dimarts, 22 de gener del 2013

LA PREGUNTA DEL DIA 22-01-2013

L'acudit de Ferreres al Periódico d'ahir. 


PSC, si no ets un envàs, tu on vas? 
 
El PSC sembla que no aprèn del seus errors. L’ambigüitat, el no voler mullar-se en decisions importants de país fa que, cada cop més, perdi votants del camí i, lluny de recuperar-se (ni que sigui en les enquestes), cada dia que passa perd votants, tal i com reflectia el sondeig que publicava diumenge el Periódico de Catalunya.
Segons l’enquesta, el PSC perdria al menys un diputat en relació als que va treure encara no fa dos mesos. En canvi, ERC, segurament el partit que menys ambigu ha estat en tot aquest procés, guanyaria diputats a costa de CiU.
Militants influents del PSC han mostrat la seva estranyesa per com es porta el tema de la consulta pel dret a decidir per part de l’actual cúpula del partit. El darrer en fer-ho ha estat Quim Nadal, exconseller de la Generalitat amb Maragall i Montilla i exalcalde de Girona durant molts anys. I no és l’únic.
I responent jo mateix a la pregunta que formulo més amunt, el PSC va directament a la deixalleria.
Si no es recicla i no canvia d’actitud, ara mateix, igual com li va passar a ERC durant els anys 80, serà un partit sense rumb i amb data de caducitat.  





PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PELS VOLTANS DEL PONT PENJANT D'AMPOSTA








¿Per què tanta corrupció?

JESÚS LÓPEZ-MEDEL
Advocat de l'Estat. 

 
A Catalunya hi ha un debat de gran calat sobre el sobiranisme i el seu encaix i relació amb Espanya. L'assumpte fa temps que genera polèmica, sobretot després de la Diada sobiranista històrica, convertida en Diada independentista. Malgrat la presència aclaparadora de persones, les sensibilitats tenien matisos i la crisi va aprofundir la falsa idea que «estaríem millor sols», com si Catalunya fos una illa.
Aquest debat amenaça de seguir per a satisfacció dels catalans més nacionalistes i dels governants espanyols. Els primers utilitzen la bandera (ja no sé si Mas prefereix la senyera o l'estelada) per ocultar el deteriorament social i la molt mala gestió dels anteriors i actuals governants a la Generalitat. Donar a Madrid la culpa de tot per sistema no és acceptable. A un PP cada vegada més centralista, encara que l'assumpte sigui un problema, li va bé aquest debat per utilitzar una altra bandera, l'espanyola, i ocultar les seves enormes retallades i enganys. Així acontenta amb aquest espanyolisme, Exèrcit inclòs, certs sectors i mitjans informatius que són crítics amb l'Executiu del PP pels seus incompliments però que recolzen el partit en la seva posició anticatalana.
El debat sobiranista interessa, doncs, als uns i als altres (els socialistes segueixen fora de joc i sense aclarir-se entre ells). El més greu és que aquest debat democràtic està amagant, potser a propòsit, un càncer que erosiona molt la nostra democràcia. Sembla que això no els importa tant com salvar els seus interessos i continuar.
Em refereixo a l'abundant corrupció que s'està destapant ara (encara que sigui molt anterior) a Catalunya. Vull posar-ho en un context geogràfic més ampli comú com és el territori i les tribus polítiques del Mediterrani. La corrupció està molt generalitzada en diverses zones d'Espanya. Madrid, Andalusia o Galícia en són evidències clamoroses. A més, el cas de l'extresorer del PP Luis Bárcenas és d'una enorme gravetat perquè revela la corrupció generalitzada i transversal del PP a tot Espanya i perquè va ser llargament emparat per Rajoy. A més, aquell es va beneficiar de l'amnistia fiscal. ¡Quin fàstic!
Però hi ha UNA cosa que els que sent forans però des de petits estimem la cultura i la identitat dels pobles del Mediterrani ens preguntem: ¿per què la corrupció és tan intensa en aquests territoris? Al País Valencià, la porqueria no és que fos una cosa aïllada, sinó que formava part de l'engranatge del funcionament d'una Generalitat on la corrupció arribava a uns nivells immensos i amb una trama molt organitzada. El partit profundament corrupte allà era el PP, a nivell autonòmic, local i de diputacions com la de Castelló.
En un altre poble de cultura mediterrània el cas és semblant: les Balears. Una generalitat de corrupció que era un acte de pillatge o aprofitament, així com una qüestió consubstancial al sistema. Sobretot, encara que no només, autonòmic. I allà hi havia el delinqüent de Matas (amb qui passejaven Rajoy i Zaplana en iots d'«amics» mentre aquell el declarava públicament com a governant exemplar). Però no només era Matas, sinó que molts altres es beneficiaven d'un sistema corrupte. I no exclusivament en aquest partit, sinó també en altres que, com Unió Mallorquina, existien només com a màquines de corrupció.
Però arribem a Catalunya, on els mitjans informatius o actuacions judicials (algunes amb tripijocs amb la fiscalia) evidencien un fet sabut fa molt temps en aquest país. ¿Per què al president Maragall se li va escapar allò del 3% de CiU i després va callar? Ara el debat sobiranista tapa en part aquests escàndols. Però com que és tan abundant¿
LA PORQUERIA afecta clarament Convergència (sobretot), Unió Democràtica i el PSC. Aquí, potser al no tenir poder, sembla que el PP està net, igual que ERC i altres grups independentistes. ¡Tant de bo ho mantinguin! Però els partits principals estan molt enfangats (encara que molts segueixin votant-los perquè ho consenten com un fet inevitable i generalitzat). Estan envaïts de corrupció coneguda fa temps. I ara transcendeix. Però la seva reacció és la mateixa: negar l'evidència i mirar cap a una altra banda. La meva censura és per a tots. Especialment per a la pudor del senyoret Pujol i per a qui ha tingut una actuació molt decebedora: Duran Lleida. La seva incoherència al presentar-se amb el qualificatiu de partit «cristià» és lamentable.
Tot i que sigui molt generalitzada a Espanya, és a l'eix de Catalunya, València i Balears on la corrupció és particularment intensa, fet que els que admirem els elements culturals i identitaris d'aquests països no entenem per què. En tot cas, que els uns i els altres deixin d'utilitzar banderes i elements semblants per tapar una cosa que si fossin verdaderament demòcrates eradicarien: la seva pròpia merda.

dilluns, 21 de gener del 2013

BARÇA: PUNT I APART

Foto diari Sport.
Que el Barça havia de perdre algun partit, era del tot lògic. Ja ho va dir Tito: Arribarà un dia que perdrem, però quant més trigui en arribar, millor.
Aquest dia va ser dissabte passat. Però el que més ràbia dóna és la forma com es va perdre. Si la Reial Societat hagués passat per sobre del Barça es podria entendre més fàcilment la derrota, però si vas guanyant 0-2 al minut 25 i després erres gols cantats i, per acabar-ho d’adobar, t’adorms en defensa i comets els mateixos errors que les dues temporades anteriors, el resultat és idèntic o força paregut.
I és que al Barça de Tito de dissabte passat li va passar el mateix que al Barça de Guardiola de les temporades 2010-2011 i 2011-2012: es va deixar remuntar un partit que, a priori, semblava guanyat.
Direu que un accident el pot tenir tothom. D’acord, però és que és que va ser el segon en 4 dies. Dimecres, contra el Màlaga, després de remuntar un 0-1 i posar-se per davant (2-1), als darrers minuts, l’equip andalús va empatar tot i jugar en un home menys.  
Què dissabte la expulsió de Piqué va poder influir? No ho dubto, però si el Màlaga es va saber sobreposar, el Barça, amb molta més entitat, hauria d’haver sabut contrarestar l’equip donostiarra.
Sabeu que penso sobre la expulsió de Piqué? Que ho va fer a propòsit. La seva muller Shakira està a punt de parir, cert? Imagineu-vos que el té aquesta mateixa setmana... Si no pot jugar diumenge, no caldrà concentrar-se i podrà passar més temps amb ella i el seu nadó.
No vull ser pessimista. He dit molts cops que m’agrada el Barça de Vilanova. Vull pensar que dijous guanyarà al camp del Màlaga i es refarà de les darreres ensopegades i, a partir d’aquí, recuperarà el bon joc i els resultats que l’ha caracteritzat en els darrers mesos.  
Després dels dos resultats adversos, ara el Barça ha de fer un punt i apart. S’ha d’oblidar el més ràpidament possible i recuperar la confiança. Segur que Vilanova ho sabrà fer millor que el que faig jo que només és donar-vos una opinió personal sobre l’actualitat o els temes que em preocupen.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA CRESCUDA DE L'EBRE DES DE LA RIBA DRETA







Portugal, viaje a nuestro futuro

-Es que los portugueses “hemos vivido por encima de nuestras posibilidades”, explica.
-¿Vosotros también? Pregunto con sorna.
Y, tras una duda inteligente, responde sonriendo:
-…tienen el mismo maestro.

