dimecres, 29 de novembre del 2017
Catalunya és dels perdedors
XAVIER BRU DE SALA
Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu
Per si no n’hi hagués prou amb el 155, cauen sobre la cultura unes injustes i terribles reclamacions d’IVA. Els que de manera innocent esperen pietat o s’arrosseguen farisaicament per reclamar magnanimitat al quasi etern vencedor, farien bé de recordar la principal peculiaritat d’aquest país, forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i en comptes de clavar-se autocrítics trucs al pit van optar per l’esperit constructiu.
Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.
A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.
Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).
Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.
Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu
Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.
A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.
Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).
Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.
dimarts, 28 de novembre del 2017
LA DARRERA OCURRÈNCIA DE PUIGDEMONT
 |
| Inscripció a la frontera catalano-francesa, prop del municipi de la Vajol. |
anar-nos-en d’Europa.
La independència va ser una reivindicació de
milions de catalans i d’aquí tot el procés, però marxar d’Europa? Qui vol marxar
d’Europa? Tot i això, segur que si s’ho proposen dintre de poc temps, el nombre
de ciutadans de Catalunya que voldrà marxar serà el mateix o semblant als que
clamaven per la República catalana.
Ah! No!! Que al final Puigdemont s’ha desdit...
Dilluns va ser allò de dónde dije digo,
digo Diego... Va dir que els catalans tenim vocació d’europeistes. Quines
ganes de crear polèmica., Mare de Déu del Cel!! (Perdó que sóc ateu...)
---
A finals de la dècada dels anys ’60 o
principis dels ’70, la marca de xocolates Torras
va editar un àlbum de cromos que tenia per títol Europa nuestro continente. Era el darrer d’una enorme volta al món
per tots els continents de la Terra: Cosmorama
de África, Escala en Oceanía,
etc.
En aquell temps Europa no era tan coneguda com
ara. Només els llibres d’història t’explicaven alguna cosa. I evidentment a les
notícies dels Telediarios la poca
informació que té donaven era esbiaixada i parcial, la que convenia al règim.
Molt provablement la frase més coneguda d’aquella
època sobre Espanya (tot i que no la va citar) la que sé li va atribuir al
president francès Charles de Gaulle: L’Afrique
commence dans les Pyrénées (Àfrica comença als Pirineus)
De fet ni la Unió Europea que coneixem ara era
el mateix. En aquell temps s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la
composaven molts menys països. El règim de Franco, com altres règims
totalitaris d’Europa com els de Portugal i Grècia estaven vetats. Quan
finalment Espanya i Portugal van aconseguir entrar-hi, va ser fruit de
maratonianes i tenses negociacions i després de que la jove democràcia
espanyola semblés consolidar-se.
Després de la mort del dictador, entrar a la
CEE era una fita que s’havia d’assolir. No només dels governs, sinó també dels
principals partits de l’oposició. Semblava que estar fora d’Europa era com
estar al no res...
Potser per proximitat, a Catalunya sempre sé l’ha
considerat la regió espanyola més europeista. Sé pot afirmar que els catalans i les catalanes tenim vocació
europea.
Sovint usem el terme Europa o europeu al
referir-nos a la Unió Europea o a ser membre d’algun país de la Unió Europea,
tot i que Europa va més enllà dels països que conformen la UE. Rússia, Suïssa Islàndia
o Noruega per exemple no formen part de la UE i en canvi són països europeus
(en el cas de Rússia, com sabeu està entre dos continents)
Per a molts, l’actual UE que tenim ara no és
la que voldríem. Els tradicionals valors s’han anat pel terra quan s’ha vetat l’entrada
dels sers humans que arriben per Turquia i Grècia majoritàriament provinents de
Síria. Però per a canviar Europa cal canviar els governs dels països que la
conformen i des de dintre. Des de fora és impossible fer-ho.
Teniu ganes de veure tot l'àlbum?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)