SÚRIA 10

CDC, el Palau i el 3%

JOAN TAPIA

El partit que va ser fortalesa inexpugnable afronta ara el risc de la desbandada final

Durant anys Catalunya va viure en un dolç oasi en què tot anava bé. Manava un partit nacionalista, però moderat i que sabia pactar amb Madrid. De centredreta, però pragmàtic. Catalunya guanyava autogovern i l’economia tirava. Els socialistes tenien els ajuntaments i guanyaven les legislatives. Res és perfecte, però quan destorbaven massa –Josep Maria Sala o Pasqual Maragall– el poder mediaticopatriòtic treia les ungles.


¿Era l’Arcàdia feliç? No, però tampoc infeliç i es va consagrar la creença que era una de les regions (s’acceptava el terme) motores d’Europa. Per descomptat més moderna que la casposa Espanya. Però aquell partit –que semblava una fortalesa inexpugnable– tenia punts febles. Un, era l’estructura leninista. Només manava el cap, Jordi Pujol, que s’equivocava poc, però tenia al·lèrgia al debat intern (Miquel Roca va haver d’anar-se’n després de no aconseguir ser autònom des de l’ajuntament barceloní). Dos, el rumor d’un finançament tèrbol i de tripijoc econòmic excessiu de la família Pujol.


I els errors van emergir quan Pujol va decidir retirar-se perquè Maragall va treure més vots que ell el 1999 i després, el 2003, el tripartit (amb ERC i ICV) va arribar a la Generalitat. Allò, després de 23 anys de domini, no era la normal alternança sinó una heretgia. I Maragall, en un tens debat amb Artur Mas, hereu provisional de la fortalesa, va dir allò de: «Vostès tenen un problema, el 3%». ¡Intolerable!

Després, el 2009, quan va esclatar allò del Palau de la Música, es va trencar el vel. Hi havia 3% i amb males companyies. Fèlix Millet, d’una gran família catalanista, saquejava el Palau i feia, al mateix temps, de canonada de fons per a CDC. I el 2014, amb una estranya confessió, el cas de l’estranya família va acabar explotant.


Aquest dilluns la sentència del Palau va confirmar el que s’intuïa i se sabia. De problemes de finançament il·legal n’han tingut molts partits (i no tan sols a Espanya). El PSOE va tenir el seu Filesa però va tornar a la Moncloa sense canviar de nom ni d’ideologia. El PP arrossega la Gürtel, que pot acabar fatal, però segueix fidel a la seva marca. En el cas de CDC potser es va pecar més, perquè deia que encarnava Catalunya i el seu líder es venia com el pare de la pàtria.


I va apostar per la fugida endavant. Canviar de nom (a malament) amb el mateix líder i proclamar que l’únic error havia sigut no aixecar abans l’estelada i trigar a reconèixer que Espanya era insofrible, una democràcia de baixa qualitat, un estat corrupte i un vaixell a abandonar. No com les rates sinó com a catalans decents.

L’autonomia del 155

Així hem aterrat a l’autonomia del 155 i, després d’una lenta instrucció de vuit anys, la justícia ha conclòs que el PDECat ha de tornar (amb les seves seus embargades), els sis milions de què es va lucrar amb Millet d’intermediari. Però, que quedi clar, l’únic culpable és Daniel Osàcar, el sofert tresorer per qui els seus caps –els que manaven– posen la mà al foc. I si Mas va fer la setmana passada un altre pas al costat va ser només pel bé de Catalunya.

RENGLERA DE PALMERES

Bon dia!! 

COMBATRE EL FRAU FISCAL

Ahir dijous el Periódico de Catalunya sé feia ressò de que l’Agència Tributària porta a terme un estricte control sobre les deduccions de maternitat obviant conceptes com les rendes del capital. A part d’això qualificava qualificava el seu Director General  Santiago Menéndez (que l’any passat va visitar l’Administració de Tortosa) amb tres estrelles roges (la màxima qualificació negativa són 4)

Bé, penso que és una forma de denunciar que l’Agència Tributària no treballa com cal, la qual cosa no és cap fet sorprenent per algú com jo que hi he treballat durant molts anys. Penso que cal ser crític amb la feina que fas i si has de posar verd a l’empresa perquè no fa bé les coses, tampoc n’hi ha per a estripar-se les vestidures.

Els qui treballen a l’AEAT són els primer en adonar-se’n de que en els darrers anys (tal vegada coincidint amb els governs del PP) sé busca recaptar de la manera més fàcil possible. Les inspeccions són llargues i feixugues i no sempre s’acaba cobrant l’import de les actes, ja que moltes empreses a causa d’això fan fallida, tanquen les portes i ves i busca-les...

El més pràctic per als actuals dirigents de l’AEAT és fixar uns paràmetres i quan les diferències de la renta se’ls salten, automàticament surt la corresponent liquidació, més els interessos de demora i posteriorment sinó sé li acaba donant la raó al contribuent, la sanció pertinent.

És evident que a les deduccions per maternitat hi ha frau. Conec al menys un cas que va detectar una companya meva en adonar-se’n de que el llibre de família estava falsificat. Però: En quin camp no hi ha picaresca? Trobo que a cap. Hi ha gent que té la peguen així que poden. Però de vegades estem parlant d’uns pocs euros , però hi ha altres vegades que la suma és molt més important. Quants milions pugen els diners de la corrupció espanyola (ERE’s, Gürtel, Cas Palau, 3%, Púnica, tots els que van afectar València durant el diferents governs del PP, etc., etc.) Per tant, tampoc cal estranyar-nos tant que coses així puguin passar.

És un deure de l’Administració  l’Estat perseguir el frau fiscal i la corrupció. El problema és que no es destinen els suficients recursos. Tal com he dit més amunt és més fàcil perseguir els contribuents que s’han deixat de posar alguna partida a la declaració de renda que perseguir al gran defraudador.