ELS CATALANS DEL NORD

Creuant els Pirineus, dintre de l’estat francès, hi ha unes comarques catalanes que ens van ser arrabassades després del tractat que porta el nom del massís: el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya Nord, el Capcir i el Rosselló.

Però és evident que la pertinença a la corona francesa durant més de 450 anys ha fet estralls, sobre tot, en la llengua, les costums i la cultura.

Però sempre hi ha gent que reivindica els seus orígens i intenta recuperar els anys “perduts”, però no és tasca fàcil.

L’any passat mateix, a Lunel, vaig trobar un metge de Perpinyà. Es va dirigir a mi perquè m va veure amb un polo amb l’escut del Barça. “Catalans”, ens va preguntar. “Sí i tu?” “Jo també” -ens va contestar-. Em va dir que era un gran seguidor del Barça però també de l’equip de Rugby del seu poble, l’USAP.

En l’USAP s’ha dipositat bona part del catalanisme dels habitants de la Catalunya Nord. Els jugadors surten al camp amb el so de l’Estaca de Lluís Llach què és l’himne no oficial del club. I l’escut està format per les quatre barres catalanes.

També és freqüent veure’ls ballar la sardana i monuments o al·lusions a aquesta dansa. Però després, quan els escoltes parlar entre ells, parlen francès. I dubto que la majoria sàpiguen el català.  

Durant la darrera visita a França no han estat moltes les mostres de catalanitat que m’hi he trobat, més bé aïllades, diria jo, però si que hi ha gent que fan ostentació dels seus orígens tot penjant la senyera a casa seva o posant adhesius al cotxe.   

 La signatura de Tàpies al mural de l'entrada del Centre d'Art Contemporani de Ceret, la capital del Vallespir.

 La Casa de la Cultura Catalana a Ceret.

 També hi ha cultura espanyola.

 Una senyera penjada d'una finestra a Ceret, al costat del monument als morts en les dues guerres mundials.

 Fixeu-vos! Al costat de la casa de la cultura, on hi diu "Cave" hi ha el dibuix d'un home amb el vestit típic català.

 Dues senyeres a "las Illes", el petit poblet per on van passat Companys, Aguirre i Azaña camí de l'exili francès.

 Una matrícula francesa del departament dels Pirineus Orientals (66) amb distintius inequívocament catalans.

    I per acabar una gran frase: "Has canviat d'estat, però no de nació".

AVUI, 1 D’AGOST

Tradicionalment en arribar el primer dia d’agost, han començat les vacances de molts milions d’espanyols. Les famílies, aprofitant els vacances laborals del pare o de la mare (o de tots dos) han agafat el cotxe i s’han desplaçat a algun lloc de la geografia espanyola. De vegades simplement a algun poble del costat de casa (els de Tortosa a l’Ampolla, els d’Amposta a la Ràpita, els d’Ulldecona a Vinaròs o Peníscola) Altres vegades les destinacions turístiques estan molt més allunyades i tal vegada s’haurà d’agafar l’avió o el vaixell per a fer un creuer per allunyats mars...

Encara que només sigui per uns dies, jo encara no tinc vacances (però només fa uns dies en vaig poder gaudir d’unes poques per a visitar als meus cosins de França –com ja sabeu el meus més fidels lectors-)
Pujant a treballar a Tortosa, i mentre escoltava per la ràdio que “en aquella hora del matí les carreteres estaven menys transitades de que acostuma a ser”, m’estava creuant amb més de 15 cotxes que, un darrer l’altre anaven direcció a Amposta (o la Ràpita...) Entre ells m’he creuat amb el cap d’una policia local de la comarca amb rang d’inspector que anava amb les llums apagades tot i estar ennuvolat. Com podeu apreciar el fet no m’ha passat desapercebut i més tenint en compte que la majoria si que les portaven (ja sabeu que ara anar amb les llums enceses en plena llum del dia no es cap motiu de sanció, fins i tot es recomanable i, sembla ser, que serà obligatori a partir de l’any proper)
En arribar a Tortosa em pensava trobar aparcament en facilitat i, evidentment que hi toqués l’ombra abans de que em toqués tornar agafar el cotxe per a marxar cap Amposta.  Però no ha estat així, avui, precisament avui primer d’agost, ha estat un dels dies on aparcar m’ha estat més complicat. Si tenim en compte de alguns dels meus companys de treball que també aparquen per la mateixa zona han començat vacances, cal pensar que han estat molts els que no han pogut sortir de casa. Potser sortiran durant els proper dies, però avui sembla ser que no. Però de moment, avui, m'ha tocat deixar-lo al sol.

A cap de poques hores, quan estava llegint el diari, un titular de primer pàgina m’ha cridat l’atenció: "Ja ni l’agost és com abans” i subtitula: “El canvi de model fa que els ciutats no quedin buides”. Ja em trobat l’explicació...


(Evidentment la foto no correspon ni avui ni al lloc per on passo normalment)  

ACUDITS DEL DARRER CAP DE SETMANA DEL MES DE JULIOL'11

 

De Caye a l'Sport. 

 De Vergara a Público.

 De Ferreres al Periódico de Catalunya.

 De Ferreres al Periódico de Catalunya.

 De Vergara a Público.

De Manel Fontdevila a Público.

75 ANYS

Només fa unes setmanes es commemorava el 75è aniversari de l’inici de la guerra Civil Espanyola, una guerra que ens ha marcat a molts.

Tot i no haver-la viscut (ni de bon tros!) els de la meva generació, els que ara ja en tenim més de cinquanta, encara visquérem els darrers temps del franquisme. A l’escola encara entonarem el “Caralsol” i d’altres himnes feixistes i cada 20 de novembre se’ns feia anar a l’església a commemorar la mort de l’ideòleg del règim, es a dir, José Antonio Primo de Rivera, fill d’un altre dictador que, com Franco, també va reprimir el poble català i d’altres nacionalitats històriques.

En restaurar-ne la democràcia i recuperar moltes de les llibertats que s’havien perdut després de la II República, han estat freqüents les accions que s’han pres per recuperar la que se’n diu “la memòria històrica”. Però de vegades (la majoria), aquestes mesures, han quedat curtes a l’hora d’executar-les i s’han quedat molt lluny de les expectatives per les que s’havien creat. Un bon exemple del que estic dient és l’obertura de les foses comunes dels afusellats pel règim dictatorial de Franco, la majoria de les quals sense judici previ o simplement un simulacre del mateix sense cap tipus de garantia per l’encausat.    

Una de les accions que s’ha pres al nostre territori (com a d’altres indrets de Catalunya i Espanya) és la recuperació dels espais on es va combatre. En el nostre cas, on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre, sense cap mena de dubte la més cruenta de la guerra. El Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) ha anat obrint per diferents poblacions de la Terra Alta diversos centres d’interpretació. El primer de tots que a més fa la funció de centre d’acollida per als visitants, a Corbera d’Ebre (es diu “115 dies” -el temps que va durar la batalla-) Després al Pinell de Brai (Les veus del front), a Vilalba dels Arcs (Soldats a les trinxeres), a la Fatarella (Internacionals a l’Ebre) i a Batea (Hospitals de sang) També n’existeix un a Gandesa, (el centre d’interpretació de la Batalla de l’Ebre), que no forma part del COMEBE. A part dels centres d’interpretació també s’han recuperat una sèrie d’espais històrics per on es va desenvolupar la batalla per diferents indrets de les poblacions de Corbera d’Ebre, la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Flix, Benissanet, la Pobla de Massaluca, etc.

Fa pocs dies, tot gaudint d’unes petites vacances, vaig tenir el plaer de visitar els meus cosins de França, fills de mon tio Leonardo, un soldat dels integrants d’una de les anomenades “quintes del biberó”. De les visites que fins ara els havia fet, mai m’havien portat a visitar els llocs històrics que hi ha als Pirineus relacionats amb la guerra civil i, també, dintre de França. La primera cosa que em cridà l’atenció és que allí, els espais històrics no estan dedicats als combats, sinó a la retirada de les tropes republicanes i els civils que escapaven d’una repressió segura cap a l’exili de França, on els esperaven els camps de concentració.   

Recordant aquest fet, a la Jonquera està el museu memorial de l’Exili. Però hi ha d’altres llocs molt més emblemàtics, com per exemple el que hi ha a las Illes, un petit poblet a l’altre costat de les muntanyes pirenaiques. Allí, a la paret exterior de l’hostal dels Trabucaires s’hi pot veure una placa que recorda el pas dels presidents Companys i Azaña. També, encara que fos de lluny, vaig poder observar, en territori català, la mina de talc anomenada “la mina Canta o de Negrín”, on es va dipositar l’or de la República abans de ser enviat a Moscou, tal com sembla que es va fer finalment.

Però encara vaig poder visitar un altre lloc que em va ficar com cap altre “la pell de gallina”: el cementiri que es va construir al terme de Pamiers, allí on va existir el camp de concentració de Vernet, un lloc, fins fa poc, oblidat pels francesos per les injustícies que es van cometre contra els excombatents espanyols, però també d’altres nacionalitats com ara russos, xinesos, armenis, hongaresos, nord-americans... i, fins i tot, considerats apàtrides que havien defensat, per ideals, a la II República Espanyola.        

EL PASTOR I LA SIRENA

Dit així segurament no sabreu de que us parlo. Des de la Catalunya Nord, passant per las Illes (no confondre el petit poble amb les Balears) el petit poble i després pel monument a la Pau o Lluís Companys que ja vareu veure, arribarem fins el anomenat mirador de l’Empordà. Allí, un dia clar (el passat 20 de juliol no hi estava) es pot veure tota la plana de l’Empordà fins el mar (llàstima de la torre elèctrica que hi ha al davant) A part d’uns bancs i la representació dels punts cardinals, sobre una petita roca hi ha un pastor i una sirena. Si no aneu amb un guia expert com és mon cosí Miquel potser us passi desapercebut, sense cap interès. Quan Miquel m’ho va explicar, de seguida me’n vaig recordar de la cançó de la Trinca. En aquell moment no me’n recordava del títol, però com a Internet es pot trobar quasi tot, finalment us el puc dir: “Tots som pops”. 

CERET, LA CAPITAL DEL VALLESPIR

La primera parada cap a França la férem al Pertús, on viu mon cosí Miquel, el farmacèutic del Poble. El dia següent, pel matí, i abans de visitar els espais de la guerra civil dels que ja us en vaig parlar, visitarem Ceret, la capital de la comarca del Vallespir (Catalunya Nord) Ceret és coneguda per les seves cireres i sé de bona tinta que hi ha hagut contactes amb Paüls per mirar de fer alguna cosa conjuntament (m’ho va explicar l’Enric Povill, un company de treball que n’és regidor)

La primera cosa que em va cridar l’atenció és va ser la porta de França, És molt pareguda a la porta de Sant Mateu de Morella o les torres dels Miquelets de València, per a que us en feu una idea. I després l’aigua que corre pels carrers de tota la població i els plataners, un arbre present a tots els carrers i places principals de la vila. Segurament que el més destacat és el Centre d’Art Contemporani, la directora del qual és JosefinaMatamoros, filla de Godall i que de molt petita es va exiliar a França juntament amb els seus pares. A l’entrada del centre d’art hi ha un gran mural de Tàpies.

Tal com va passar amb Horta de Sant Joan, Pablo Picasso també va estar durant un temps a la capital del Vallespir.  

 El Centre d'Art Contemporani. Al primer pla, mural de Tàpies.

 Façana principal del Centre d'Art Contemporani.

 Edifici modernista, ara és un restaurant.

 La Casa de la Cultura.

 Plaça de la Font dels 9 raigs. El lleó que hi ha a sobre ha mirat cap a París o Catalunya segons qui ha governat. 

 Taller d'un fabricant de cortines.

 El vestíbul de l'ajuntament.

 El monument als caiguts durant les dues guerres Mundials.

 Capitell amb el símbol de la Maçoneria.

 La porta de Catalunya.

 La Capelleta, sala d'exposicions.

EL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE VERNET

Amb mon cosí Gerard varem visitar el camp deconcentració de Vernet, prop de Pamiers, a 1/2 hora aproximadament de casa seva. Li vaig parlar d'un altre camp de concentració que també hi havia per aquell territori: el de Bram. Allí hi va estar confinat el fotògraf Agustí Centelles. Em va dir que sabia de la seva existència, però no la seva localització. Després, entre els llibres que em va deixar sobre l’exili dels republicans espanyols, vaig trobar una invitació a l’exposició de fotografies de Centelles que es va fer l’any 2009 precisament a Bram. Bram és la sortida següent a Carcassonne i per on sortim quan l’anem a visitar.

Del camp de concentració de Vernet, aparentment, només queda un petit cementiri on hi ha enterrats algunes de les persones que hi van morir (no totes), un monument, un petit sender on s’hi explica en francès, castellà i anglès els fets més remarcables de l’antic camp i poca cosa més.

Però resulta que no és així. Mon cosí ens va explicar que alguns de les cases dels antics guardians del camp, es van reconvertir en habitatges i ara mateix estan ocupats. També el dipòsit de l’aigua és el que es va construir per abastir el camp.

El monument consisteix, principalment, en una sèrie d’estaques que representen totes les nacionalitats dels ocupants, fins i tot el apàtrides, persones a qui els seus propis països els hi van negar la nacionalitat, segurament perquè els seus ideals eren contraris al règim establert. I és que a les Brigades Internacionals que van lluitar amb la república, hi havia ciutadans de “mig món”, no només nord-americans, francesos i anglesos. També portuguesos, xinesos, armenis, hongaresos, austríacs, alemanys, italians, etc.

No cal dir que, entre els espanyols també hi havia de catalans. Alguns cognoms eren molt “nostres”, potser familiars d’algú que pot arribar a llegir el comentari d’avui.

Una vegada a Pamiers, a una llibreria, s’anunciava la publicació d’una revista amb un especial sobre el camp. Mon cosí s’hi va interessar i li van dir que estava exhaurida. Al dia següent, a Mirepoix, en veure el mateix cartell, vaig ser jo qui vaig preguntar per ella i també em van dir que aquell mateix matí havien venut l’últim exemplar. 
Els francesos van silenciar els fets durant molts d'anys per la vergonya que els hi produïa els fets que allí van passar. 

Com us podeu imaginar també hi vaig fer fotos.   

 Aspecte general del cementiri.

 Des d'una altra perspectiva.

 La tomba de Manuel Puig Fabregat.

 La tomba de José E. García Segura, Mon iaio matern
 es deia Segura de segon cognom.

 El monument.

 Mon cosí Gerard llegint atentament el tex del cartell. Encara que té la doble nacionalitat, segurament llegia en francès. Jo ho feia en castellà.

 El cartell més al "detall".

 Alguns dels antics edificis del camp.

 Un dels panells. N'hi havia 4, jo només en vaig fotografiar dos, els que vaig considerar més interessants. 

 L'altre panell.

 El número especial de la revista Telérama dedicada al camp de concentració de Vernet.