dijous, 1 de març del 2018

EL QUE HAURIA POGUT SER L’ÚLTIM ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO

Us seré franc. Des de que estic jubilat hi ha dies que no sé a quin dia estic exactament. Tinc més clar el dia de la setmana (dilluns, dimarts...), però no tinc clar el dia del mes.
Dimarts me va passar. Quan vaig veure l’acudit de Ferreres vaig creure (erròniament) que era 28 i, per tant era l’últim que publicava al Periódico després de que anunciés el seu acomiadament el passat dia 5 de febrer. En adonar-me’n de l’errada, vaig intentar arreglar el text com vaig poder.
Per a la meva sorpresa, ahir dia 28 de febrer, el Periódico no va publicar l’acudit de Ferreres, el que hauria segut, aquesta vegada sí, l’últim de la seva dilatada i exitosa etapa al Periódico. Després me’n vaig assabentar que la redacció del rotatiu havia decidit no publicar-lo i, per tant, l’havia censurat.
Més tard, el que suposadament hauria estat l’últim, me va arribar per Whatsapp i, encara que no us ho cregueu, no me va resultar desconegut.
Quan se va saber que el Periódico feia fora a Ferreres, el magazín de TV3 Tot es mou, el va entrevistar en directe mentre dibuixava al seu estudi. Fugaçment va aparèixer un acudit sobre la seva situació. Crec que era el que me va arribar ahir.
O sigui, Ferreres, a cop calent, va dibuixar el que seria el seu últim acudit i se’l va reservar per acomiadar-se dels seus lectors, però sobre tot fer entendre a la redacció del Periódico l'enorme injustícia que sé li estava fent.


Els que t’hem seguit tants i tants anys, té trobarem a faltar. Fins la propera mestre! 

El risc de la temptació autodestructiva

JOAN TAPIA

Convé distingir entre protestar i disparar contra la pròpia casa

Primer de tot, dues conviccions. Una, Espanya ha comès serioses equivocacions –la sentència del Tribunal Constitucional n’és una– des de l’aprovació de l’Estatut del 2006. Dos, Felip VI no va trobar el to adequat per a Catalunya al dirigir-se a tot Espanya el 3 d’octubre passat.

Si fos secessionista, potser me n’alegraria. En aigües tèrboles sempre es pesca alguna cosa. No ho soc i ho lamento. Però el més lògic és que tots els que vivim i treballem a Catalunya (definició de català de Pujol) busquem el millor per al país. Per això em preocupa l’independentisme. ¿Vol el millor per a Catalunya o la passió ideològica l’arrossega a una temptació autodestructiva?

Tres fets recents apunten a aquesta tendència fatal. Un, hi havia un gran consens que Barcelona havia de ser la seu de l’EMA, Agència Europea del Medicament, forçada a abandonar Londres pel brexit. Però va guanyar Amsterdam per golejada. I és indiscutible que la possibilitat que Catalunya pogués quedar fora de la Unió Europea no va ajudar gens a aconseguir-ho. La independència no es podia endarrerir –cridava el separatisme–, però després hem sabut –Artur Mas dixit– que la declaració només era simbòlica. I està a la vista que no som independents. ¿Es va prioritzar el símbol a ser la seu de l’EMA? Mal negoci. O pitjor, perquè Mas admet que potser aquella declaració va ser un engany.


Dos, després de l’aplicació de l’article 155, Catalunya està tocada i sense Govern propi. La prioritat hauria de ser recuperar-lo. Però dos mesos després de les eleccions i després de 27 dies d’un ple d’investidura «suspès, però no desconvocat», continuem no ja sense Govern sinó fins i tot sense candidat a president. Ara diuen que el PDECat i ERC estan a punt d’arribar a un acord, però l’única cosa segura és que s’inclinen per un president que no pot exercir de president efectiu i que el gran escull és la baralla pel control de la propaganda. ¿Un president provisional, i que s’hagi d’anar renovant, per protestar contra el Suprem és el més adequat i el més efectiu per reivindicar i recuperar l’autogovern?
Un contrasentit

Tercer. Hi ha molts dies per protestar. Però resulta que el dia escollit –amb l’ajuda incomprensible de l’alcaldessa de Barcelona– és el de la inauguració del Mobile World Congress (MWC), que deixa grans beneficis a la ciutat i que es va aconseguir gràcies a l’esforç conjunt de les tres administracions (Estat, Generalitat i ajuntament). Triar l’obertura de la fira del mòbil, que potencia la marca Barcelona, per fer una protesta sorollosa i aparatosa és un contrasentit. Ja s’ha comprovat que la protesta, fins i tot la reprimida brutalment, no porta al reconeixement internacional. I boicotejar (a mitges) Felip VI potser és clavar-li una puntada de peu al Rei. Però cal preguntar-se si és clavar-li la puntada de peu al nostre propi cul.

