XAVIER BRU DE SALA
L'onada de detencions ha estalviat a l'electorat republicà la feina de castigar a les urnes els líders del procés
Cada dia que passa augmenten els convençuts que la combinació del 155 i el jutge Llarena van salvar la majoria independentista. L’onada de detencions i el trasllat de fins a mig Govern a Brussel·les ha estalviat a l’electorat republicà la feina de castigar a les urnes els líders del procés. Malgrat el suport acrític dels intel·lectuals i referents mediàtics al sanedrí de Puigdemont, una part dels esforçats manifestants dels 11-S i votants de l’1-O van concloure pel seu compte que les seves decisions havien sigut temeràries. Una altra part els va titllar tot seguit de covards, per no haver defensat la República ni un sol minut. Resultat: presó, exili, ferides socials de molta consideració i un Govern, el pròxim, sota sospita permanent, severament vigilat, i econòmicament lligat de mans. El 21-D, molta gent va votar contra la independència i molta més contra el 155 i la repressió. De manera que, de mandats per no rectificar, bastants menys del que s’ha dit. Potser els que han escapçat el procés no estarien tan orgullosos de la seva obra si tinguessin en compte que han facilitat el que des de les mateixes files de l’independentisme es qualifica, no sense convicció, de carrera de relleus.
El nomenament de Roger Torrent com a president del Parlament indica que no es necessiten més tribunals per girar full. La directiva independentista ha de ser renovada. Si no es cometen errors de principiant obtús, en el pròxim Govern no hi haurà imputats, sinó cares noves, i ja veurem si hi accedeix algun militant del PDECat, partit empestat per CDC i arraconat per la maniobra de la llista del president. Precisament l’èxit inesperat i inqüestionable d’aquesta llista, és el principal si no l’únic impediment per investir un nou president o presidenta. (Sense raó aparent, Elsa Artadi va abandonar el PDECat per incorporar-se a JxCat).
Si no fos perquè té pendent l’aprovació dels Pressupostos, que depenen del PNB, a Rajoy potser li interessaria tornar a enganyar Puigdemont amb falses expectatives. Ja ho ha fet dues vegades, primer amb Donald Tusk i la milonga de la mediació i després a través d’Urkullu, que va facilitar a Rajoy l’aplicació del 155 a partir d’una negociació oferta perquè fracassés. En comptes de declarar-se escaldat per partida doble, Puigdemont encara demana garanties. A ningú li convé que torni, començant per ell. Són del tot preferibles l’estabilitat, l’enquistament del procés i la distensió unilateral, defensada en aquestes pàgines l’endemà del 21-D, a una mobilització espasmòdica i agònica forçada per un retorn extemporani.
Es tracta doncs de trobar una fórmula per salvar l’escull Puigdemont i de passada salvar-lo a ell com a vencedor del camp vencedor en les eleccions. Una fórmula que passi per la votació però no per la investidura, que passi per una restitució simbòlica però no per la repetició d’eleccions. És difícil de trobar, però aquesta vegada existeixen menys discrepàncies entre la majoria al Parlament. I compten, a més a més, amb la inestimable col·laboració, per coincidència d’interessos, de Rajoy.
L'onada de detencions ha estalviat a l'electorat republicà la feina de castigar a les urnes els líders del procés
El nomenament de Roger Torrent com a president del Parlament indica que no es necessiten més tribunals per girar full. La directiva independentista ha de ser renovada. Si no es cometen errors de principiant obtús, en el pròxim Govern no hi haurà imputats, sinó cares noves, i ja veurem si hi accedeix algun militant del PDECat, partit empestat per CDC i arraconat per la maniobra de la llista del president. Precisament l’èxit inesperat i inqüestionable d’aquesta llista, és el principal si no l’únic impediment per investir un nou president o presidenta. (Sense raó aparent, Elsa Artadi va abandonar el PDECat per incorporar-se a JxCat).
Si no fos perquè té pendent l’aprovació dels Pressupostos, que depenen del PNB, a Rajoy potser li interessaria tornar a enganyar Puigdemont amb falses expectatives. Ja ho ha fet dues vegades, primer amb Donald Tusk i la milonga de la mediació i després a través d’Urkullu, que va facilitar a Rajoy l’aplicació del 155 a partir d’una negociació oferta perquè fracassés. En comptes de declarar-se escaldat per partida doble, Puigdemont encara demana garanties. A ningú li convé que torni, començant per ell. Són del tot preferibles l’estabilitat, l’enquistament del procés i la distensió unilateral, defensada en aquestes pàgines l’endemà del 21-D, a una mobilització espasmòdica i agònica forçada per un retorn extemporani.
Es tracta doncs de trobar una fórmula per salvar l’escull Puigdemont i de passada salvar-lo a ell com a vencedor del camp vencedor en les eleccions. Una fórmula que passi per la votació però no per la investidura, que passi per una restitució simbòlica però no per la repetició d’eleccions. És difícil de trobar, però aquesta vegada existeixen menys discrepàncies entre la majoria al Parlament. I compten, a més a més, amb la inestimable col·laboració, per coincidència d’interessos, de Rajoy.
