Fa anys vaig li van fer a un anglès la següent
pregunta:
-Dintre
d'una anys, quants reis creus que hi haurà?
La seva resposta va ser taxativa:
-Cinc!
-Cinc? I
com ho dius amb tanta seguretat?
-Fàcil.
Els 4 de la baralla i el d’Anglaterra.
Bé, el cert és que ha passat el temps i encara
ne queden uns quants més: a la Reina d’Anglaterra sé li ha de sumar el Borbó a
Espanya, les reines de d’Holanda, Noruega i Dinamarca, els reis de Bèlgica i
Suècia i, per suposat els reis de l’Orient Mitjà i algun altre...
Només que t’ho posis a pensar una mica, els reis,
com els nobles en general formen part del passat. Són institucions carques.
Ancorades en el passat i que al segle XXI ja no tenen raó de ser. Ahir mateix
vaig llegir que fins i tot els monàrquics creuen que la fi de la monarquia està
a prop.
Després de saber-se les declaracions de la princesa Corinna sobre la fortuna que el
Rei emèrit tindria a Suïssa i que ella mateixa hauria ajudat a evadir, els
mitjans de comunicació se’n van fer ressò i tots hi van dir la seva, però on
sense cap mena de dubte on hi ha hagut més acarnissament ha estat a les xarxes
socials, amb vídeos fets per a l’ocasió i tota mena de mems on se deixa a la
monarquia espanyola molt mal parada.
En alguns casos s’han explicat detalls dels
avantpassats de l’actual Rei i de les corrupcions que normalment han envoltat
la Casa Reial Espanyola. Sense anar més lluny, el rebesiaio de l’actual Rei,
Alfons XIII, el darrer monarca abans de que tornés a ser instaurada per Franco,
va haver de marxar cap a l’exili després de donar suport a la dictadura de
Primo de Rivera i més tard simpatitzaria amb els colpistes espanyols.
Del Rei Joan Carles I s’ha dit que cobrava
comissions per l’armament i els trens d’alta velocitat que Espanya venia als
països àrabs. I també s’ha rumorejat que l’anomenat elefant blanc de l’intent
del cop d’estat del 23-F podria ser ell mateix, tot i que hores més tard va sortir a defensar els valors democràtics i
rebutjar l’intent frustrat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i Companyia.
Quan segurament res semblava el que era
realment, Joan Carles I va guanyar prestigi. Fins i tot va ser nomenat al Premi
Nobel de la Pau. Aquest fet li va donar el carburant suficient com per a seguir
al poder i fer de les seves durant dècades, fins que, com després li passaria a
Cifuentes amb els dos pots de crema que va robar d’un súper, el fet de tenir un
accident mentre caçava elefants, li van fer perdre la poca credibilitat que
encara conservava després dels afers amorosos i altres embolics on s’havia
ficat al llarg del seu regnat.
D’aquí que, potser de forma sobtada, abdiqués
a favor del seu fill de qui se diu que, tal vegada serà el darrer Rei de la
Casa Reial Espanyola.
La animadversió mostrada pel catalanisme en
contra d’una institució que no va saber desenvolupar el paper que li calia fer
després dels fets de l’1-O, pot ser la llavor que, de germinar correctament,
porti a la monarquia espanyola cap el precipici.
Trabaja, pero seguro va ser un lema que va començar a usar-se allà pels anys '70 promogut pel Ministeri de Treball. 
