dimarts, 28 de novembre del 2017
Populisme sense caretes
CARLOS CARNICERO URABAYEN
Les brases del procés amenacen d'incendiar els altres nacionalismes d'Europa
Va quedant despullada l’ànima populista de l’independentisme. No és nou que el procés tingui essències antieuropees. «El sentiment de la solidaritat de les nacions serà més fort que els nacionalismes ja superats», va vaticinar el pare Schuman el 1950. La novetat és que el destituït president a l’«exili» i candidat de Junts per Catalunya s’ha tret la seva ¿última? careta. «Europa és un club de països decadents». Puigdemont ha suggerit fer un referèndum sobre la permanència a la UE. Després ha rectificat. La careta es posa i es treu.
El 2016 va ser l’any en què tot es va posar de cap per avall. Els britànics van decidir anar-se’n de la UE. Trump va guanyar les eleccions. El 2017 prometia ser la fi del món, almenys la fi de la UE. Al calendari hi havia les eleccions franceses en què Marine Le Pen estava cridada a donar el cop de gràcia a Europa. Ningú es va imaginar llavors que la principal envestida populista es produiria al sud dels Pirineus. Les brases del procés amenacen d’incendiar els altres nacionalismes d’Europa. El foc sembla controlat. Per ara.
La definició del populisme és elàstica. És una etiqueta de moda que s’usa com un xiclet; s’estira i es llança sobre els cabells d’un contrincant per desqualificar el seu missatge quan és massa popular. Però en el cas del procés encaixa com l’anell al dit. El populisme «és una ideologia prima que considera la societat separada entre dos camps antagònics, el poble pur i virtuós davant d’una elit corrompuda», suggereix el politòleg Cas Mudde.
Al Regne Unit han passat dècades culpant els euròcrates de Brussel·les de tots els seus mals. Als Estats Units Trump va armar el seu discurs sobre la impopularitat de les elits polítiques de Washington. ¿La solució? Fronteres i murs. Brexit per als britànics. Aïllament per als nord-americans. Els dos pobles poden per si mateixos triomfar i salvar-se del llast dels seus veïns, prometen els populistes. No és casual tampoc que tinguin èxit després de la pitjor crisi econòmica des dels anys 30. El populisme no soluciona els problemes, però connecta formidablement amb els desencantats.
L’independentisme culpa de tots els mals Madrid i les seves «elits postfranquistes». La resta d’espanyols tampoc hi ajuden, és clar. «Espanya ens roba», han repetit. Ara en la batedora populista hi ha un altre ingredient: «La decadent Europa no ens protegeix». Mals forans i solucions natives; el tic populista és també un oasi de confort: evita qualsevol autocrítica.
L’última careta que s’ha tret Puigdemont el situa en les formes i en el fons dels Le Pen i Farage. Tampoc és casualitat que hagin sigut aquests líders i els seus semblants els gairebé únics defensors confessos del destituït Govern. Atenció. La crescuda populista, dins i fora de Catalunya, no ha d’ocultar l’arrel del problema: el desencant de molts. La sensació de no ser escoltats. El combat contra el populisme exigeix posar en evidència les trampes dels seus líders, però també exigeix abordar el malestar ciutadà. Fer política.
Les brases del procés amenacen d'incendiar els altres nacionalismes d'Europa
El 2016 va ser l’any en què tot es va posar de cap per avall. Els britànics van decidir anar-se’n de la UE. Trump va guanyar les eleccions. El 2017 prometia ser la fi del món, almenys la fi de la UE. Al calendari hi havia les eleccions franceses en què Marine Le Pen estava cridada a donar el cop de gràcia a Europa. Ningú es va imaginar llavors que la principal envestida populista es produiria al sud dels Pirineus. Les brases del procés amenacen d’incendiar els altres nacionalismes d’Europa. El foc sembla controlat. Per ara.
La definició del populisme és elàstica. És una etiqueta de moda que s’usa com un xiclet; s’estira i es llança sobre els cabells d’un contrincant per desqualificar el seu missatge quan és massa popular. Però en el cas del procés encaixa com l’anell al dit. El populisme «és una ideologia prima que considera la societat separada entre dos camps antagònics, el poble pur i virtuós davant d’una elit corrompuda», suggereix el politòleg Cas Mudde.
Al Regne Unit han passat dècades culpant els euròcrates de Brussel·les de tots els seus mals. Als Estats Units Trump va armar el seu discurs sobre la impopularitat de les elits polítiques de Washington. ¿La solució? Fronteres i murs. Brexit per als britànics. Aïllament per als nord-americans. Els dos pobles poden per si mateixos triomfar i salvar-se del llast dels seus veïns, prometen els populistes. No és casual tampoc que tinguin èxit després de la pitjor crisi econòmica des dels anys 30. El populisme no soluciona els problemes, però connecta formidablement amb els desencantats.
L’independentisme culpa de tots els mals Madrid i les seves «elits postfranquistes». La resta d’espanyols tampoc hi ajuden, és clar. «Espanya ens roba», han repetit. Ara en la batedora populista hi ha un altre ingredient: «La decadent Europa no ens protegeix». Mals forans i solucions natives; el tic populista és també un oasi de confort: evita qualsevol autocrítica.
L’última careta que s’ha tret Puigdemont el situa en les formes i en el fons dels Le Pen i Farage. Tampoc és casualitat que hagin sigut aquests líders i els seus semblants els gairebé únics defensors confessos del destituït Govern. Atenció. La crescuda populista, dins i fora de Catalunya, no ha d’ocultar l’arrel del problema: el desencant de molts. La sensació de no ser escoltats. El combat contra el populisme exigeix posar en evidència les trampes dels seus líders, però també exigeix abordar el malestar ciutadà. Fer política.
dilluns, 27 de novembre del 2017
QUÈ ÉS SER NORMAL?
Xavier Garcia Albiol, alies el Godallenc,
dixit: Tancarem TV3 i la tornarem a obrir
amb gent normal que sigui plural.
I es clar, quan escoltes o llegeixes una frase
així, el primer que té preguntes (si ets dels que com jo hem de buscar-li
sempre els 5 peus al gat, no tres, perdoneu...): Què és ser normal? A qui considerarà Garcia Albiol gent
normal?
Des del meu punt de vista la normalitat és una
raresa. Tu té consideres normal? Jo no! Torno a formular la pregunta: Què
és ser normal? Per uns pot
significar una cosa i per altres potser tot el contrari.
Anem a posar uns exemples. Ser català i del
Barça és normal? I ser català i de l’espanyol o del Girona? Ser socialista i
facilitar la investidura de Rajoy és normal? Posar a parir el Govern central
perquè no ha vingut a Catalunya l’Agència Europea del Medicament i voler fer un
referèndum per a veure si s’ha de continuar o no a la UE? Són preguntes sense
resposta... Què cadascú opini el que vulgui, és Benlliure de fer-ho.
Suposo (només suposo, no afirmo) que per a
Garcia Albiol ser normal significa ser de dretes, possiblement catòlic
practicant, estar d’acord amb la frase Viva
España, Viva el Rey, viva el orden y la ley, veure la Primera de TVE o la
13TV i per tant, estar en contra de TV3, no haver votat la Constitució y en
canvi defensar-la a capa i espasa, llegir diaris com la Razón, el Mundo o el
País, ser tot el contrari a independentista, no veure la enorme corrupció que
sacseja casa teva, estar molt d’acord amb l’aplicació de l’article 155 de la
Constitució i fins i tot pensar en allargar-lo més enllà del 23-D, estar en
contra de la immigració, pensar que els negres no haurien de tenir els mateixos
drets que els blancs, etc., etc.
Si tu amic meu no estàs d’acord amb alguna de
les coses que he enumerat abans, segurament per a Garcia Albiol no ets normal.
Per molt que tu t’ho creguis, no ho ets, no li donis més voltes...
Tot i que sovint quan algun canal de televisió
espanyol (jo només acostumo a mirar la Sexta) connecta en directe en algun lloc
de Catalunya (quasi sempre Barcelona) per a retransmetre algun esdeveniment sé
sol sentir de fons: Premsa espanyola,
manipuladora...! La veritat és que
hi ha poca premsa imparcial. TV3 evidentment no ho és. Ja vaig explicar no fa
molt que molts mitjans viuen pràcticament de les subvencions que reben dels
organismes públics o bé de la propaganda institucional o d’emetre festes locals
(tal com passa a les televisions territorials, què és una manera encoberta de
subvencionar) En el cas dels mitjans públics catalans (TV3, Catalunya Ràdios,
etc.) se financen via pressupostos de la Generalitat i de la publicitat. No fa
gaires dies que vaig llegir que actualment, amb el 155 tots aquest mitjans que
reben subvencions de la Generalitat temen per la seva subsistència.
Sé diu que no
hi ha cap gos que mossegui la ma de qui li dóna de menjar. Per tant, és
lògic (i potser fins i tot normal)
que els mitjans públics catalans s’hagin posicionat d’una manera clara a favor
del procés. Podien fer una altra cosa?
I quin és el terme contrari a normal? Està molt clar: anormal que, potser ho sembli a primera
vista però que en cap cas és una desconsideració. Un és anormal quan surt de la normalitat
i punt. Un exemple, imagineu-vos un poble on tothom fos roquer n’hi hagués un
que fos punkie. Aquest seria la anormal
del grup.
Anormal i anormalitat són dues d’aquelles
excepcions que quan l i poses l’article davant, no l’has d’apostrofar. No has
de posar l’anormal o l’anormalitat, perquè pot prestar a confusió.
S’ha de posar la anormal o la anormalitat.
Per tant, i ja per acabar, podem afirmar que
si no la paraula normal, al menys si alguns dels seus derivats d’aquesta són
una anormalitat dintre de la pròpia llengua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)