CARLOS CARNICERO URABAYEN
Les brases del procés amenacen d'incendiar els altres nacionalismes d'Europa
Va quedant despullada l’ànima populista de l’independentisme. No és nou que el procés tingui essències antieuropees. «El sentiment de la solidaritat de les nacions serà més fort que els nacionalismes ja superats», va vaticinar el pare Schuman el 1950. La novetat és que el destituït president a l’«exili» i candidat de Junts per Catalunya s’ha tret la seva ¿última? careta. «Europa és un club de països decadents». Puigdemont ha suggerit fer un referèndum sobre la permanència a la UE. Després ha rectificat. La careta es posa i es treu.
El 2016 va ser l’any en què tot es va posar de cap per avall. Els britànics van decidir anar-se’n de la UE. Trump va guanyar les eleccions. El 2017 prometia ser la fi del món, almenys la fi de la UE. Al calendari hi havia les eleccions franceses en què Marine Le Pen estava cridada a donar el cop de gràcia a Europa. Ningú es va imaginar llavors que la principal envestida populista es produiria al sud dels Pirineus. Les brases del procés amenacen d’incendiar els altres nacionalismes d’Europa. El foc sembla controlat. Per ara.
La definició del populisme és elàstica. És una etiqueta de moda que s’usa com un xiclet; s’estira i es llança sobre els cabells d’un contrincant per desqualificar el seu missatge quan és massa popular. Però en el cas del procés encaixa com l’anell al dit. El populisme «és una ideologia prima que considera la societat separada entre dos camps antagònics, el poble pur i virtuós davant d’una elit corrompuda», suggereix el politòleg Cas Mudde.
Al Regne Unit han passat dècades culpant els euròcrates de Brussel·les de tots els seus mals. Als Estats Units Trump va armar el seu discurs sobre la impopularitat de les elits polítiques de Washington. ¿La solució? Fronteres i murs. Brexit per als britànics. Aïllament per als nord-americans. Els dos pobles poden per si mateixos triomfar i salvar-se del llast dels seus veïns, prometen els populistes. No és casual tampoc que tinguin èxit després de la pitjor crisi econòmica des dels anys 30. El populisme no soluciona els problemes, però connecta formidablement amb els desencantats.
L’independentisme culpa de tots els mals Madrid i les seves «elits postfranquistes». La resta d’espanyols tampoc hi ajuden, és clar. «Espanya ens roba», han repetit. Ara en la batedora populista hi ha un altre ingredient: «La decadent Europa no ens protegeix». Mals forans i solucions natives; el tic populista és també un oasi de confort: evita qualsevol autocrítica.
L’última careta que s’ha tret Puigdemont el situa en les formes i en el fons dels Le Pen i Farage. Tampoc és casualitat que hagin sigut aquests líders i els seus semblants els gairebé únics defensors confessos del destituït Govern. Atenció. La crescuda populista, dins i fora de Catalunya, no ha d’ocultar l’arrel del problema: el desencant de molts. La sensació de no ser escoltats. El combat contra el populisme exigeix posar en evidència les trampes dels seus líders, però també exigeix abordar el malestar ciutadà. Fer política.
Les brases del procés amenacen d'incendiar els altres nacionalismes d'Europa
El 2016 va ser l’any en què tot es va posar de cap per avall. Els britànics van decidir anar-se’n de la UE. Trump va guanyar les eleccions. El 2017 prometia ser la fi del món, almenys la fi de la UE. Al calendari hi havia les eleccions franceses en què Marine Le Pen estava cridada a donar el cop de gràcia a Europa. Ningú es va imaginar llavors que la principal envestida populista es produiria al sud dels Pirineus. Les brases del procés amenacen d’incendiar els altres nacionalismes d’Europa. El foc sembla controlat. Per ara.
La definició del populisme és elàstica. És una etiqueta de moda que s’usa com un xiclet; s’estira i es llança sobre els cabells d’un contrincant per desqualificar el seu missatge quan és massa popular. Però en el cas del procés encaixa com l’anell al dit. El populisme «és una ideologia prima que considera la societat separada entre dos camps antagònics, el poble pur i virtuós davant d’una elit corrompuda», suggereix el politòleg Cas Mudde.
Al Regne Unit han passat dècades culpant els euròcrates de Brussel·les de tots els seus mals. Als Estats Units Trump va armar el seu discurs sobre la impopularitat de les elits polítiques de Washington. ¿La solució? Fronteres i murs. Brexit per als britànics. Aïllament per als nord-americans. Els dos pobles poden per si mateixos triomfar i salvar-se del llast dels seus veïns, prometen els populistes. No és casual tampoc que tinguin èxit després de la pitjor crisi econòmica des dels anys 30. El populisme no soluciona els problemes, però connecta formidablement amb els desencantats.
L’independentisme culpa de tots els mals Madrid i les seves «elits postfranquistes». La resta d’espanyols tampoc hi ajuden, és clar. «Espanya ens roba», han repetit. Ara en la batedora populista hi ha un altre ingredient: «La decadent Europa no ens protegeix». Mals forans i solucions natives; el tic populista és també un oasi de confort: evita qualsevol autocrítica.
L’última careta que s’ha tret Puigdemont el situa en les formes i en el fons dels Le Pen i Farage. Tampoc és casualitat que hagin sigut aquests líders i els seus semblants els gairebé únics defensors confessos del destituït Govern. Atenció. La crescuda populista, dins i fora de Catalunya, no ha d’ocultar l’arrel del problema: el desencant de molts. La sensació de no ser escoltats. El combat contra el populisme exigeix posar en evidència les trampes dels seus líders, però també exigeix abordar el malestar ciutadà. Fer política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada