SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA 8

Del caso Cifuentes al caso Ciudadanos

Los naranjas no pueden votar con Podemos pero tampoco pueden dejar que siga Cifuentes arrastrándoles al abismo; una contradicción que sólo puede resolverles Rajoy y que, por supuesto, no les va a solucionar, al menos gratis

ANTÓN LOSADA

Desvela eldiario.es que Ciudadanos ha encargado una encuesta para ver si la gente le dice qué debe hacer con una presidenta de una comunidad autónoma que ha mentido reiteradamente sobre cómo ha obtenido su currículo, ha abusado de su posición de poder par obtener un titulo académico de nula validez, ha enfrentado al gobierno de Madrid con una de sus universidades y ha puesto en entredicho los logros de miles de alumnos de esa misma universidad. Conociendo a los naranjas, no es de extrañar tanta pasión por la demoscopia. Es lo más coherente y lo dice todo sobre el carácter y la firmeza de las convicciones de la formación naranja: estos son mis principios pero si usted me vota tengo otros; puro marxismo.

Todo el mundo en el Partido Popular sabe qué significa haber recibido el mítico y letal “abrazo mariano”. Cristina Cifuentes hace como que no lo sabe, pero lo conoce perfectamente. La presidente de la Comunidad de Madrid va a morir con el mismo estilo que la marcado toda su carrera política: la ausencia absoluta de solvencia y consistencia pero una temeridad y una osadía tan frívolas como inagotables. Solo así se entiende el ridículo de inventarse una conspiración del PSOE y el malvado Ángel Gabilondo apoyándose en un titular oportunamente proporcionado por su prensa más amiga y mejor subvencionada. No aprende. Cifuentes perecerá políticamente como es ella: riéndose porque los muertos somos nosotros.

El daño ya está hecho y Mariano Rajoy lo sabe. Tras el funeral de Sevilla, ahora solo puede esperar y demostrarle a los suyos que en el PP no se abandona a nadie; ni siquiera a quien se lo merece por pensar antes en ella que en el bien del partido. Si en Ciudadanos confían en que Rajoy les haga el trabajo sucio en Madrid, van listos. Su estrategia pasará ahora por convertir el “caso Cifuentes” en el “caso Ciudadanos”. No le va a dejar apuntarse el tanto, como con los presupuestos que él aún negocia con el PNV mientras Rivera se las da de estadista en la sala de prensa.

El truco de la comisión de investigación resulta tan banal que no merece ni comentario. Ciudadanos va a tener que pasar por apoyar una moción de censura para echar a Cifuentes y va a tener que ejecutar justo aquello que se negó a hacer en 2016: votar un gobierno de PSOE y Podemos. Algo que supondría un misil directo a la línea de flotación de la estrategia que ha permitido a los naranjas crecer y multiplicarse en las encuestas. Los naranjas no pueden votar con Podemos pero tampoco pueden dejar que siga Cifuentes arrastrándoles al abismo. Una contradicción que sólo puede resolverles Rajoy y que, por supuesto, no les va a solucionar; al menos gratis.

ESTELS AL VENT 34

Bon dia! 

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques.