 |
| De JAP al Punt Avui. |
El PP, i no només el govern del PP, lluny de voler solucionar el conflicte català, cada dia dona mostra del seu anticatalanisme visceral. Tal com diu la dita, volen apagar el foc amb gasolina i així és impossible fer-ho.
El PP, a l’oposició en aquella època, va votar en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure Pasqual Maragall (hi ha qui l’anomena el de Miravet) tant al Parlament com al Congrés i al Senat. Però com el seu vot no era determinant l’Estatut va ser aprovat amb les modificacions que es van introduir fruit d’un pacte entre Zapatero y Mas, però això forma part d’una altra història. Mentrestant, Mariano Rajoy i els seus, van promoure una campanya de recollida de firmes per mirar d’extingir -lo.
Tot i això, com el resultat no els va satisfer, el van recórrer al Tribunal Constitucional que el va tornar a retallar substancialment fins quedar pràcticament irreconeixible, tal com havia anunciat Alfonso Guerra. Paradoxalment, l’Estatut d’Autonomia de València que també va ser aprovat per aquella època, conté paràgrafs idèntics a l’Estatut català original que ningú va recórrer i per tant estan en vigor.
L’any 2011 Rajoy va guanyar les eleccions generals amb majoria absoluta, però a Catalunya seguia punxant una vegada i una altra fruit de la poca sintonia existent.
Lluny de fer gestos encaminats a calmar els ànims dels catalans, el PP ha continuat pel camí dels despropòsits amb la complaença de la Fiscalia i el Tribunal Constitucional que actua més com un Tribunal polític o d’ordre públic sotmès el Govern de l’Estat.
El penúltim d’aquests despropòsits ha estat la suspensió d’un acte que s’havia fer a Madrid i que comptava amb el permís de l’alcaldessa Manuela Carmena, en favor del referèndum. El PP el va impugnar davant el jutjat i un jutge (n’hi ha per a tots els gustos) els hi ha donat la raó.
Però encara hi ha un segon penúltim (aquest apel·latiu el vaig aprendre d’un professor de gimnàstica que vaig tenir a Tarragona i que el feia servir per evidenciar que mai acaba sent l’últim...) En aquest cas el vot contrari a l’anul·lació de la sentència de condemna a mort del President Companys aprovada dimarts pel Congrés a proposta del grup socialista. En aquest cas, el grup d’ERC va unir els seus vots al PP i també hi va votar en contra, tot i que per motius diferents. Segons ERC l’anul·lació de la sentència només té efectes merament simbòlics...
Quan les situacions entre dues parts són tenses, mai n’hi ha prou en que una de les dos hi vulgui buscar una solució. Però si una de les parts diu que està disposada a negociar (això si, amb condicions irrenunciables) i mentrestant l’alta segueix tirant gasolina al foc, l’enteniment és impossible.
Tot i que no sóc qui per a dir-los-hi: Què s’ho facin mirar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada