Abans que res felicitar a tots aquells (i aquelles) que han fet possible que el setmanari de referència a les Terres de l’Ebre pugui celebrar l’haver tret al carrer 500 edicions. És motiu de satisfacció per la feina ben feta; de no haver estat així, segurament, ara fa unes setmanes, no s’hauria celebrat l’efemèride.
Però el camí fins arribar aquí ha estat llarg i no exempt de problemes. Cal remuntar-se moltes dècades enrere per trobar-ne els orígens, ja que, l’actual projecte editorial, ha estat fruit de fusions de diverses capçaleres. La més antiga de totes va ser “la Voz del Bajo Ebro” (1957), editat a Tortosa i com el seu nom indica, en castellà. Era, com tota publicació que sortia al carrer durant la dictadura, un diari conservador, afí al règim establert. Posteriorment es reconvertiria en la “Veu del Baix Ebre” (1982), utilitzant tant en castellà com en català i dirigit per Ximo Rambla.
El periodista i amic Josep Bayerri va fundar l’Ebre Informes (1978), un setmanari també editat a Tortosa i que es contraposava al ja existent. L’Ebre Informes era de marcada tendència progressista i catalanista. Un dels seus directors va ser Artur Gaya, ara integrant del grup Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Al cap d’uns anys, es va fundar a Amposta un altre setmanari “Migjorn” (1983), el director del qual acabaria sent el periodista planer Josep Maria Arasa. Durant un temps, l’Ebre Informes i el Migjorn van compartir capçalera. Al cap d’uns anys aquest setmanari es traslladà definitivament a Tortosa i canviar la seva capçalera per l’Ebre (1995)
Finalment l’Ebre de Josep Maria Arasa i la Veu del Baix Ebre de Ximo Rambla s’acabarien fusionant en la Veu del Baix Ebre que dirigeix actualment la periodista Silvia Berbís. Ara, la Veu de l’Ebre, forma part d’un grup de comunicació que també té un canal de televisió.
Especialment intensos van ser els anys de la lluita ant transvasament de l’Ebre. El setmanari va fer un seguiment exhaustiu de totes i cada una de les manifestacions, sobre tot, de els grans, d’aquelles on el poble ebrenc s’havia de desplaçar arreu de l’estat espanyol i fins i tot a Brussel·les, la capital comunitària (9-11-2001)
Durant molts d’anys vaig estar enviant col·laboracions periòdiques en forma de cartes al director. Encara recordo que una d’elles (Els paranys fiscals del PP) va ser tractada com article d’opinió. Però els meus escrits no sempre s’acabaven publicant. Un d’aquests era una dura crítica al govern municipal d’Amposta de l’època. Aquest fet va fer que demanés poder parlar amb el seu director i preguntar-li els motius. La seu social estava a la cèntrica plaça d’Alfons XII. Se’m va excusar i m’afirmà contundent que no havia rebut pressions per part de l’alcalde (avui senador espanyol) Però aquell escrit mai es va arribar a publicar a l’Ebre, tot i la meva insistència.
Després de la fusió amb la Veu del Baix Ebre, fins i tot van deixar-me de publicar-me. Segons el responsable de la secció de “cartes al director”, Ximo Rambla, el motiu era que enviava els meus escrits a més diaris i setmanaris i que ells només publicaven “escrits exclusius”. Com passa sovint, aquestes coses sempre va a criteri dels seus responsables, ja que més d’una vegada he vist escrits d’altres persones publicats a algun diari i, posteriorment al referit setmanari.
Alguns amic es preguntava el motiu pel qual la Veu de l’Ebre no hem donava una columna periòdica, vista la meva dilatada producció literària. M’imagino que per ells no era una persona rellevant per a tenir amb mi aquesta consideració. Aquesta gentilesa em va arribar de la ma d’Emili Fonollosa i Vinaròs News i per això li estaré sempre agraït.
I acabo tal i com havia començat, felicitant al setmanari la Veu de l’Ebre pels 500 números i desitjant-los una llarga vida editorial. Com diu la dita castellana: “El cortés no quita lo valiente”.
