XAVIER BRU DE SALA
Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu
Per si no n’hi hagués prou amb el 155, cauen sobre la cultura unes injustes i terribles reclamacions d’IVA. Els que de manera innocent esperen pietat o s’arrosseguen farisaicament per reclamar magnanimitat al quasi etern vencedor, farien bé de recordar la principal peculiaritat d’aquest país, forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i en comptes de clavar-se autocrítics trucs al pit van optar per l’esperit constructiu.
Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.
A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.
Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).
Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.
Aquest país va ser forjat i pastat pels perdedors que es van empassar la llagrimeta victimista i, en lloc de clavar-se autocrítics trucs al pit, van optar per l'esperit constructiu
Si el lector es pensava que això ve de la diferència entre el 1640 i el 1714 que feia notar John Elliott –indolència col·lectiva posterior a la suposada victòria de la Guerra dels Segadors en contrast amb el gran país que aixequen els perdedors de la de Successió– ara pot retrotreure els inicis de la singularitat catalana fins a l’episodi fundacional de la reacció en positiu, reportat i teoritzat per un altre gran intèrpret del passat, José Enrique Ruiz-Domènec.
A la seva ampliada España, una nueva historia, explica la visió de llarg abast de l’Abat Oliba i el gest del seu pare, contraris tots dos a la impulsiva reacció primària, i doncs guerrera, que els seus cosins, els comtes de Barcelona, encapçalaven després de la ràtzia destructiva d’Al-Mansur, l’any 985, el de la primera desgràcia, la pitjor i per tant la més fructífera, que va consistir a arrasar i saquejar Barcelona.
Oliba va aconseguir dues coses. La primera, la separació de poders, que independitzava els monestirs dels nobles (que fins aleshores nomenaven bisbes i abats els seus fills). I la segona, reduir l’espai de domini dels senyors de la guerra (qualificats per ell de «lladres, pertorbadors, raptors i predadors»).
Així, en contrast amb els altres regnes del nord peninsular, neix una societat diferenciada, més dúctil i equilibrada, menys jeràrquica i amb major centralitat de la cultura. Quan ho oblidem sí que estarem perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada