dilluns, 17 de juliol del 2017
La guerra de Catalunya
JAUME REIXACH
Per a la gran majoria dels catalans, el procés -estiguin políticament a favor o en contra de la independència- és un tema secundari en la seva vida, centrada en la feina, la parella, la família, els estudis, l’esport, l’associacionisme o els hobbies de cadascú. Però hi ha una minoria minoritària que ha col·locat la causa secessionista com la prioritat absoluta de la seva existència i molts d’ells n’han fet, a més, el seu confortablemodus vivendi, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tota la seva nodrida cort de Junts pel Sí.
Aquesta minoria minoritària concep el procés com una guerra -sense matisos- d’alliberament de Catalunya del jou de l’Estat espanyol, a qui es considera l’enemic que ens oprimeix i ens colonitza. Hi ha una línia del catalanisme polític que, emmirallant-se en la independència d’Irlanda (1919-21), liderada per l’IRA, ha elevat les històriques tensions entre Castella i Catalunya al rang de confrontació bèl·lica declarada que cal culminar en victòria els més aviat possible.
La guerra d’Irlanda, més que no la de Successió al segle XVIII, és la font d’inspiració del moviment independentista català. El coronel Francesc Macià va preparar els Fets de Prats de Molló, que posteriorment el van catapultar a la presidència de la Generalitat republicana, com una acció de força “a la irlandesa”.El caràcter catòlic i patriòtic de la independència d’Irlanda connecta amb la sociologia de la Catalunya endins, on, abans i ara, ha arrelat amb més força el sentiment secessionista.
En aquesta tradició irredemptista hi trobem, en temps de la II República, grups com Nosaltres Sols o Estat Català. Durant el franquisme i el postfranquisme tenim el Front Nacional i els seus fillols (PSAN, PSAN-provisional, EPOCA...) que, per diversos viaranys i escissions internes, desemboquen en l’MDT, Terra Lliure i una miríada de plataformes independentistes que, en els últims anys, han acabat confluint a ERC, la CUP i en alguns casos, fins i tot al PDECat.
Hem de tenir clar, encara que no ho verbalitzin en públic, que en el nucli dur del procés n’hi ha que consideren que estan lliurant una guerra contra el govern i les institucions espanyoles. Aquesta mentalitat militar obliga a adoptar unes estratègies i unes tàctiques adaptades al terreny que, en el marc de la Unió Europea i del segle XXI, han analitzat que passen pelcontrol de la informació, la manipulació de l’opinió pública i les mobilitzacions de masses. I en això estem des de fa cinc anys.
L’independentisme ha teoritzat i ha implementat la importància de disposar d’un potent aparell mediàtic per dominar l’agenda política i pressionar l’enemic. TV3, Catalunya Ràdio, dos diaris en paper, cinc digitals i un estol d’opinadors que tenen tribuna en els principals mitjans de comunicació privats (el Grup Godó i El Periódico) donen una gran potència de foc. Les subvencions i la publicitat institucional s’encarreguen d’alimentar el front periodístic. L’ofensiva es complementa amb una frenètica activitat a les xarxes socials (Facebook i Twitter), per desemmascarar i atacar els enemics.
El llibre de capçalera al Palau de la Generalitat és L’art de la guerra, escrit fa 2.500 anys pel militar xinès Sun Tzu i editat a Europa al segle XVIII. Es nota perquè la seva filosofia i els seus consells són permanentment presents en totes les passes que dona el procés. Se’ns diu que el protagonista de la “revolució dels somriures” és “la gent”. Però això és una fal·làcia: elprocés no va de baix a dalt; des del primer moment, va de dalt a baix. I a la cúspide d’aquesta piràmide jerarquitzada hi ha un nucli dur que aplica metòdicament els principis de L’art de la guerra... perquè considera que està en guerra!
“L’art de la guerra és l’engany”, sentencia Sun Tzu. I l’engany i les maniobres de distracció i de confusió són les armes que utilitza de manera hàbil i intensa l’estat major del moviment secessionista per desconcertar i guanyar la partida a l’enemic.Mariano Rajoy i la societat espanyola han de saber que el pinyol independentista els ha declarat la guerra i té la voluntat i la convicció de derrotar-los.
Per a la gran majoria dels catalans, el procés -estiguin políticament a favor o en contra de la independència- és un tema secundari en la seva vida, centrada en la feina, la parella, la família, els estudis, l’esport, l’associacionisme o els hobbies de cadascú. Però hi ha una minoria minoritària que ha col·locat la causa secessionista com la prioritat absoluta de la seva existència i molts d’ells n’han fet, a més, el seu confortablemodus vivendi, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tota la seva nodrida cort de Junts pel Sí.
Aquesta minoria minoritària concep el procés com una guerra -sense matisos- d’alliberament de Catalunya del jou de l’Estat espanyol, a qui es considera l’enemic que ens oprimeix i ens colonitza. Hi ha una línia del catalanisme polític que, emmirallant-se en la independència d’Irlanda (1919-21), liderada per l’IRA, ha elevat les històriques tensions entre Castella i Catalunya al rang de confrontació bèl·lica declarada que cal culminar en victòria els més aviat possible.
La guerra d’Irlanda, més que no la de Successió al segle XVIII, és la font d’inspiració del moviment independentista català. El coronel Francesc Macià va preparar els Fets de Prats de Molló, que posteriorment el van catapultar a la presidència de la Generalitat republicana, com una acció de força “a la irlandesa”.El caràcter catòlic i patriòtic de la independència d’Irlanda connecta amb la sociologia de la Catalunya endins, on, abans i ara, ha arrelat amb més força el sentiment secessionista.
En aquesta tradició irredemptista hi trobem, en temps de la II República, grups com Nosaltres Sols o Estat Català. Durant el franquisme i el postfranquisme tenim el Front Nacional i els seus fillols (PSAN, PSAN-provisional, EPOCA...) que, per diversos viaranys i escissions internes, desemboquen en l’MDT, Terra Lliure i una miríada de plataformes independentistes que, en els últims anys, han acabat confluint a ERC, la CUP i en alguns casos, fins i tot al PDECat.
Hem de tenir clar, encara que no ho verbalitzin en públic, que en el nucli dur del procés n’hi ha que consideren que estan lliurant una guerra contra el govern i les institucions espanyoles. Aquesta mentalitat militar obliga a adoptar unes estratègies i unes tàctiques adaptades al terreny que, en el marc de la Unió Europea i del segle XXI, han analitzat que passen pelcontrol de la informació, la manipulació de l’opinió pública i les mobilitzacions de masses. I en això estem des de fa cinc anys.
L’independentisme ha teoritzat i ha implementat la importància de disposar d’un potent aparell mediàtic per dominar l’agenda política i pressionar l’enemic. TV3, Catalunya Ràdio, dos diaris en paper, cinc digitals i un estol d’opinadors que tenen tribuna en els principals mitjans de comunicació privats (el Grup Godó i El Periódico) donen una gran potència de foc. Les subvencions i la publicitat institucional s’encarreguen d’alimentar el front periodístic. L’ofensiva es complementa amb una frenètica activitat a les xarxes socials (Facebook i Twitter), per desemmascarar i atacar els enemics.
El llibre de capçalera al Palau de la Generalitat és L’art de la guerra, escrit fa 2.500 anys pel militar xinès Sun Tzu i editat a Europa al segle XVIII. Es nota perquè la seva filosofia i els seus consells són permanentment presents en totes les passes que dona el procés. Se’ns diu que el protagonista de la “revolució dels somriures” és “la gent”. Però això és una fal·làcia: elprocés no va de baix a dalt; des del primer moment, va de dalt a baix. I a la cúspide d’aquesta piràmide jerarquitzada hi ha un nucli dur que aplica metòdicament els principis de L’art de la guerra... perquè considera que està en guerra!
“L’art de la guerra és l’engany”, sentencia Sun Tzu. I l’engany i les maniobres de distracció i de confusió són les armes que utilitza de manera hàbil i intensa l’estat major del moviment secessionista per desconcertar i guanyar la partida a l’enemic.Mariano Rajoy i la societat espanyola han de saber que el pinyol independentista els ha declarat la guerra i té la voluntat i la convicció de derrotar-los.
diumenge, 16 de juliol del 2017
EL PA NOSTRE DE CADA DIA
Estava treballant a Juan Chaler Chaler SA de Vinaròs. Devia de ser l’any 1983 o potser el 84... Un dia escoltava la ràdio i entrevistaven a un professional de l’alimentació amb motiu de la celebració d’Alimentària, una fira del sector de l’alimentació. El periodista li va preguntar a l’expert per la qualitat de la farina amb la que es fabrica el pa a Espanya. La seva resposta, a part de sobtar-me, és d’aquelles que no s’obliden:
-A qualsevol país d’Europa, la farina que es consumeix aquí seria per a farratge...
Penseu que estic parlant de fa uns 35 anys... Si llavors s’emprava aquesta farina, què estem consumint ara?
Tot això us ho explico perquè aquests dies que hem estat principalment per Galícia, hem pogut comprovar que tenen una qualitat del pa que, a priori (evidentment no he fet cap tipus d’anàlisi) és excel·lent. El pa no acabava de ser blanc, tenia una certa tonalitat grisenca, com si fos pa d’espelta que, com sabeu es tracta d’una farina antiga que avui en dia se sol usar molt poc. Tot i això, de pa d’espelta se’n pot torbar a alguns lloscs, com ara al restaurant Supersà Tast de Tortosa, tot i que no deixa de ser prefabricat.
És una vergonya que el millor pa que es pot consumir a Amposta (al menys que jo sàpiga) al supermercat Lidl.
I és que la majoria de fleques només venen pa prefabircat, d’aquell al que només li falten uns minuts de forn. Però a la vegada és el que la majoria de la gent demanda. Si no hi hagués demanda, evidentment no se’n fabricaria.
Un dels pans més habituals de les fleques i súpers actuals és la barra gallega. Suposo que li diuen així per anomenar-la d’alguna manera, potser perquè el que li va posar el nom coneixia perfectament la qualitat del pa que se ven a Galícia i que res té que veure amb la barra que porta el seu nom.
Recordo que fa més de 20 anys un empresari tarragoní, del que no he trobat referències a Internet, va rebentar el preu del pa venent baguettes molt barates des de els diferents punts de venta que anava obrint, primer a Tarragona ciutat i més tard a d’altres poblacions de la província com per exemple Tortosa. La cosa no va acabar bé, perquè ja sabeu que ningú dóna duros a quatre pessetes i l’empresari sembla que no pagava els lloguers dels locals que havia arrendat.
Si us hi heu fixat, les fleques ambulants que solen acudir sobre tot a les festes temàtiques que s’organitzen a poblacions com Amposta (Festa del Mercat a la Plaça) o Tortosa (Renaixement), tenen un gran èxit i el pa no és que sigui gran cosa (el de Galícia és molt millor), però si que és més bo que el que es ven als establiments tradicionals.
Ara fa just un any vaig visitar el poble de Cucugnan a la regió francesa de les Corbières. A la part alta del poble hi ha un antic molí i just als seus peus un forn i una botiga on se venien diversos tipus de pa i pastes elaborades amb farines antigues... Tot i que el pa francès també és millor que el que consumim aquí, l’èxit de la tenda era inqüestionable.
XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA D'ESTIU DE TORTOSA. Resum
 |
| 4d6. |
 |
| 4d6a. |
 |
| L'agulla del 4d6a. |
 |
| Intent de 3d6a. |
 |
| 3d6. |
 |
| pd4. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)