ANTONIO FRANCO
Sorprèn que cognoms com el de la família Pujol no estiguin oferint importants donatius als damnificats pel 9-N
L’independentisme viu un moment dur de fiances, multes, pagaments cautelars i despeses electorals. I el viu quan no disposa ni de les claus ni de les firmes per utilitzar sota el seu únic control la caixa de la Generalitat. Davant d’això, es recolza en el que aporten l’ANC i Omnium Cultural, que sumen més de 100.000 socis cotitzants, i aquestes mateixes entitats van posar en marxa el 2014, i la van reactivar el mes de maig passat, una caixa de solidaritat. El seu objectiu explícit és passar el platet per pagar els costos derivats de l’activitat judicial oberta contra els delictes relacionats amb el procés.
Artur Mas és la persona més compromesa en aquesta recerca de fons, entre altres coses per ser el principal afectat per les demandes. Per començar, cobreix personalment (juntament amb Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega) els 5,1 milions d’euros del cost de la consulta declarada il·legal que va impulsar el seu Govern per al 9-N del 2014, i ho fa parcialment i progressivament a través d’ajudes però també amb els seus béns personals. Mas ha deixat entreveure, entre preocupat i decebut, que troba a faltar més generositat. Va arribar a fer per televisió un comentari que els seus adversaris van comparar amb la històrica queixa de Lola Flores quan va demanar ajuda a tots els espanyols per pagar el seu deute amb Hisenda. «Només que les persones que van recolzar la independència el 9-N ajudin una miqueta, no és necessari gaire, el tema està resolt», va dir.
No deixa de tenir raó en el fet que l’envolta certa gasiveria, encara que potser hauria de precisar-la. Des del poder va subvencionar molt. I ara necessita que es demostri l’autenticitat de les amistats passades. Perquè si les empreses que tant van recolzar amb aportacions generoses el finançament de la seva Convergència no ho feien en contraprestació a la concessió fraudulenta d’obra pública, tal com sostenen des dels dos costats, tenen una bona ocasió per seguir pagant les seves velles adhesions, encara que moltes haurien de fer-ho des de les seves noves seus socials fora de Catalunya. I en els casos d’una relació menys innocent –el gran ball del 3%– hauria de funcionar el vincle de complicitat. Sorprèn, per qualsevol de les dues hipòtesis, que cognoms com el de la família Pujol no estiguin oferint a aquestes caixes de resistència importants donatius per estimular la imitació, encara que només sigui per compensar els beneficis obtinguts en els anys de l’austera Ferrusola.
Sempre paguen els mateixos
Però no, ara els diners es demanen preferentment a la gent del carrer, als treballadors amb ànima independentista. Que pagui pels seus segons de felicitat aquella gent de bona voluntat que primer va creure entendre emocionada que es proclamava la secessió i a continuació li van dir que no. I és que en el fons sempre han d’acabar pagant els mateixos. En diners i en la resta. Ho sabíem i ho tornem a comprovar.
Sorprèn que cognoms com el de la família Pujol no estiguin oferint importants donatius als damnificats pel 9-N
Artur Mas és la persona més compromesa en aquesta recerca de fons, entre altres coses per ser el principal afectat per les demandes. Per començar, cobreix personalment (juntament amb Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega) els 5,1 milions d’euros del cost de la consulta declarada il·legal que va impulsar el seu Govern per al 9-N del 2014, i ho fa parcialment i progressivament a través d’ajudes però també amb els seus béns personals. Mas ha deixat entreveure, entre preocupat i decebut, que troba a faltar més generositat. Va arribar a fer per televisió un comentari que els seus adversaris van comparar amb la històrica queixa de Lola Flores quan va demanar ajuda a tots els espanyols per pagar el seu deute amb Hisenda. «Només que les persones que van recolzar la independència el 9-N ajudin una miqueta, no és necessari gaire, el tema està resolt», va dir.
No deixa de tenir raó en el fet que l’envolta certa gasiveria, encara que potser hauria de precisar-la. Des del poder va subvencionar molt. I ara necessita que es demostri l’autenticitat de les amistats passades. Perquè si les empreses que tant van recolzar amb aportacions generoses el finançament de la seva Convergència no ho feien en contraprestació a la concessió fraudulenta d’obra pública, tal com sostenen des dels dos costats, tenen una bona ocasió per seguir pagant les seves velles adhesions, encara que moltes haurien de fer-ho des de les seves noves seus socials fora de Catalunya. I en els casos d’una relació menys innocent –el gran ball del 3%– hauria de funcionar el vincle de complicitat. Sorprèn, per qualsevol de les dues hipòtesis, que cognoms com el de la família Pujol no estiguin oferint a aquestes caixes de resistència importants donatius per estimular la imitació, encara que només sigui per compensar els beneficis obtinguts en els anys de l’austera Ferrusola.
Sempre paguen els mateixos
Però no, ara els diners es demanen preferentment a la gent del carrer, als treballadors amb ànima independentista. Que pagui pels seus segons de felicitat aquella gent de bona voluntat que primer va creure entendre emocionada que es proclamava la secessió i a continuació li van dir que no. I és que en el fons sempre han d’acabar pagant els mateixos. En diners i en la resta. Ho sabíem i ho tornem a comprovar.
