que passi allí no passi en lloc més (al menys que es tracti d’una altra ciutat importat)

Però també és possible que hagi restaurador que, aprofitant l’avinentesa, s’hagin unit a la festa per a tapar així les seves vergonyes. M’explico. Per molt Barcelona que sigui, no tots els seus restaurant (hotels, apartaments, etc.) estan al mateix nivell. N’hi ha, sense cap mena de dubte de pèssims i, per tant, les crítiques que reben els deu de sentir com una puntada de peu a aquell lloc que no sona.

Mireu us vaig explicar un cas. Un dels meus fill un dia va haver d’anar a Barcelona per motius laborals. La persona amb qui va parlar (que ja es coneixien prèviament), saben quin era el seu origen, el va convidar a dinar a un restaurant de la Barcelona (no me va dir quin i encara que m’ho hagués dit, tampoc el citaria) que tenia com especialitat els arrossos. Van demanar paella i aquest va ser el seu comentari:

-No valia res... Només tenia gust de tomata...

D’haver deixat una opinió, com hauria d’haver segut?

Sabeu que us dic? Que a qui li piqui que es rasqui.