El regalo navideño más popular fue la mermelada casera, cuenta la periodista Pilar del Río, viuda de José Saramago. Atentos y entrañables, los portugueses no querían prescindir de un presente en esas fechas pero el dinero no da para más y  fabricaron compota en casa. Portugal nos lleva un año de adelanto en la era de la austeridad y los recortes. Pueblos cautivos por la codicia impune.
No, todavía no impregna la miseria el corazón de Lisboa. Es menos visible incluso que en Madrid. Pero las respuestas unánimes califican de “muy mala” la situación, de “nada” las ventas. Se ven más mendigos en las calles de la capital de España que en las lisboetas. Pero están. La entrega de comida que llega en un coche a una calle poco iluminada. El restaurante abandonado con okupas jóvenes. Un parque alejado para residir a la intemperie. O la mujer enlutada que pide dinero para una sopa porque lleva “dos días sin comer”. Y una le da la cuota habitual y ella, llena de dignidad y rabia, responde: “con un euro no me puedo comprar una sopa”.
Como en el centro de Madrid, los restaurantes vacíos cazan a lazo a los posibles clientes. Siempre encontrarán a un prepotente español que responda: “Jo, jo, en España no comemos tan pronto”. Como si eso fuera un mérito. Algunos bares toman con humor sus penurias: “Come hoy para sobrevivir, mañana puede que no puedas”.
Atacada del virus de las Bershka, H&M, Zara y toda su larga parentela, la ciudad maravillosa y natural de los grandes monumentos, del sabor, se ha llenado de las tiendas que uniformizan a todas las urbes del mundo. Como si todas fueran un gran e idéntico centro comercial. Pero están vacías. En el barrio del Chiado sí hay compras y restaurantes llenos. Las dos caras de la escala social cada vez en brecha más profunda. Es raro encontrar, allí, al Pessoa de bronce, solo, sin tomar café con un desconocido que solo mira la cámara que le enfoca.
En un debate en televisión entre políticos, hacen referencia a España. A Bankia... “que tiene un agujero de 36.000 millones, cuando nuestro sistema financiero está mucho mejor”. A los portugueses, les dieron antes. Los negocios, las familias, están en crisis. Acaban de sufrir una nueva y brutal subida de la electricidad, el gas, y el equivalente a nuestro IRPF, y soportan un IVA del 23%. Salvo los libros que tienen un 6%, no como en España en donde nos han clavado el 21%. Y sus sueldos son aún más bajos que los nuestros.
El mercado central de Cais de Sodré sigue tan vacío como cuando lo visité para un reportaje de Informe Semanal hace 5 años. Los precios se mantienen. Ha bajado incluso la carne y el pescado, más baratos que en España. El resto de la vida en Portugal es tan caro o más que el español.  Salvo los taxis, cuestan menos de la mitad que en Madrid. Pero trabajando 13 y 14 horas diarias hacen menos de la mitad de carreras que solo dos años atrás. “12 de media, cuando eran entonces 28”, me comenta un conductor, muy enfadado.
Los recortes en sanidad preocupan mucho a los portugueses. Una anciana relata que “ya no dan medicinas para enfermedades crónicas” y que ella se apaña comprando alternativamente los medicamentos que le recetan. Una vez para la diabetes, otra para la tensión, otra para la artrosis. Suprimiendo el tratamiento de unas y otras durante días. Profesionales denuncian que empiezan a no permitirles recetar medicinas caras para cáncer o hepatitis B. El FMI pide más: pensiones, rebaja de sueldos a funcionarios y expulsión del 20% de ellos.
Un joven camarero ve bien lo de los funcionarios. Y es el único de cuantos hablo que confía en una mejora de la economía a largo plazo…
 -Es que los portugueses “hemos vivido por encima de nuestras posibilidades”, explica.
-¿Vosotros también? Pregunto con sorna.
Y, tras una duda inteligente, responde sonriendo:
-…tienen el mismo maestro.
Efectivamente, aplican un manual exacto, calcado de un país a otro. La rabia es patente entre los portugueses, en realidad. Aquí no existe el Estado de Derecho. Hay corrupción hasta para sacarte el carné de conducir. Valoro más a un perro que a un político. ¿A todos? No. A Antonio Da Costa, alcalde socialista de Lisboa, lo salvan. ¿Y por qué no se mueven? O povo é muito calmo, explican mayoritariamente a su vez. Los españoles estáis reaccionando mejor, comentan otros. Salir a la calle no sirve para nada, concluye alguno. ¿Y en la Revolución de los Claveles no sirvió? ¿Qué ha pasado? Se ve que “el maestro” también sabe entontecer y aplacar la rebeldía social que se dé. A veces se manifiesta sutil. En lo alto de un edificio del Chiado, alguien ha incrustado una pintada muy elaborada. Dice: “Pienso mas no existo”. Pensando, es difícil dejar de existir.
 “La capacidad de sufrimiento de los portugueses es infinita”, analiza David Dinis, coautor del libro “Rescatados”. Junto a otra destacada intelectual, Clara Ferreira -que presenta su libro “Estado de Guerra”-, debaten largamente ante nutrida audiencia sobre lo que les está ocurriendo. “Todo el discurso de Passos Coelho [el actual primer ministro conservador] es de desprecio a la política, sólo le interesan los números”. “El líder de la oposición [socialdemócrata] no tiene sangre en las venas”. Creen sin embargo que la coalición gubernamental está a punto de romperse y que sus oponentes  cuentan –aunque no con gran entusiasmo del aparato de su partido- con Antonio Da Costa. Eso nos llevan de ventaja. Se preguntan si se puede asumir continuar en el euro con un 30 o 40% de pobreza. Temen un estallido social pese a todo. Y el auge del fascismo como ha ocurrido en Grecia. Dinis acaba su intervención diciendo: “2013 será bueno… si lo comparamos con 2014”. Alfredo Cunah, fotógrafo ya del 25 de Abril, me dice: “Es igual que entonces, sabes que algo va a ocurrir”.
 ¿Qué? Todas las posibilidades abiertas en un inmenso hartazgo al que cada vez le tensan más las cuerdas incrustadas de dolorosos aguijones. ¿Viaje a nuestro futuro? ¿No lo tenemos ya a la puerta de casa, no ha entrado ya hasta el fondo de la cocina? ¿Dónde parará? ¿Parará? Porque otra felicitación navideña –la de la Fundación José Samarago- decía en palabras del escritor y político portugués del Siglo XIX, Almeida Garrett, “yo pregunto a los que se dedican a la economía política, a los moralistas, si ya han calculado el número de individuos que es forzoso condenar a la miseria, al trabajo desproporcionado, a la desmoralización, a la infamia, a la ignorancia más ruin, a la desgracia invencible, a la penuria absoluta, para producir un rico”.

