LA PLATJA DE LES CATEDRALS (RIBADEO) 16

LLINDES DE LA GALERA

Vull pensar que estan protegides. Si no és així, ho haurien d'estar.  
Aquestes són dels carrers la Creu i Sant Llorenç. Ni ha més, per exemple al carrer Major. 
Una vegada me va dir un arquòleg que les filigranes que hi ha a algunes d'elles eren com una mena d'escriptura en un temps on no sé solia anar al notari. 

¡Maleïda Europa!

ENRIC HERNÁNDEZ

Desairats pel suport de la UE a Espanya, els independentistes catalans comencen a lliscar per un perillós pendent antieuropeista

A l'inici de la seva tocata i fuga, Carles Puigdemont va precisar que no es refugiava a Brussel·les per evadir-se de la justícia espanyola ni per desestabilitzar la política belga, sinó perquè la UE prestés atenció a la causa catalana. Una setmana després, el defenestrat president i els seus exconsellers pledegen en neerlandès contra la seva extradició a Espanya, el fràgil Govern belga trontolla per la pressió del nacionalisme flamenc i les portes de les institucions comunitàries segueixen tancades per a la delegació catalana.

Puigdemont ha concertat a Brussel·les tantes reunions diplomàtiques com reconeixements internacionals va obtenir la "república catalana": cap. En el seu desig d'"internacionalitzar el conflicte" ha aconseguit molta atenció mediàtica, però les cancelleries li giren l'esquena. Per això, entrevistat a Catalunya Ràdio, l'expresident va denunciar que la UE "no pot tenir un Govern a la presó o a l'exili" i va condemnar la "indiferència" d'una "elit" que "obeeix els estats" i mina "els valors fundacionals d'Europa".

Amb similar vehemència, l'exconsellera Clara Ponsatí ha repudiat la "tolerància" europea davant el retorn d'Espanya a la "tradició autoritària: "Amb el franquisme, quan arribaves a Perpinyà estaves segur; ara ja no." ¿Amb Franco vivíem millor?

VETO A L'EUROCAMBRA

La visita a Brussel·les de 200 alcaldes independentistes, vares alçades, il·lustra gràficament el buit diplomàtic que pateix la seva causa. El Parlament europeu els ha denegat una sala per reunir-se amb Puigdemont al·legant que en territori comunitari aquest quedaria fora del control policial dictat pel jutge. ¿La resposta dels alcaldes? Clamar per l'alliberament dels polítics presos davant la seu de la Comissió, en el que s'assemblava més a una protesta antieuropea que a una petició d'auxili.

Si en cinc anys de procés i amb la Generalitat a les seves mans l'independentisme no ha teixit ni una sola complicitat internacional, difícilment ho farà una vegada desapoderat per violar les lleis d'un soci comunitari. Encara menys si se segueix lliscant pel mateix i perillós pendent antieuropeista que el nacionalisme flamenc.

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.

El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.

(https://www.facebook.com/aespanyaforcadell/posts/10213342716178721?pnref=story)

Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.

Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.

A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.

No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic. 

Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...

Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  

Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...

Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.

No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta.