Director adjunt
Val la pena preguntar-se avui què hauria passat si, en la Transició, Catalunya hagués obtingut un concert econòmic com el del País Basc. S’ha de ser molt agosarat per assegurar que aquest disseny del model fiscal de l’Estat hauria desactivat l’independentisme actual, però és cert que l’hauria privat d’alguns dels arguments i dels eslògans de més èxit tres dècades després.
Dirigents del nacionalisme pujolista admeten ara que no pressionar en els moments inicials de la construcció de l’Estat autonòmic perquè tots els impostos es recaptessin a Catalunya i es liquidés després una quota amb l’Estat (model basc i navarrès) va ser un gran error. Però tot seguit en culpen els altres partits, que no veien clara aquesta via i, de fet, no la van plasmar ni a l’Estatut de Sau (1979) ni al seu retallat successor, l’Estatut del 2006.
Però algunes fonts desmenteixen que Pujol volgués un concert econòmic per a Catalunya. La crònica que avui publica Rosa María Sánchez en aquest diari explica que el ministre d’Hisenda García Añoveros va oferir el 1980 al llavors conseller Trias Fargas un règim de finançament diferenciat per a Catalunya.
Una «antigalla»
¿Què va passar? Doncs que en aquell moment va fer por que la Generalitat passés a ser l’única recaptadora d’impostos, de tan impopular com resulta aquest paper. També va pesar que el concert basc, amb els seus ressons forals, es considerava «una antigalla». I, per últim, l’error de càlcul del Govern català, que pensava que a Catalunya li aniria més bé un pols permanent amb l’Estat a canvi de suports polítics.
Els laments per aquelles decisions s’han intensificat ara, quan el PNB acaba d’obtenir una suculenta contrapartida al seu vot favorable als Pressupostos de Rajoy. Ara es recorda com Artur Mas va intentar el 2012 un pacte fiscal. La negativa radical de la Moncloa va ser el tret de sortida per al procés. L’independentisme ja no tenia com a eix els sentiments i la identitat, sinó que s’hi afegia l’argument econòmic (fora d’Espanya viurem millor), que va tenir un èxit que ho va canviar tot.
Dirigents del nacionalisme pujolista admeten ara que no pressionar en els moments inicials de la construcció de l’Estat autonòmic perquè tots els impostos es recaptessin a Catalunya i es liquidés després una quota amb l’Estat (model basc i navarrès) va ser un gran error. Però tot seguit en culpen els altres partits, que no veien clara aquesta via i, de fet, no la van plasmar ni a l’Estatut de Sau (1979) ni al seu retallat successor, l’Estatut del 2006.
Però algunes fonts desmenteixen que Pujol volgués un concert econòmic per a Catalunya. La crònica que avui publica Rosa María Sánchez en aquest diari explica que el ministre d’Hisenda García Añoveros va oferir el 1980 al llavors conseller Trias Fargas un règim de finançament diferenciat per a Catalunya.
Una «antigalla»
¿Què va passar? Doncs que en aquell moment va fer por que la Generalitat passés a ser l’única recaptadora d’impostos, de tan impopular com resulta aquest paper. També va pesar que el concert basc, amb els seus ressons forals, es considerava «una antigalla». I, per últim, l’error de càlcul del Govern català, que pensava que a Catalunya li aniria més bé un pols permanent amb l’Estat a canvi de suports polítics.
Els laments per aquelles decisions s’han intensificat ara, quan el PNB acaba d’obtenir una suculenta contrapartida al seu vot favorable als Pressupostos de Rajoy. Ara es recorda com Artur Mas va intentar el 2012 un pacte fiscal. La negativa radical de la Moncloa va ser el tret de sortida per al procés. L’independentisme ja no tenia com a eix els sentiments i la identitat, sinó que s’hi afegia l’argument econòmic (fora d’Espanya viurem millor), que va tenir un èxit que ho va canviar tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada