L’ADMINISTRACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

Sempre dic que actualment estem vivim a l’era de la tecnologia. Superada la revolució industrial del segle XIX i després de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, els canvis soferts per la humanitat han estat brutals. Sense cap mena de dubte, la informàtica i, sobre tot Internet, han revolucionat com mai el món desenvolupat, fins convertir-se en eines imprescindibles de la societat actual.
Avui és possible fer una conferència on el ponent estigui a centenars o milers de quilòmetres de distància o una reunió entre diversos membres sense sortir de les seves respectives ciutats o enviar un document a l’altre costat de món en només uns segons i a un cost molt baix, quasi que simbòlic. .
Però par a que tot això sigui possible s’han de posar a l’abast dels usuaris la tecnologia necessària per a portar-ho a terme. Aquesta tecnologia serà més o menys sofisticada depenent de la mida de les empreses i, també si es tracta d’estaments de govern o d’administracions públiques.
Aquests avenços tecnològics els visc, més o menys, amb el dia a dia de la meva administració.
Certament, l’administració tributària espanyola, des de fa anys, ha fet un esforç considerable per a posar a l’abast del públic els mecanismes imprescindibles per a que es puguin fer per Internet tota mena de tràmits per mig de la seva “oficina virtual”. Comparada amb la resta d’administracions, l’Agència Tributària, sempre ha estat capdavantera. La qual cosa és força lògic si pensem que, gràcies a la seva eficàcia a l’hora de  recaptar impostos, depèn, en bona part, que l’estat pugui complir amb tots els seus compromisos econòmics i socials.
La majoria de les altres administracions, poc a poc, també van adequant els seus sistemes de treball i utilitzen cada cop més les noves tecnologies per a facilitar que el ciutadà pugui realitzar tota mena de gestions. Del més senzill, com seria poder “baixar-te” un qüestionari per a fer una petició, al més sofisticat com fer un pagament on, a part de l’usuari i l’administració, també intervé una entitat financera.
Alguns d’aquests tràmits, el més complexos, necessiten una eina imprescindible: el certificat d’usuari que emeten determinats organismes certificadors, com per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda y Timbre o el Document Nacional d’Identitat “digital”, que al portar un xip incorporat i, sempre i quan disposis d’un lector de targetes, et permet fer les mateixes gestions.
L’Agència Tributària, a part de ser una administració de referència, tecnològicament parlant, és un organisme que intervé directa o indirectament a l’hora d’obtenir subvencions, beques, participar en concursos, contractar treballadors estrangers, o gestionar la targeta de transports. Per a realitzar totes aquestes gestions (i també d’altres), és imprescindible haver complert amb les obligacions tributaries requerides.
Per evitar tràmits i, sobre tot desplaçaments amb la consegüent pèrdua de temps, l’Agència Tributaria facilita a les altres administracions, mitjançant la signatura de convenis de col·laboració, poder consultar la situació requerida dels sol·licitants dels ajuts o la resta de tràmits. Així, tant els departaments dels altres ministeris, com les administracions autonòmiques i locals, poden accedir amb certa facilitat a les dades de les persones físiques i jurídiques prèvia autorització per escrit dels usuaris. 
Poques són les administracions que encara ara no utilitzin aquesta via de simplificació burocràtica. Però entre elles en cal destacar una: l’Administració de Justícia.
Sóc de l’opinió que l’Administració de Justícia no vol adaptar-se als noves tecnologies que li permetrien simplificar molt la feina quotidiana dels jutjats i tribunals.
No fa gaires dies m’explicaven que, per a un procediment, un jutge demanava els “originals” d’uns documents fiscals. Com aquests documents s’havien enviat per Internet, a l’interessat li era impossible poder aportar uns documents “segellats” per l’Agència Tributària, tal i com es feia habitualment fa uns anys. I el jutge insistint en la necessitat de tenir els originals.
El més greu de tot és que hi ha una llei estatal que regula la presentació telemàtica de declaracions, autoliquidacions, etc. Llei que, al menys en aquests cas, el jutge pareix que desconeixia. És que ell no presenta la seva renda per Internet?          

ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.           

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.            

REFEXIONS POSTELECTORALS

Les reflexions u opinions que us faré avui, ja les vaig fer, majoritàriament, entre diumenge i dilluns. Però ahir era un dia per a refer-me (políticament parlant) Com vaig dir a molts, el meu resultat particular va sr el d’1 a 1. Derrota sense pal·liatius diumenge i victòria contundent dilluns.

Les eleccions no es guanyen amb publicitat.

Hi ha militants que volen que la propaganda electoral del seu partit figuri en llocs ben visibles i com més ni hagi, millor. En canvi, també hi ha militants d’altres partits que t’arranquen les pancartes que has penjat. Per exemple les 5 les que varem penjar a la sortida d’Amposta pel Grau no van durar ni dos dies.

A Godall, per exemple, pareixia que a les eleccions només es presentava un sol partit: el PSC. Crec que eren les úniques pancartes que hi havia. L’alcalde (i diputat provincial) ha de fer mans i mànegues per a conservar el seu lloc. Al final també va guanyar CiU.

Suposo que la publicitat alguna cosa farà, però no guanyar eleccions. Les eleccions s’han de guanyar a partir del dia següent de posar-se a governar. I és un treball llarg i feixuc fet, principalment des del govern.

Tampoc la construcció d’infraestructures fa guanyar unes eleccions.

Ha quedat prou evident. A les nostres comarques, la infraestructura “estrella” va ser el pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. Certament a Sant Jaume la victòria va ser per als socialistes, seguit de prop per CiU, mentre que a Deltebre la victòria va ser per a CiU. Allí no calia que guanyessin els socialistes, però bé ho hauria pogut fer ERC que té l’alcaldia i el govern municipal, que va quedar en segon lloc i el PSC, com a tercera força. Això si, la diferència de vots entre CiU i les altres dues va ser molt inferior (percentualment parlant) als resultats generals de Catalunya. D’haver-se “projectat” els resultats de Sant Jaume i Deltebre a la resta del país, segurament el govern tindria una composició diferent.

Tenir un candidat al poble no et fa guanyar.

No és el cas de Batea, on l’alcalde Quim Paladella, el número 5 de la candidatura del PSC, sí que va fer que aquest fos aquest partit el que s’endugués la victòria, però amb una diferència molt menor a la de fa 4 anys.

En canvi a Ulldecona, l’alcaldessa Núria Ventura, la número dos del PSC, no va poder ser profeta al seu poble. Fa 4 anys sí que havia guanyat.

El “pacte per l’Ebre” queda enterrat difinitivament.   

Al crit de “Mai més un govern transvasista”, el moviment que va aglutinar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va facilitar que els partits “catalanistes i d’esquerres” poguessin pactar per a formar l’anomenat govern “tripartit”, arraconant a CiU i, sobre tot al PP. Ara, aquest pacte que ja feia aigües fa anys, ha quedat enterrat de forma definitiva. No crec que mai més es pugui incidir des del territori a l’hora de formar el govern de Catalunya. I si alguna cosa li faltava, l’actitud de Puigcercós amb la sintonia que va demostrar durant la campanya amb CiU, encara el fa molt més difícil.

A Catalunya hi haurà un govern transvasista. Si no és de l’Ebre, serà del Roina, però és evident que voldran afavorir els interessos de les grans constructores, de les quals ja sabem que algunes d’elles són de militants del propi partit o els ajuden a finançar-se.


Més participació no vol dir més vots d'esquerres.
Sempre es diu que "la dreta sempre va a votar i l'esquerra es queda a casa". La participació de diumenge va ser uns 4 punts superior a la de fa 4 anys. En canvi, aquest increment de vot no fa afavorir a cap dels tres partits que han governat Catalunya en els darrers 7 anys. De l'increment de vots se'n han vist beneficiats CiU i el PP, entre d'altres.

Resultats electorals a la demarcació de Tarragona comarca per comarca i poble per poble.   

EL BARÇA GUANYA PER MAJORIA ABSOLUTA!

Avui, perdoneu, no podia deixar passar l’ocasió de parlar del nostre Barça. No sé si us heu fixat, però quan parlo del Futbol Club Barcelona, sempre dic “Barça”. Suposo que és normal.

Quin partit el d’anit! A priori reunia tots els requisits per a ser una gran ni de futbol. Encara que, segurament, pocs érem els “culers” amb una mica de seny que pensàvem que podia acabar amb el resultat que reflectia el marcador al final de l’encontre. Ah! Què no ho he dit encara? 5-0 (cinc a zero, per a que no hagi cap dubte) I que tampoc he dit el rival? El Madrid... No, no l’Atlético, el Real, l’etern enemic i si segui així, no aconseguirem mai la seva amistat... Ni falta que fa! Segurament gaudirem més. Encara que de tant en tant també ens tocarà patir i, de vegades, perdre.

Però això, en tot cas, ja vindrà. El partit d’ahir va ser màgic, pletòric, grandiós... D’aquells que humilien al contrari... I de quina manera: primer va ser Cristiano Ronaldo qui va perdre el nervis davant de Guardiola quan aquest no li va voler donar una pilota que havia sortit fora de banda tot donant-li una empenta. També Carvalho va pegar una colzada a Messi. Però el pitjor va ser al final, quan “la maneta” ja havia pujat al marcador, Sergio Ramos, el mateix que va dir que donaria les rodes de premsa “en andalú” quan Piqué contestava en català a un periodista català en una convocatòria de “la Roja”, va fer una entrada molt lletja a Messi, cansat de que el superés una vegada rere l’altra.

I és que ahir, els jugadors del Barça, del primer fins l’últim, van estar genials. Potser no com para posar-los a tots un “10” (tal i com ho fa el diari Sport, una cosa a la que ja ens té acostumats en partits com aquest –cal recordar el 2-6 de fa un any i mig, per exemple-), però si de puntuar-los amb molt bones notes (el Periódico puntua a Xavi amb un “10” i a Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Vila amb un “9”. Dels titulars, només Valdés, Àlvez i Piqué obtenen un “8”. En canvi, del Madrid, segons el Periódico els únics que aproven són, Xabi Alonso amb un “6” i Casillas i Marcelo amb un “5”. Tota la resta suspèn, destacant el “3” de Özil i Benzema. En canvi, per a l’Sport, només aproven Casillas i Pepe (amb un “5”) i la puntuació més baixa és per a Ramos amb només un “2”.

Després de veure el partit en un bar amb un amic, en arribar a casa vaig voler veure les repeticions que donava TV3 amb els comentaris tècnics del benicarlando Pitxi Alonso. Al segon gol, aquell de Villa que alguns del Madrid s’aferren a que estava fora de joc (ni que estès 2 metres per darrere de la defensa!) va dir que era la jugada on més estona sé van anar passant la pilota els jugadors del mateix equip (més d’1 minut) i que, finalment, va acabar en gol.

Quan ja ens havíem gitat, el so del mòbil ens va despertar. Li vaig dir a la meva dona que era un missatge i que ja el miraria pel matí. El missatge es va enviar a les 00:48, era d’un cosí meu del Pertús i deia així: “Això del Barça sí que és un orgasme”. Vaig pensar que en clara al·lusió al vídeo de les JSC al votar Montilla. La meva resposta ha estat aquesta: “A mi em sembla més un ‘coitus interruptus’”.

Tal i com diu el Jueves (ells diuen que només hi ha una portada però que n’hi havia més), jo també tenia més titulars: “Han faltat només 3 gols per als 8” (Ronaldo va dir que el Barça no li faria 8 gols al Madrid; no els hi va fer, però tampoc va estar tant lluny”. Va mancar el ‘triple” de Messi (també per aquest camí) “Segundo chorreo” (Boluda el va fer famós)

Uns darrers apunts. Ahir, amb el Barça van jugar fins a 10 jugadors de la cantera de total dels 14 que van acabar xafant el camp. Del Madrid 1 o 2, ja que a part de Casillas, no sé si Arbeloa és de la pedrera.

I Lillo i, sobre tot Preciado, encara deuen d’estar gaudint del partit i de la humiliació que va patir el Madrid.       

LA DRETA GOVERNARÀ CATALUNYA ELS PROPERS 4 ANYS

La ciutadania de Catalunya va parlar clar. Ahir, els resultats de les eleccions autonòmiques, no van donar la majoria absoluta a CiU, però es va apropar força (62 diputats quan la majoria s’assoleix amb 68) Aquest resultat permetrà a la federació nacionalista poder governar en solitari (un dels seus objectius electorals) amb acords puntuals amb altres grups de l’arc parlamentari català. Però si CiU va pujar, també ho va fer el PPC que va aconseguir els millors resultats de la seva història. L’Alicia Sánchez-Camacho i els seus estaven eufòrics i extrapolaven els resultats a unes hipotètiques generals. Personalment crec que res té que veure una cosa amb l’altra ja que si fem un repàs dels resultats dels diferents comicis electorals, veurem quan la ciutadania vota cada vegada diferent, en "clau de", segons siguin les eleccions. Allà ells si s’ho volen creure així…Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob de José Anglada, per poc, no va entrar al Parlament de Catalunya. Per un costat n’estic content, però per l’altre penso que el PPC va recollir molts de vots amb el "mateix sentiment", es a dir, considerant que la immigració és un dels principals problemes del país. Un dels lemes dels populars catalans va ser "Soluciones para la crisis". Però no n’han concretat cap. Ara bé, amb aquesta política tant pueril n’hi ha hagut prou per a recollir el vot de molts dels descontents (una altra part important va anar aquest cop, no tant a l’abstenció, com als vot en blan, al nul i a d’altres partits minoritaris, alguns d’ells anti-sistema) Finalment Laporta i alguns dels seu partit entraran al Parlament. Per un moment pareixia que l’únic de Solidaritat Catalana per a la Independència que assoliria l’acta de diputat, seria el cap de llista per Girona. Al final en seran 3 i un d’ells serà el propi Laporta. Sobre Ciutadans, partit per a la ciutadania (C’s) he de reconèixer que havia mantingut des de fa mesos (fins i tot anys) que no aconseguirien representació. No ha estat així i han mantingut els tres escons que ja tenien des de 2006. Fixeu-vos bé, fins ara he parlat només de partits de la dreta. Si fem la suma (62 de CiU, 18 del PP, 3 de C’s i 3 de SCI, ens dóna un resultat de 86 escons de un total de 135)
Si a més a més li sumem els 10 obtinguts per una ERC, una formació no "més de dretes que mai", ja que tradicionalment (al menys des de la instauració de la Generalitat) ha "festejat" més amb CiU que amb les formacions de l’esquerra tradicional catalana: PSC i ICV-EUA.
Amb aquest panorama polític, el PSC, només pot fer una oposició responsable i constructiva. El marge de maniobra que li queda és limitat. Suposo que acabarà anant de la ma amb la formació ecosocialista, però difícilment podran aspirar a que es pugui aprovar cap de les seves propostes parlamentàries.
Caldrà veure ara com governa el futur president Mas. Si amb el més pur estil de Pujol, es a dir, es a dir, l’estil que va emprar el passat o acabarà definint un estil propi trencant amb el del seu mentor.
En quan al PSC, ha de iniciar un període de reflexió interna que ha de culminar amb el procés congressual que es celebrarà després de les eleccions municipals (segurament el juliol de 2011) Montilla, a nit, va estar "elegant", tal i com ho reconeixia avui en càrrec electe del partit. Si abans de les eleccions ja va dir que no es tornaria a presentar, en saber-se els resultats definitius del dia d’ahir, va dir que tampoc ho faria per a "seguir dirigint el partit". Tanmateix, avui ha renunciat al seu escó per a poder-se dedicar amb cos i ànima a la renovació del partit. S’ha de reconèixer que fins al final s’ha portat com un autèntic cavaller.
El "meló" de la successió està obert. A partir d’ara, els que aspiren a succeir-lo, hauran de mirar d’aconseguir els avals necessaris per assegurar-se l’elecció. Ara serà l’hora del retorn del sector més catalanista. D’aquell que un dia van liderar Reventós, Obiols i Maragall. Ara ha de ser l’hora de Castells, de la Tura i, molt possiblement d’algun altre com Ferran Mascarell o d’altres sectors tal vegada més espanyolistes, com la Carme Chacón o potser algú que en aquest moments, fins i tot, està fora de "l’aparell del partit".
4 anys passen ràpid, caldrà veure si dintre d’aquest període, el PSC, s’ha refet i pot tornar a ser una alternativa viable de govern. Encara que, tot s’ha de dir, tradicionalment CiU ha dominat clarament (excepte l’any 1999 amb Maragall) els comicis autonòmics catalans.

DIA DE REFLEXIÓ

Potser la primera cosa què s’hauria de plantejar és: Per a què serveix la jornada de reflexió? Dit això potser cal qüestionar la seva existència, no?

Certament la llei electoral que regula les campanes és, a la meva manera d’entendre una llei força arcaica, ja que des de 1978 fins ara la societat en general i, sobre tot, les noves tecnologies han canviat molt.

Aquesta setmana, per exemple, al debat que es va fer al programa Divendres de TV3 entre el pro convergent Ernest Folch i el pro socialista Xavier Sardà, se’n va parlar. Mentre Folch també es qüestionava la utilitat del dia de reflexió, Sardà el defensava com “un dia de descans dels polítics i dels ciutadans en general”.

El tema d’avui és el partit de futbol que, de forma atípica, es jugarà dilluns entre el “nostre” Barça i l’etern rival, el Real Madrid.

L’Sport, per exemple, avui ja parla de porres entre els diferents polítics. Així, Zapatero, barcelonista declarat, però poc “militant”, aposta per un 4-2, Joan Puigcercós i Artur Mas coincideixen en un 3-1. Rajoy, sense voler mullar-se massa (suposo que també influït pel dia de demà) vaticina un 2-2 i Dña. Esperanza (la lideresa) diu que guanyarà el Madrid (1-2)

Una altra qüestió de la que s’està especulant, és com rebrà el públic del Camp Nou a Mourinho. Ja no tant al Madrid, sinó a l’entrenador que va ser del Chelsea i l’Inter de Milà. També llegit a l’Sport, “Mou” deia que “el Barça ho havia guanyat tot, però no la final de Champions al Bernabeu”... La temporada passada podia ser una obsessió per algun barcelonista, però si ho mirem bé, tant és guanyar una Champions al Bernabeu com a un altre camp d’arreu d’Europa. Londres, París i roma, han estat uns excel·lents escenaris per a guanyar el torneig més important del nostre continent (i possiblement del món)

El Madrid 2010-2011 reuneix les màximes condicions per acaparar l’animadversió més gran per part dels seguidors. El club, per ell mateix, ja desperta l’antipatia més gran dels seguidors barcelonistes, tot recordant algunes de les circumstàncies històriques: el fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, “l’escàndol de Chamartín de la Copa del Generalísimo de 1942/43 amb l’11 a 1, etc. Però ara cal sumar-hi les “aportacions” de Mourinho (amb constants al·lusions al Barça) i també les actituds prepotents de Christiano Ronaldo.

Per cert, no trobeu que la forma de ser de Mas és molt més característica d’un seguidor del Madrid que no d’un del Barça?      

    

La campaña mediática contra el tripartito en Catalunya (y en España)

Estado del Bienestar, Política Catalana Añada comentarios

 

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 8 de noviembre de 2010

 

Este artículo analiza las reformas del estado del bienestar en Cataluña realizadas por el gobierno tripartito de izquierdas comparándolas con las realizadas por CiU en un periodo de tiempo comparable. El artículo critica a los medios de mayor difusión en Cataluña (incluyendo la televisión y radios públicas catalanas) por centrarse en temas identitarios en lugar de temas sociales, ignorando, cuando no ocultando, las reformas sustanciales hechas por el gobierno tripartito.

 

En Catalunya y en España hemos estado viendo durante estos meses una campaña mediática en contra del tripartito (PSC, ERC, ICV- EUiA) que gobierna la Generalitat de Catalunya. Los medios de mayor difusión en Catalunya (incluyendo paradójicamente la televisión y radio públicas catalanas, TV3 y Catalunya Ràdio) han estado generando un clima de rechazo al tripartito detrás del cual están los poderes fácticos de siempre, desde la patronal al capital financiero, a la Iglesia y sus asociaciones, y un largo etcétera. Para aquellos que consideren esta observación exagerada, les aconsejo que hagan una revisión de artículos publicados en los cuatro mayores rotativos que se distribuyen en Catalunya y verán que en el último mes han aparecido 42 artículos negativos sobre el tripartito. En cambio, sólo 6 a favor, y ello no se debe a que no existan, sino a que no se han publicado. La diversidad ideológica en los medios catalanes (y en los del resto de España) es muy limitada. Ni que decir tiene que esta campaña está encaminada a desacreditar lo que el tripartito ha hecho, presentándolo como una jaula de grillos, que ha significado una época perdida para Catalunya, tal como lo definió el Sr. Durán i Lleida. El objetivo de esta campaña ha sido desacreditar a las izquierdas y destruir las posibilidades de que las izquierdas puedan gobernar de nuevo en Catalunya, exiliándolas del poder durante muchos años.

Tal campaña parece haber impactado sobre algunos sectores de las izquierdas, que han tomado una postura defensiva que se ha utilizado maliciosamente por las derechas como el reconocimiento del fracaso del tripartito. Nada menos que el Presidente del Gobierno catalán, y dirigente del PSC, el Sr. Montilla, ha indicado que aunque consiguieran sumar la mayoría, el PSC no se aliaría con ERC e IC-EUiA para reconstruir el tripartito. Ni que decir tiene que tal declaración ha sido aplaudida por las derechas y, paradójicamente, por el gobierno Zapatero y grandes sectores del socialismo español. La causa de la alegría, sin embargo, varía. Para las derechas esta renuncia significa el fin de las políticas de izquierda en Catalunya, pues no hay otra suma que pueda construir una alianza de partidos de izquierda en el gobierno de Catalunya que la que ha existido durante el periodo 2003-2010. Sin tripartito no se pueden hacer políticas de izquierdas en el gobierno de la Generalitat.

La alegría que las declaraciones del Presidente Montilla, renunciando a reproducir el tripartito, ha producido en el gobierno Zapatero, responde, sin embargo, a otras consideraciones, aún cuando hay un elemento de tal alegría que coincide con la alegría de las derechas. Los equipos económicos de los gobiernos PSOE (de sensibilidad liberal en su mayoría) se encuentran más cómodos y tienen mayores afinidades políticas con CiU que con el tripartito. De ahí su deseo de sustituir el tripartito por la socio-convergencia, es decir, la alianza del PSC con CiU.

Pero otro motivo de satisfacción de grandes sectores del socialismo español hacia las declaraciones del Presidente Montilla es consecuencia del temor de ver a ERC –el partido que pide la independencia de Catalunya- en el gobierno catalán, pues les preocupa que el independentismo catalán (además de crear grandes tensiones con el resto de España) vaya resquebrajando la unidad de España. Entiendo, pero no comparto esta preocupación. Creo que no hace falta aclarar que mi biografía es muestra de que mi profundo compromiso con el bienestar de las clases populares catalanas va acompañado con un idéntico compromiso de mejorar la calidad de vida de las clases populares de toda España. Pero lo que debieran entender mis amigos socialistas españoles, es que es mucho mejor para las clases populares de Catalunya y también, por cierto, para las clases populares de España, aliarse con un partido minoritario independentista de izquierdas, por ser de izquierdas, que aliarse con una coalición nacionalista, CiU, (hegemonizada por CDC, que ha ido mostrando crecientemente lo que siempre fue: un partido con claras tendencias independentistas) mayoritaria de derechas. Los que se inquietan sobre los nacionalismos debieran recuperar el entendimiento de que el eje principal de debate político en Catalunya y en España (aún cuando no se presente como tal) es el de izquierdas versus derechas, y CiU es claramente de derechas. En España y en Catalunya los nacionalismos, tanto los centrales jacobinos, como los periféricos, siempre se utilizan para ocultar los conflictos de clase que se expresan en el mundo político. Mis amigos del PSOE nunca deberían olvidarse de ello, pues, para el bienestar de las clases populares, la variable determinante es quien gobierna: las derechas o las izquierdas. Y lo que ha ocurrido en Catalunya muestra lo acertado de este diagnóstico. Las izquierdas han hecho mucho más que las derechas para el bienestar y calidad de vida de las clases populares de Catalunya. Y los datos así lo demuestran.

 

¿Qué ha hecho el tripartito?

El gasto público social (que cubre las transferencias y servicios públicos como sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, servicios sociales y otros) por habitante (en euros estandarizados que permitan comparar la capacidad adquisitiva del euro en periodos distintos), subió mucho más rápidamente durante el periodo de gobierno tripartito (26.2% por año) que en el periodo de gobierno CiU equivalente a los ocho años de tripartito (17.7%). Un tanto semejante ocurre en los otros componentes del estado del bienestar.

En sanidad, el crecimiento del gasto público sanitario por habitante subió un 46% durante el periodo CiU (1996-2003), incrementándose a un 54.7% en el periodo equivalente 2003-2010 (gobierno tripartito). Como consecuencia, el número de profesionales sanitarios (médicos y enfermeras) creció significativamente, disminuyendo el número de pacientes por profesional. Resultado de ello es que aumentó el tiempo de visita al médico general. Estos y otros cambios explican que el grado de satisfacción del usuario con el sistema nacional de salud fuera mayor al final del periodo tripartito que al final del gobierno CiU. Este aumento del gasto sanitario se benefició de las medidas racionalizadoras del gasto, que liberaron fondos para dedicarlos a la atención sanitaria. Catalunya ha sido la CCAA que ha disminuido más el capítulo de farmacia, permitiendo un ahorro considerable. Durante estos años se han hecho mayores reformas sanitarias que durante el mismo periodo de CiU. La actividad legislativa en el área sanitaria ha sido muy marcada, resultado de la clara vocación reformadora del gobierno tripartito.

Un tanto semejante ha ocurrido en educación. El gasto público educativo por habitante, que había crecido un 7.7% por año en el último periodo de CiU, subió a 12.8% en el periodo tripartito. Una consecuencia de ello es que el número de horas lectivas en la escuela pública ha ido convergiendo con el número de horas lectivas en la privada concertada. La Ley de Educación ha significado una reforma sustancial, aún cuando ha sido excesivamente condescendiente con la escuela concertada.

Lo mismo ha ocurrido en los servicios sociales y en transferencias a las familias. El gasto en servicios a las familias con dependencias pasó de incrementarse 3.9% por año y por habitante en el periodo CiU, a 8.2% en el periodo tripartito. Lo mismo ocurrió en las transferencias monetarias y servicios a los ancianos, que pasó de aumentar 4.1% por año y por habitante en el periodo CiU, a 6.5% en el periodo tripartito. Una situación similar ocurrió en la vivienda, donde el gasto público descendió un 6% por año y por habitante en el periodo CiU, aumentando un 15% en el periodo tripartito.

Este enorme crecimiento de la inversión social (responsable de que disminuyera el enorme déficit social de Catalunya medido por la cantidad de euros per cápita en gasto público social entre Catalunya y el promedio de la UE-15), fue acompañado de un enorme crecimiento en inversión en infraestructuras físicas, quintuplicando estas inversiones durante el periodo 2003-2010.

Mírese como se mire, pues, los datos muestran que para la Catalunya Social y para la Catalunya de infraestructuras físicas, el gobierno tripartito ha sido mucho mejor para las clases populares de Catalunya que los gobiernos de la derecha CiU, que fueron, en parte, responsables del enorme retraso del estado del bienestar en Catalunya.

Ni que decir tiene que el tripartito también ha cometido errores, siendo el mayor el de perpetuar al personal de los medios públicos de comunicación (TV3, C33 y Catalunya Ràdio) que, con notables excepciones, han ido promoviendo una visión nacionalista conservadora carente de sensibilidad social. El intento de la Generalitat de crear una BBC catalana, independiente, fue un fracaso, pues tales medios continuaron lo que se ha definido como la “costra nacionalista”, (a la cual habría que añadir la “costra neoliberal”), creando su propia audiencia. El desfase entre la dirección de tales medios (de nacionalismo conservador) y la opinión popular ha sido muy marcada. Ésta, según muestran las encuestas, se sitúa claramente en el centro-izquierda y en las izquierdas, mientras que los medios públicos estaban claramente en el lado nacionalista conservador (con notables excepciones). Son los únicos medios autonómicos existentes en España muy influenciados por la oposición. De ahí el silencio sobre estas reformas.

Por lo demás, se requiere un cierto sentido del humor, que la derecha catalana se presente como la favorecedora de cambios progresistas, pues sus dirigentes son todos ellos los mismos que gobernaron Catalunya durante el periodo responsable del enorme retraso social de Catalunya.

 

“EL MODEL DE TORTOSA” DE MAS

Quan Mas va “mitingnejar” a Tortosa va dir que volia per a Catalunya el “model de Tortosa”.

Al míting central del PSC , el senador i exalcalde Joan Sabaté se’n va referir tal i com ho explica el setmanari la Veu de l’Ebre. Sabáté va parlar de la forma de governar autoritària que té l’alcalde de Tortosa Ferran Bel i també va dir que “fins i tot els seus li tenen por”.

Però per a mi, el “model de Tortosa” n’és un altre. Sense entrar a valorar si “governa de forma dictatorial”, ja que jo no el conec prou ni el pateixo, el model a que es va referir el candidat de CiU Arturo Mas, anava per “replegar” el vot del PP i que acabi sumant amb els de CiU.

A les darreres municipals, a Tortosa, CiU va tenir l’habilitat de fer que els votants habituals del PP decidissin canviar el vot i fer-ho per la coalició nacionalista. Recordem que a Tortosa el PP (al menys fins els 2003) tenia una molt bona representació municipal. Ara (si no vaig errat) només té un regidor.

Però Ferran Bel no es va inventar res. Aquesta estratègia electoral ja fa anys que es va posar en pràctica a Amposta i amb molts bons resultats, per cert.

Durant les dues darreres legislatures, a Amposta no hi ha hagut cap representant “popular”. De fet, el darrer va ser Ramón Chorda que va acabar abandonant el partit i presentant-se en una candidatura d’Independents per l’Ebre.

Aquesta estratègia de CiU és la que li porta poder gaudir de majoria absoluta. Segurament obtindrien l’alcaldia igualment, amb el suport del PP o fruit d’algun altre pacte postelectoral. Però tenir majoria absoluta dóna unes condicions de govern amb “mans lliures” per a poder governar sense cap mena de pressió.

Arturo Mas voldria aconseguir el mateix model per a Catalunya. O bé que els votants del PP li donessin el suport i votessin per CiU diumenge (i d’aquesta manera no els hi caldria fer cap pacte de govern) o, de no poder ser així, si al menys comptar amb el recolzament del partit de la lideressa Alicia Sánches-Camacho que, segurament, a l’hora d’exigir, posaria menys condicions que Joan Puigcercós i ERC.

Però caldrà esperar encara uns dies (al menys un parell si CiU aconseguís diumenge la majoria absoluta) o tal vegada unes setmanes, per a poder saber quins pactes s’acaben concretant.

I Amposta, què diu CiU del “model de Tortosa”? No els hi he sentit dir res, però coneixent-los m’imagino que no els hi ha degut de semblar gens bé, per molt que la “idea” hagi vingut del seu màxim líder.  

ILP

Permeteu-me que faci una parèntesi a la temàtica que sobre les eleccions autonòmiques us parlava en aquests darrers dies, quasi darreres setmanes.

Quan estic escrivien aquestes línies, el cert és que hauria d’estar en un altre lloc. De fet, avui, no tenia previst escriure res.

Com molts sabeu, a les 7 ha començar el míting central de Catalunya al palau Sant Jordi de Barcelona. Era el lloc on tenia previst estar.

Però a la vida hi ha circumstàncies imprevisibles que et fan variar “l’agenda”. Així ha segut en aquest cas.

Ahir per la tarda, el meu amic Paco, des d’Ulldecona em trucava per a donar-me una “mala notícia”: la mort de Enrique Canalda Lázaro, més conegut per “Putxol”. Justament el dia abans havia fer els 53 anys i, com es deia abans “érem quintos”. Els que em coneixeu més sabeu de la meva relació amb Ulldecona on hi tinc molts i mots bons amics. Putxol era un d’ells. Encara que ideològicament érem molt diferents, això no impedia ser amics i gaudir d’aquesta amistat.

Tant Putxol com la seva família són profundament religiosos. Els qui avui hem assistit a la missa a l’església de Sant Lluc i hem escoltat les paraules del capellà, ens hem pogut assabentar perfectament.

Com l’església estava plena i he entrat dels últims, estava a la part de darrere, allunyat de l’altar major i prop de la porta. Aquesta, la porta, estava plena de cartells i un d’ells m’ha cridat l’atenció. No he dit res als meus amics, però he tingut temps d’observar-lo detingudament. Si fa uns anys, a algunes esglésies n’hi havia un amb un linx ibèric i un nen i es deia que estava més protegit l’animal que la criatura, el d’avui, tampoc m’ha deixat indiferent. Es veia mig gitats una família. El primer, tal i com correspon a les famílies cristianes, el pare, després la mare i després dues nenes. A sobre de tot es podia llegir: “Iniciativa Legislativa Popular en defensa del matrimonio, la familia y la infancia", promoguda pel ultraconservador "Foro de la Familia". 

Com tots sabeu, una Iniciativa Legislativa popular (ILP) és una recollida de firmes per a demanar al Congrés dels Diputats que s’elabori una llei que defensi les seves propostes.

L’Església, una vegada més es fica en temes polítics per a defensar els seus interessos. Volen fer creure als seus feligresos que la família, el matrimoni i els infants, estan en perill. Com si l’estat i les autonomies no els defensessin i ajudessin el suficient!

Però es clar, ells (l’Església) només té un model de família: la família cristiana; composada de pare, mare i fills nascuts, evidentment, dintre del matrimoni catòlic.

Però per a l’estat i les autonomies (als menys les governades per l’esquerra), de models de família n’hi ha molts més: monoparentals, on el pare i la mare estiguin casats pel civil o que no estiguin casats; o que tinguin dos pares o dos mares; que els fills no hagin nascut dintre del matrimoni, etc. (poso aquest etc. sense tenir el convenciment de si n’hi ha d’alguna classe més, però per si de cas)

L’Església vol fer creure que els valors de la família cristiana estan en perill. Igual que quan s’oposa a l’avortament, sé li ha de respondre que a ningú se l’obliga a res. Si algú es creient, com la família de Putxol i volen seguir els manaments de l’Església són lliures de fer-ho. Ningú els obligarà a renunciar de les seves creences. En canvi, la societat, molt més tolerant que l’Església catòlica, accepta que n’hi pugin haver de molts més tipus i tots estan reconeguts per la llei i tots eduquen als seus fills (o al menys ho haurien de fer) em els seus valors i les seves creences.

No crec que ningú vingui a que signi per aquesta ILP, però si m’ho demanen, evidentment, no ho faré.    

EL FRUSTRAT CARA A CARA I D’ALTRES CONSIDERACIONS

Varem ser molts els que ahir visquérem, sinó amb entusiasme de si s’acabava produït el “cara a cara” entre Montilla i Mas, si, al menys, amb la incertesa que dóna no saber segur si al final s’acabaria fent o no.

Pel matí li vaig preguntar a Joan Sabaté, aprofitant la visita que va fer a Amposta per donar suport a la candidata ebrenca Núria Ventura (per cert, el seu pare és de la Galera com jo i sa iaia paterna portava els meus mateixos cognoms sense ser de família –cosa prou freqüent als pobles...-)

Anaves seguin les informacions i sabies que la Junta Electoral de Barcelona havia traslladat a la Central de Madrid els recursos que havien presentat ERC, PP i C’s. Després que des de Madrid havien retornat la “patata calenta” a Barcelona. Que, finalment, la JE de Barcelona havia acordat per unanimitat que no es faria perquè no s’havia demanat amb un mínim de 5 dies que, pel que pareix, és perceptiu que sigui així.

Mentre, ahir per la tarda, vaig anar cap a Tortosa amb motiu del míting central que es va dur a terme amb la presència, com tots sabem, de Montserrat Tura. Aprofitant el desplaçament, vaig aprofitar per comprar-me alguna cosa...

A la sortida de la botiga, i com que al seu interior no hi havia cap client, el propietari (amic d’Eduard Ena) va acompanyar-me fins el carrer on varem seguir parlant d’aquest tema. Un tema que feia uns moments havíem encetat a l’interior de l’establiment comercial. No com expert, però si com a prou entès amb alguns aspectes de dret administratiu, li vaig dir: “Mira, de vegades, un recurs es desestima no per que no tingui raó el recurrent, simplement per extemporani, es a dir, perquè s’ha presentat fora del termini fixat. En casos així, l’òrgan competent, de vegades un tribunal, ja no entra a valorar el fons del recurs. Directament el desestima per no haver-se presentat dintre del termini”.

El “tema” va tornar a Madrid, en aquest cas perquè tant el PSC com CiU van presentar recurs contra la decisió de la JE de Barcelona. Finalment, Madrid, va prohibir el “cara a cara” pel mateix motiu que ho havia fet Barcelona.

A qui afavoria més el “debat a dos”. Personalment penso que al President Montilla. Totes les enquestes donen guanyadora a CiU i tot apunta que Mas serà el pròxim president de la Generalitat. Una sorpresa de darrera hora seria possible, però poc provable. Però coses més difícils s’han vist. Hi ha una dita que diu: “Només és impossible que una rata faci el niu a la cua d’un gat viu”.

Descartat un altre “tripartit”, les opcions de Montilla són remotes. Caldria, sinó guanyar les eleccions, al menys treure un resultat tant bo que li permetés governar en solitari o amb els suport d’ICV-EUA. Perquè després del que es va veure al debat, un pacte amb ERC em sembla del tot descartat.

Tots els analistes coincideixen que Puigcercós es va oferir a Mas “descaradament”. Evidentment, Mas, no podia acceptar-ho en públic, perquè primer ha de saber quans diputats li faran falta per a la investidura. Potser no cap. O potser en tindrà prou am el PPC...

Si el “tripartit”, amb Montilla, Carod i Saura era un govern “catalanista i d’esquerres”, ERC, sense Carod i amb Puigcercós, és més catalanista (independentista si voleu) i menys d’esquerres, ja que està disposat a pactar amb un partit que representa a la “dreta nacionalista catalana”.  

Per què votaré el PSC

Un article de Francesc Moreno

 

El PSC està en hores baixes per la suma de quatre factors essencials: crisi econòmica, error estratègic, que neix del seu últim congrés (es va obstinar a ocupar l'espai de CiU i ha propiciat que es difumini el seu missatge nacional en el si del tripartit); escassa brillantor del seu candidat, perjudicat, a més, per expressar-se en una llengua en què la seva fluïdesa es ressent, i dificultats per defensar la via de l'Estatut davant la radicalització sobiranista i espanyolista.

Malgrat aquestes raons, que duran molts votants socialistes a abstenir o votar altres formacions polítiques, jo votaré el PSC. Ho dic des d'una posició crítica i en un moment en què el corrent general és el contrari.

Els meus arguments són simples: Catalunya continua necessitant, més que mai, una força de centre-esquerra amb una implantació que va des d’aquells que s'identifiquen amb posicions quasi sobiranistes fins als que estan còmodes amb l'actual nivell d'autogovern. No m'agraden les receptes neoliberals que volen aprofitar la crisi per debilitar al màxim l'Estat del Benestar. Prefereixo que Catalunya s'assembli a Baviera, un cantó suís o Califòrnia que a Flandes, Irlanda o Kosovo. La desaparició del PSC com una gran força política a Catalunya ens acostaria inexorablement a la situació d'aquests països.

El PSC no guanyarà, i als seus dirigents els està ben empleat. Però segueix sent una força política necessària a Catalunya. Si no existís caldria inventar-la.

MÍTING CENTRAL DE LES TERRES DE L'EBRE DEL PSC A TORTOSA

La incertesa sobre si finalment hi hauria o no el "cara a cara" entre Montilla i Mas (finalment no l'haurà), ha fet que fos la Montserrat Tura, la número dos a la llista de Barcelona, la que vingués a l'Ebre a fer el míting central del territori.
Evidentment ha estat acompanyada pels altres membres ebrencs de la candidatura, encapçalats per la núm. 2 Núria Ventura, pel 5 Joaquim Paladella, també Dolors López, Miquel Alonso, etc. Però també per la majoria d'alcaldes i regidors que, en les darreres eleccions municipals varem sortir elegits a les llistes del PSC-PM.
El teloner de la nit ha estat el senador Joan Sabaté que ha cedit la paraula al número 1 per Tarragona Xavier Sabaté (exconseller d'Interior en els darrers temps de la presidència de de Pasqual Maragall) Després ha intervingut Núria Ventura i, finalment Montserrat Tura.
A la seva intervenció, plena de referències sobre la identitat territorial, ha fet un repàs a algunes de les obres més emblemàtiques que han fet els governs d'entesa en els darrers 7 anys, com per exemple "lo Passador", el pont que uneix Sant Jaume d'Enveja i Deltebre.
Però Montserrat Tura ha dit que no venia a parlar de "passat", sinó de futur i d'esperança i, evidentment, això passava per votar els socialistes.

També ha parlat de "economia productiva" i l'ha comparat amb el vi que es produeix a la Terra Alta. Un sector on, segons va veure a la fira del vi de Gandesa de fa unes setmanes, hi ha molts de joves emprenedors al cap davant dels principals cellers. També s'ha referit Montserrat Tura a la qualitat dels vins que els han portat fins les cartes de restaurants de Nova York, París, Roma , etc.
No hi ha hagut, però, cap referència al cas Palau i al finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya, però si moltes al·lusions a Mas, Pujol i l'oblit sobre aquestes terres durant els 23 anys de govern de CiU.
També s'ha recordat els suport que el PP va donar a CiU per poder seguir governant Catalunya a les darreres legislatures amb el PHN com a "protagonista" i s'ha demanat que després de diumenge això no torni a passar.   

NÚRIA VENTURA FA CAMPANYA A AMPOSTA

Avui dimarts, dia de mercat a Amposta, l'alcaldessa d'Ulldecona, diputada autonòmica i número 2 a la llista del PSC per Tarragona Núria Ventura ha estat a la capital del Montsià fent campanya i demanant el vot per al socialistes encapçalats a nivell de Catalunya pel president José Montilla.
Però Núria Ventura no h estat sola. L'han acompanyat la diputada estatal Lluïsa Lizárraga, el senador i exalcalde de Tortosa Joan Sabaté, els directors de serveis territorials Antoni Espanya (Agricultura) i Josep Rovira (Economia i Finances) i d'altres militants de l'agrupació local.
Finalment, Núria Ventura ha donat una roda de premsa presentant el programa de Cultura per a les Terres de l'Ebre, destacant, sobre els altres punt, el suport a les bandes de música i les seves escoles i la creació d'un institut territorial de cultura popular.

SOBREPASSATS PEL TEMPS

He dit en alguna ocasió que no em sembla bé que s’imposi quantes i a quin lloc s’han de col·locar les banderoles electorals. Suposo que quan des de l’ajuntament d’Amposta es fa el sorteig pertinent per adjudicar aquests espais públics, és perquè així ho deu de dir l’actual llei electoral espanyola. Però insisteixo: no n’estic d’acord! I no sóc l’únic...

Sovint he sentit queixar-se a alguns presentadors de TV3 sobre el temps que han de dedicar als respectius grups polítics més enllà de l’interès que poden generar els seus actes i, sobre tot, les propostes electorals que s’hi fan.

El repartiment d’aquest temps (com suposo que també els espais físics on col·locar la propaganda electoral) es fa depenent de la representació parlamentària que tinguin els grups polítics de casa nostra. Així CiU serà el grup que més temps podrà disposar, després vindrà el PSC, més tard ERC i així successivament. El partits, coalicions, agrupacions d’electors, etc. que no haguessin obtingut representació, es a dir, diputats, se’ls ignora absolutament.

És força evident que si se’n presenten més de trenta (no sé la xifra exacta que ahir van donar a la televisió) donar veu a tothom em sembla una mica exagerat i, fins i tot cansat per a molt de públic que no estan interessats gens ni mica amb les eleccions, Però sí si són notícia destacada per alguna circumstància relacionada amb les eleccions.

Una altra cosa singular és la publicació de els enquestes electorals que determinats grups especialitzats fan per encàrrec dels mitjans de comunicació més prestigiosos i, també, per part del CIS (l’empresa estatal encarregada d’efectuar estudis)

Els resultats d’aquests estudis es poden publicar molt abans de la campanya electoral, però en arribar aquesta, només els primers dies. De fet, avui, és l’últim dia que diaris com el Periódico publica una enquesta sobre els resultats de diumenge que ve. No obstant això, el Periódico ha trobat un fórmula per a “saltar-se” la llei sense cometre cap falta. Com? Publicant les enquestes a la pàgina web del Periòdic d’Andorra que, al ser premsa “estrangera” no està sotmesa al compliment de la llei espanyola.

En un món globalitzat, on la informació entra (o pot entrar) a les nostres llars sense cap tipus de limitació, aquestes situacions son, a la meva manera de pensar, un tant ridícules i, òbviament, del tot obsoletes.

Com passa a bona part de les situacions que ens trobem a diari, la societat, sempre va un pas per davant de la norma. I de vegades, en determinats casos, més!           

EPISODIS COMARCALS

Caminant pel carrer Major d’Amposta, en arribar a la plaça de l’Ajuntament (oficialment la Plaça d’Espanya), a la façana de la penúltima casa de la dreta, hi ha una petita placa de marbre negre on hi posa: “Aquí va viure Emili Vives, impulsor de la creació de la comarca del Montsià”. Aquesta placa, juntament amb la sala que té dedicada a la seu del Consell Comarcal, són de les poques referències que es poden trobar sobre el qui va ser secretari d’ERC d’Amposta durant la II República.

Tampoc s’hi troben gaires referències sobre la comarca del Montsià, tret d’algunes dades geogràfiques i la relació dels pobles que la formen. Curiosament hi he trobat més dades a la “Gran Enciclopèdia Catalana” que a les enciclopèdies virtuals d’Internet com, per exemple,  la Viquipèdia.

A la Gran Enciclopèdia Catalana, cap al final de l’entrada que parla del “Montsià”, s’hi diu que la comarca es va formar arran de “la Divisió Territorial de Catalunya, feta per la Generalitat l’any 1936”, encara que llavors no incloïa Sant Jaume d’Enveja que va pertànyer a Tortosa fins l’any 1978 (vegeu l’edició de Vinaròs News del passat 10 d’octubre) Aquest darrer municipi va ser inclòs a la comarca l’any 1990, al ser revisada la llei de la divisió comarcal. Així, la comarca el Montsià quedava definitivament composta dels següents pobles: Amposta (la seva capital), Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Masdenverge, la Galera, Godall, el Mas de Barberans i Freginals.

Una de les poques referències històriques que he pogut trobar, curiosament, és un còmic anomenat “Història d’Amposta” que van editar els alumnes del col·legi Soriano-Montagut i que va guanyar el premi Baldiri-Rexach del curs 85-86. Allí s’hi pot llegir una petita referència a la creació de la comarca. Segons la vinyeta, en proclamar-se la II República espanyola, el citat Emili Vives, va convocar tots els secretaris d’ERC dels altres pobles de la comarca per a constituir-la de forma “oficial”. Llavors, en haver dues candidates (Amposta i Ulldecona) va caler fer una votació per a escollir-la. El resultat va ser aclaparador en favor d’Amposta que va aconseguir 8 dels 10 vots vàlids emesos.

La història es forma a partir de grans esdeveniments, però també de petites gestes i, perquè no, polèmiques. Suposo que un poble (i quan parlo de poble em refereixo també a un país o un estat) no es pot considerar que està viu si no té activitat de la classe que sigui: comercial, turística, esportiva, política... La qual cosa porta a que hi hagin rivalitats entre ells (la majoria de les vegades sanes) Les polèmiques també són fets que ajuden a mantenir “vius” els pobles i “alimenten” les relacions entre els seus ciutadans.

La darrera polèmica a nivell comarcal ha sorgit arran de la inauguració de l’arxiu comarcal a Amposta. Ulldecona, igual com va passar amb el tema de la capitalitat, també el pretenia, ja que el seu llegat històric i cultural és prou important per a poder disposar d’unes instal·lacions on guardar-lo en perfectes condicions per a poder ser estudiat en l’actualitat i també per les futures generacions. Però la Generalitat de Catalunya, a l’hora de decidir l’emplaçament de l’arxiu, va decidir-se per Amposta.

Durant tot el llarg procés (al menys 3 anys) no vaig escoltar cap protesta que vingués de l’Ajuntament d’Ulldecona ni cap dels seus ciutadans. Ha hagut d’estar l’obra acabada i inaugurada per a llegir que “Amposta pretén ser una Salamanca 2 i apropiar-se dels altres arxius locals”.

Des d’aquí no faré una crida per a que la resta de poblacions del Montsià portin els seus documents a les noves instal·lacions d’Amposta, però el que és força evident, és que el nou arxiu comarcal gaudeix d’unes condicions idònies per a guardar tot tipus de documentació, per molt delicada que aquesta sigui, així com personal expert per donar l’assessorament necessari a aquells estudiosos que vulguin aprofundir en algun dels temes inclosos a l’arxiu.

De moment, un dels llegats més importants que albergarà la nova instal·lació és el de l’escriptor de referència de les Terres de l’Ebre, Sebastià Juan i Arbó (Sant Carles de la Ràpita 28 d’octubre de 1902; Barcelona 2 de gener de 1984), ja que el seu gendre, una vegada morta la filla de l’escriptor i al no tenir cap descendent directe, en va voler fer donació a l’Ajuntament d’Amposta.

QUI DILAPIDA, LA PAGA...

 
Una coneguda companyia subministradora de connexió a Internet, feia un anunci més o menys en aquests termes.

En aquests temps de crisi, hi ha qui ha fet els “deures”, però n’hi ha d’altres que estan molt lluny de contenir la despesa pública. L’altre dia es feia, precisament, des del govern central, una crida a les comunitats autònomes. Però no només a les CC.AA. tenen que prémer-se el cinturó, sinó també diputacions provincials i municipis. Tots aquells que gestionen un pressupost públic. Fins ara n’hi ha qui encara no ho ha fet, suposo que pensaran que la crisi no va amb ells, que només és cosa de l’estat...

No sé si el número 1, però qui ha sonat aquests dies amb força com a exemple (mal exemple!) d’endeutament, és l’ajuntament de Madrid, capital i cort de “l’imperi” d’Espanya.

Segons el Banc d’Espanya, abans banc emissor i ara entitat que vetlla per la bona marxa de l’economia del país, l’endeutament de “casa” Gallardón és de 7.145 milions d’euros. Una xifra desorbitant i, com diria el meu amic, una xifra que no sé ni escriure...

Fins hi tot la seva correligionària de partit i acèrrima rival Dña. Esperanza Aguirre (també anomenada la “lideresa”) s’està fregant les mans i somriu sense complexes davant de la situació de la capital. Fins i tot li ha recomanat que es “desfaci” d’alguns immobles que formen par del patrimoni municipal. La seu de l’ajuntament de Madrid, abans situat en una humil placeta del “Madrid dels Àustries”, ara està situat a una de les zones més espaioses i boniques de la capital, a l’edifici on abans estava la seu central de Correus, al costat de la plaça de la Cibeles i de la porta d’Alcalà. L’edifici és preciós i molt gran. Suposo que la quantitat de milions d’euros que va haver de costar, ara formen part d’aquest immens deute municipal.

Un altre mal exemple d’administració de capital públics el dóna la Comunitat Valenciana, amb el seu somrient Francisco (Paco) Camps al cap davant. Portar la Fórmula 1 (també anomenat el gran circ de l’automobilisme) a la capital valenciana, ha costat 142 milions d’euros. En canvi, com explicava el diari digital progressista “el Plural”, la quantitat que destina per a fomentar l’esport de base és inferior. D’aquets diners (imagino, no voldria pensar que cal afegir-los) 18 milions és el que paga al propietari de la F-1 Bernie Ecclestone, suposadament per a comptar amb els seus “favors”.

Tampoc ha fet un acte de contenció de despesa pública la Diputació de Toledo que ha pressupostat 190.000 euros amb cistelles de Nadalper als seus empleats. Es veu que els càrrecs polítics es queden al marge. Suposo que per que aquest, amb el sou que guanyen, poden anar tranquil·lament a una botiga de “delicatessen” i escollir els productes que més els hi agradin... Fa quinze dies acomiadava a un cosí de França. Entre que estàvem de viatge i va venir sense avisar i que només s’hi va estar uns dies, no varem poder estar massa temps junts, però el suficient per a donar un tom per Amposta i voltants i ensenyar-li les darreres inauguracions: pont del Passador sobre l’Ebre, ampliació de la carretera entre Ulldecona i Vinallop, amb el consegüent desviament per fora de Santa Bàrbara, arxiu municipal del Montsià, centre d’arts visuals, etc. Es va quedar perplex. Em va dir que a França l’obra pública (i ell en projecta sovint, ja que és arquitecte), en aquest temps de crisi, quasi que no se’n fa.

Jo no vull entrar si sobre si totes aquestes obres eren imprescindibles i calia fer-les ara o, simplement al nostre país, la prioritat és crear llocs d’ocupació per mirar de disminuir l’atur endèmic que sofreix el nostre país.

Molt possiblement, aquesta “dilapidació” de fons públics els acabarem pagant tots. De fet, alguns (aturats, funcionaris i d’altres treballadors) ja l’estem pagant. Que tot es quedi com està ara...   

ELS ERRORS DEL PSC

La gestió davant de les conselleries socialistes, en general, penso que ha estat adequada, encara que millorable, com quasi tot a la vida.
Però és cert que una cosa és governar,  on t’has “d’enfrontar” de vegades, amb diversos sectors força diferenciats entre ells (sense anar més lluny, Educació, amb els ensenyants i pares) i l’altra fer oposició on sovint es fa una la política d’enfrontament total als criteris del govern.
Dit això, penso que el PSC va tenir un error greu a la primavera de 2008. Va ser quan va legislar-se el “decret de sequera” on s’establia, entre altres mesures, fer la interconnexió de xarxes entre els sistemes hídrics del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i el d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL)
En aquell moment, des de els “centres de poder” de Barcelona, va pensar-se en resoldre un problema endèmic que té l’àrea metropolitana de Barcelona. Es pensava que solucionar el problema d’escassetat d’aigua els anys de sequera, els podria reportar uns beneficis electorals importants.
Els membres del govern, així com els dirigents del PSC, no van pensar, però, que això els podria comportar un greuge amb les Terres de l’Ebre i, sobre tot, amb la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
Gràcies al moviment antitransvasament es va aconseguir unir els partits que llavors estaven a l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUA) en la defensa del nostre territori i en contra dels governs de Madrid, amb el PP i el Barcelona, amb CiU de Jordi Pujol i Mas de conseller en cap. El primer impulsor del Pla Hidrològic Nacional i l’altre còmplice necessari per a portar-lo a terme.

L’altre tema és el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. És cer que aquí els socialistes han dit que no el volen. Però a l’ambient és nota certa ambigüitat. No es veuen líders socialistes del territori a les manifestacions que es convoquen per a rebutjar-lo, tret de l’alcalde de Batea i diputat autonòmic Joaquim Paladella, al contrari del que fan altres formacions polítiques com ERC i ICV-EUA.  

Des del govern central tampoc no s’ajuda gens a esvair la incertesa que planeja sobre les terres de l’Ebre. És cert que com a candidata favorita apareix Zarra a València en primer lloc, però l’opció d’Ascó no s’ha descartat de forma definitiva ni molt menys...

Fa unes setmanes la proclamació de la seu per part del Consell de Ministres pareixia imminents. Però la proximitat de les eleccions autonòmiques i les municipals de la primavera que ve, han fet que el govern central retardi fins després d’aquesta segona contesa electoral l’elecció de la seu.

És evident que, en tots dos casos, possiblement, només una part de la gent sensibilitzada amb aquests problemes mediambientals són militants, simpatitzants o votants socialistes. La resta ho serien d’altres formacions polítiques parlamentàries i extraparlamentàries i, també d’alguns sindicats. De fet, a les eleccions de 2003 el PSC no va pujar gaire al contrari d’ERC que va ser el partit que més va rendibilitzar el moviment antitransvasista.

EL PP NO COMET ERRORS

Podem estar d’acord o no amb les polítiques del PP. Podem criticar-les i, fins i tot, censurar-les, però és la seva política i actuen amb coherència.
Primer que res, caldria diferenciar un partit amb responsabilitats de govern, d’un altre que està a l’oposició.
El PP a Catalunya no ha governat mai, però en el darrer govern de CiU amb Jordi Pujol, va influir activament en les polítiques del govern de la Generalitat. Gràcies a aquell suport, Pujol va poder acomiadar-se de la política sent president i acabar una legislatura força complicada, sobre tot a les Terres de l’Ebre amb la qüestió del transvasament del riu (Llei del Pla Hidrològic Nacional)
Després d’una convulsa legislatura on han “saltat” ni més ni menys que dos dels seus líders i també qui va ser el seu gran fitxatge, l’arribada de l’Alicia Sánchez-Camacho li va donar una força renovada.
Efectivament, primer va ser la marxa de Josep Piqué (avui apartat de la política i president de Vuelig) Montserrat Nebreda, que va arribar al PP precisament de la ma de Piqué, va acabar abandonat el parit en veure que, difícilment tenia opcions d’optar a dirigir-lo i va crear el seu propi partit. Finalment, la defenestració de Daniel Sirera, que no va abandonar l’escó de diputat, “va catapultar a la lideressa catalana”.
La política del PPC es basa en tres grans eixos: la política lingüística, la immigració i la crítica reiterada al govern.
1r. Referent a la política lingüística, el PP, es partidari del bilingüisme a Catalunya. Es a dir, equiparar el català i el castellà i, sobre tot, que els pares puguin decidir en quina llengua volen l’ensenyament dels seus fills. Aquesta política “ignora” que el català està en recessió i necessita mesures correctors (una mena de discriminació positiva) que prioritzin l’ensenyament del català. El PP també ”ignora” la legislació que hi ha al respecte i les diferents sentències del Tribunal Constitucional.
2n. La primera embranzida forta sobre el tema d’immigració, es va produir a Badalona de la ma de Xavier Garcia Albiol amb el repartiment d’uns fullets on es posava en entredit el comportament dels gitanos romanesos. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit una denuncia feta per ICV-EUA, precisament per aquest fet. Però el moment culminant el va tenir abans d’ahir amb el videojoc on es rebatejava a la lideressa com Alicia Croft i, en una nau, anava disparant sobre els immigrants i independentistes. Aquest matí em deia un sindicalista: “Menys mal que no disparava contra nosaltres!”
3r. Finalment, Sánchez-Camacho no ha perdut l’oportunitat en cada una de les seves intervencions i declaracions de carregar contra el govern d’Entesa, sobre tot, al President Montilla, a qui, juntament amb Zapatero, considera responsable de tots els mals haguts i per haver.
Si el proper 28 CiU no guanya per majoria absoluta i Mas s’ha de recolzar amb el PPC per a poder ser president, tornarà la forma de governar dels darrers anys de Jordi Pujol. Potser la intenció de Mas és poder deixar part del llast que va acumular en aquells anys, però si del PPC depèn, amb poc temps quedaran esborrades les polítiques progressistes dels darrers 7 anys.