Vam perdre l’Agència Europea del Medicament i posar ara en risc –encara que fos lleu– l’MWC sembla estúpid. Hauria sigut millor tenir ja un Govern i que Felip VI hagués de començar a conviure-hi. Suposant, és clar, que el full de ruta fos més realista i menys simbòlic que el del 27-O.

CEL ENNUVOLAT 7

Bon dia! 

dimecres, 28 de febrer del 2018

ELS IMPOSTOS A CATALUNYA

Delegació de la AEAT de Tarragona. 
Recentment s’ha fet un estudi sobre els impostos que tenim a Catalunya. Entre totes les divisions que se podrien fer, crec que la més oportuna és diferenciar els que són propis, o sigui els que ha creat la Generalitat i els estatals (que com podeu suposar són els més importants)
Segons aquest estudi la Generalitat manté en vigor 18 impostos propis, alguns dels quals són tan poc efectius que és difícil comprendre el motiu pel qual segueixen en vigor. D’aquest 18 impostos, 4 s’han posat en marxa aquest mateix any com per exemple el que grava les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica o el que recau sobre els elements radiotòxics o sobre les emissions portuàries de grans vaixells.  
La lògica indica que la Generalitat se veu arrastrada a crear nous impostos davant l’insuficient finançament estatal. Segurament uns pocs milions recaptats d’aquí i uns altres pocs per allà, poden ajudar a equilibrar la balança catalana.
Sobre els impostos estatals hi ha que diferenciar entre aquells que gestiona l’Estat (IRPF i IVA) i els que els hi han estat traspassats, com ara el de Patrimoni i el de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics documentats.
De totes maneres, sobre l’IRPF, segurament el més conegut de tots els impostos, la Generalitat també pot posar-li la ma, ja que hi ha una part de la quota que acaben pagant una gran part de les treballadores i treballadors i alguns jubilats i pensionistes.
Segons aquest estudi és Catalunya la comunitat que té un tipus més alt d’IRPF. Però ho sorpresa! Si són els catalans que tenen rendes mitjanes i baixes els que paguen més de tot l’estat per aquest concepte, no passa el mateix amb aquells que més guanyen.
Fixeu-vos en uns exemples per a que ho entengueu. A Catalunya les rendes entre 16.000 a 30.000 euros, són les que paguen més: entre 1.611 i 5.102€ de mitjana, respectivament. En canvi les rendes entre 45.000 i 70.000E, és a Extremadura on més se paga. En canvi, per a les rendes superiors a 110.000€ la comunitat autònoma on més se paga és el País Valencià.
Què vol dir això? Què els nostres govern fan polítiques neoliberals. També a l’hora de recaptar impostos, afavorint a aquelles persones que més guanyen en detriment dels salaris més baixos de l’escala.
Torno a dir que Catalunya, com la pràctica totalitat de comunitats autònomes està deficientment finançada. Però també és veritat que l’any passat se va crear una xarxa d’oficines de l’Agència Tributària Catalana (per allò de les estructures d’estat) que ara cal mantenir, tot hi estar a baix rendiment.
Com sabeu durant quasi 8 anys vaig treballar a l’Agència Tributària estatal i el que vaig dir tantes i tantes vegades quan parlava de la mala gestió que s’estava portant a terme, val també per a l’Agència Tributària de Catalunya: Per a ser eficients no cal recaptar tants impostos, sinó tenir més control sobre el que se recapta i perseguir més el frau fiscal.

Les dobles comptabilitats és una pràctica molt habitual dintre del món empresarial. Una és la legal, la que declararan a la Hisenda Pública i l’altra la extracontable (com la del PP) on anirà a parar el diner en negre fruit de les transaccions fraudulentes.   

MÉS INFORMACIÓ: