ENRIC HERNÁNDEZ
El líder socialista trenca tabús al promoure una negociació amb l'independentisme, fins i tot abans de l'1-O, i precisar alhora que sense el PP no hi ha acord possible
En pocs mesos, Pedro Sánchez ha donat un cop de timó a l’estratègia del PSOE davant el conflicte català. Si en la seva primera etapa com a líder socialista el seu discurs territorial era rígid i mancat de matisos per la cotilla que li imposaven els barons del partit, la seva defenestració i posterior resurrecció política li han permès enriquir-lo i connectar-lo millor amb la realitat catalana. Cosa que alguns, en la bombolla politicomediàtica madrilenya, no sempre acaben d’entendre, i encara menys acceptar.
Sánchez ha pres consciència que el desafiament independentista a Catalunya no és solament una greu amenaça per a l’Estat i per a la cohesió de la societat catalana, sinó que a més constitueix el millor aliat per a la continuïtat de Mariano Rajoy a la Moncloa. En qualsevol conflicte territorial la dreta espanyola, sense complexos, hi té molt a guanyar i poc a perdre, mentre que l’esquerra, més procliu a l’entesa que al xoc, tendeix a fracturar-se. Els barons socialistes derrotats a les primàries vetllen armes a l’espera que el líder del PSOE faci un pas en fals.
Però en el revers dels perills hi ha les oportunitats. Amb la seva arriscada aposta en favor d’una reforma federal de la Constitució que consagri la plurinacionalitat d’Espanya, reconegui la singularitat de Catalunya i ampliï el seu autogovern, Sánchez es converteix en el primer líder espanyol que fa un pas en ferm cap a la pacificació d’un conflicte que la passivitat de Rajoy ha ajudat a intensificar. I ho fa trencant dos tabús: subratllar, amb raó, que és urgent dialogar amb l’independentisme, fins i tot abans de l’1-O;
i alhora alertar que sense el PP no hi haurà solució possible. Es refreda, de moment, l’amenaça d’una moció de censura.
Un avís a l’Estat
L’1-O no se celebrarà el referèndum vinculant promès per Junts pel Sí i la CUP, però l’estrèpit d’aquesta i altres jornades serà un seriós avís a l’Estat. Mentre conservi el suport del PSOE i Ciutadans, Rajoy podrà gestionar la crisi sense excessiu desgast polític, però a canvi a partir del 2-O haurà d’obrir la negociació política que fa un lustre que regateja a Catalunya.
El líder socialista trenca tabús al promoure una negociació amb l'independentisme, fins i tot abans de l'1-O, i precisar alhora que sense el PP no hi ha acord possible
Sánchez ha pres consciència que el desafiament independentista a Catalunya no és solament una greu amenaça per a l’Estat i per a la cohesió de la societat catalana, sinó que a més constitueix el millor aliat per a la continuïtat de Mariano Rajoy a la Moncloa. En qualsevol conflicte territorial la dreta espanyola, sense complexos, hi té molt a guanyar i poc a perdre, mentre que l’esquerra, més procliu a l’entesa que al xoc, tendeix a fracturar-se. Els barons socialistes derrotats a les primàries vetllen armes a l’espera que el líder del PSOE faci un pas en fals.
Però en el revers dels perills hi ha les oportunitats. Amb la seva arriscada aposta en favor d’una reforma federal de la Constitució que consagri la plurinacionalitat d’Espanya, reconegui la singularitat de Catalunya i ampliï el seu autogovern, Sánchez es converteix en el primer líder espanyol que fa un pas en ferm cap a la pacificació d’un conflicte que la passivitat de Rajoy ha ajudat a intensificar. I ho fa trencant dos tabús: subratllar, amb raó, que és urgent dialogar amb l’independentisme, fins i tot abans de l’1-O;
i alhora alertar que sense el PP no hi haurà solució possible. Es refreda, de moment, l’amenaça d’una moció de censura.
Un avís a l’Estat
L’1-O no se celebrarà el referèndum vinculant promès per Junts pel Sí i la CUP, però l’estrèpit d’aquesta i altres jornades serà un seriós avís a l’Estat. Mentre conservi el suport del PSOE i Ciutadans, Rajoy podrà gestionar la crisi sense excessiu desgast polític, però a canvi a partir del 2-O haurà d’obrir la negociació política que fa un lustre que regateja a Catalunya.