Rosa Mª Artal. 

Llegit a eldiario.es


diumenge, 20 de gener del 2013

QUI ES CREU A D. MARIANO RAJOY (encara)?



Caricatura de Javier B.V. publicada a la Vanguardia.



Davant l’afer Barcenas que ha estat com un torpede a la línia de flotació del PP, Rajoy diu que no li tremolarà el pols a l’hora de depurar responsabilitats.
Potser D. Mariano ignora que el primer responsable, ja que en esta vida és pot ser pecar d’acció o d’omissió.
No sé si D. Mariano ha estat o va estar en el passat un dels receptors del sobres que sembla ser es repartien els alts càrrecs del PP, tal i com va confirmar el qui va ser Secretari General d’AP Jorge Verstrynge, o simplement, quan això es feia, es girava cap a l’altre costat fent com aquell que no veu res.   
D. Mariano va arribar a la presidència del PP per casualitat. Aznar va manifestar no fa gaire que el seu primer candidat era Rodrigo Rato, però que aquest li va dir que no, potser perquè sabia que  fora de la política es podien guanyar més diners.
Va ser un mal cap de l’oposició que, durant els primers anys de l’estafa (no és una crisi, és una estafa) es va limitar a criticar el govern de Rodríguez Zapatero sense voler arrimar mai l’espatlla només amb l’única intenció d’apartar els socialistes del govern com més aviat millor.
No era difícil preveure que, D. Mariano, seria un mal cap de govern. No obstant això, el 20-N de 2011 va enganyar a molta gent que van confiar en ell esperant sortir de el més aviat possible de l’estafa. Potser alguna van pensar que tenia una mena de vareta màgica que només tocant un porcí de territori espanyol tot canviaria d’un dia per l’altre. Aviat se’n van adonar que no seria així.
Una de les primeres mesures que va prendre va ser fer una reforma laboral que acontentés al món empresarial. Des de sempre, les reformes laborals han demostrat ser un fiasco i, la de Rajoy, no seria l’excepció. Ni amb reforma ni sense reforma, l’atur, el mal endèmic d’aquest país, no parava de créixer i créixer. De fet, avui en dia, després d’un any de govern del PP, encara segueix creixent a un bon ritme.
Degut a aquesta situació, els sindicats li van fer una vaga general. Mai cap dirigent de l’estat espanyol havia patit una vaga general als escassos mesos de governar. I és que el seves polítiques econòmiques, però també social, no acabaven de rutllar.   
Després van arribar les pujades d’impostos (primer l’IRPF i després l’IVA), tot i que s’havia compromès a no fer-ho.
Les continues retallades en sanitat, educació, cultura, etc. van tocar el moll de l’os de l’estat del benestar i això que havia garantit que no tocaria aquests pilars bàsics de la societat.
Finalment va arribar la supressió de la paga de Nadal per a tots els empleats públics de qualsevol administració (central, autonòmica, local, seguretat social...) I ho va fer poc temps després que el Ministre Montoro hagués dit que no es retallarien el sous dels funcionaris. Cóm és possible tanta hipocresia D. Mariano? Potser perquè ja s’havia oblidat de les dures crítiques que va llençar cap a Zapatero quan va aplicar les primeres mesures. Per tot això sé li va convocar una segona vaga general. 2 VAGUES GENERALS EN MENYS D'UN ANY!!
I si mirem portes cap endins, ens en adonarem que no ha mogut un dit a l’hora d’actuar contra els corruptes de casa seva involucrats en innumerables casos de corrupció: Gürtel, Brugal, Palma Arena, EMARSA...
El propi Bárcenas, inculpat en la trama Gürtel seguia disposant de despatx a la seu de Gènova i Ricardo Costa, Secretari General del PP Valencià, se’l va apartar per un temps sense que tampoc perdés el seu status dintre del partit.
I ara pretén que ens el creguem? No D. Mariano, no, ens ha enganyat massa vegades per a que els ciutadans puguem pensar que aquesta vegada sí que ens diu la veritat i farà fora els responsables (TOTS) de la corrupció del seu partit. Potser perquè també vostè, D. Mariano, hauria de plegar.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA CRESCUDA DE L'EBRE DES DE LA RIBA ESQUERRA







QUART ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I











Les paraules de Harpo Marx

Harpo, el mut dels germans Marx.
Dilluns, 14 de gener del 2013
Ara que Spielberg i Daniel Day Lewis estan a punt de saltar a les alfombres vermelles dels Oscars amb el seu biopic d'Abraham Lincoln, em vénen a la memòria alguns dels referents del que va ser setzè president dels Estats Units. La recreació cinematogràfica de Spielberg segueix la de Griffith, però sens dubte té una evident intenció hagiogràfica. De tots els presidents dels EUA, només Lincoln i Franklin Delano Roosevelt han estat entronitzats en el santoral de la humanitat. El primer per l'emancipació de la població negra. El segon per la conferència de Ialta i pel New Deal. Enrere queden els sanguinaris episodis de la guerra de secessió o de la conquista de la fortalesa europea. A vegades no és l'estadista el que s'inventa les guerres, sinó que són les guerres les que l'elegeixen a ell.
Però el nom de Lincoln té una importància vigent en la història d'Espanya. La Brigada Lincoln va participar activament al costat de la República sabent que lluitava contra els feixistes en una primera línia que podia alliberar una bona part del continent europeu. Dels 3.000 membres de la Brigada, el 40% eren jueus, altres eren membres del Partit Comunista o simplement demòcrates. Un centenar d'aquests eren de color. En el moment del seu retorn, havia deixat al camp de batalla uns 1.800 morts. L'historiador de la lite-
ratura E. L. Doctorow s'escapa del moviment de la Lincoln per destacar el personatge de Robert Jordan, un professor d'espanyol que acaba sent l'heroi de la novel·la de Hemingway Por quién doblan las campanas. Hemingway troba en Jordan el seu alter ego. És l'home solitari que, igual que George Orwell, desconfia dels comunistes. Però el més important de Hemingway, igual que Malraux o que el mateix Orwell, és que van ser al lloc dels fets, i el que ens expliquen forma part de les reflexions d'un combatent únic davant un món atroç que s'acosta. Hemingway, assegut davant una taula de l'Hotel Florida de Madrid, era allà mentre les bombes anaven caient sobre la ciutat. Totes les guerres acaben generant molts morts però també algun heroi que ens les explica.
Doctorow ens ajuda a compren-
dre'ns una mica. Ara ja no hi ha guerres armades. L'heroisme, si existeix, està en les multituds d'aturats, de gent a qui la crisi i els bancs han desnonat. No fa pudor de pólvora, però sí d'angoixa i desesperança. Ni tan sols hi ha el rumor que aviat arribaran els nostres a alliberar-nos. Ja ningú és dels seus, perquè les crisis econòmiques tornen l'ésser humà a la condició d'ésser solitari. És llavors quan l'escriptor s'ha d'enfangar fins a l'engonal i explicar el que està passant al seu voltant. Amb el film sobre Lincoln es podrà veure una versió edulcorada d'Els Miserables. ¿Què se n'ha fet dels Victor Hugo, del Gorki d'Els baixos fons, del Pío Baroja de La lucha por la vida, de les obres de Candel o de Martín Santos? Sembla com si l'escriptor contemporani preferís anar a beure de les seves fonts lluny del seu país, allà on la misèria aliena l'ennobleix i el converteix en un explorador dels sentiments primitius. Els bons salvatges passats pel tamís de l'escriptor occidental arruïnat ja no són salvatges. Però la seva bondat ens ajuda a escapar d'un món de pensions retallades, d'ETS i de l'amenaça d'haver de dormir en un caixer automàtic. L'home blanc en terres citrines segueix semblant més del que és, i és llavors quan la ficció salva escriptor i lector. Es tracta de crear el somni de llocs que ens inciten a visitar paradisos perduts. En temps d'abundància, l'escriptor passava les vacances en escenaris idíl·lics. Avui, quan l'idil·li amb el seu país s'ha tornat una permanent amenaça, l'escriptor es refugia en illes desertes o en continents on l'escassetat no és una catàstrofe sinó una manera d'administrar la civilització.
De tota manera, d'aquesta mena d'escriptors i de novel·les n'estem més aviat mancats. Incapaços de travessar els meridians, la majoria de nous escriptors es refugien en la convicció que qualsevol temps passat va ser pitjor. Ens trobem amb ficcions escapistes en les quals ni tan sols hi ha lloc per a l'humor o per a la sàtira. Potser l'heroi del nostre temps no és Hemingway sinó Harpo (Adolph) Marx. Necessitem un mut perquè puguem imaginar tot el que s'hauria d'explicar d'aquest país de vodevil en el qual la corrupció, la inoperància, el ridícul i la desgràcia col·lectiva s'han acantonat entre nosaltres. Que vingui Harpo i que ens recordi que algun dia, quan tot això s'acabi, els escriptors tornaran a parlar del seu temps i del seu món, perquè mentrestant estan amarrats a les seves taules defensant un petit lloc de treball. Definitivament l'heroisme va morir amb Hemingway.

Joan Barril

dissabte, 19 de gener del 2013

LA FRASE DEL DIA 19-01-2013

L'acudit de Faro és del 8-04-2010. 


Es més fàcil que un camell passi pel ullal d'una agulla que trobar un polític del PP que no estigui esquitxat per algun cas de corrupció.



Aquesta frase és una interpretació lliure feta per mi de la que es pot llegir a l'evangeli de Sant Mateu (Mt 19,24) i que diu així: És més fàcil que un camell passi pel ullal d'una agulla que un ric entre al Regne del Cel

Els 20 milions que s'han trobat en comptes de Suïssa a nom de l'extresorer Bárcenas només significa la gota que ha fet vessar el got de la corrupció del Partit Popular.
I no em valen excuses. Ara surten les senyoretes populars dient que elles no saben res, que des de que estan elles no hi ha sobres per baix ma. Hi ha massa casos de corrupció declarada que han esquitxat a càrrecs importants del PP per fer veure que no passa res: Naseiro, Gürtel, Emarsa, Brugal, Palma Arena...
La Justícia hauria de fer alguna cosa. Ja no els hi demano als dirigents del PP que, segur, acabaran trobaran un cap de turc a qui culpar de tot el merder que s'ha generat a la cuina de la seu de Gènova. Els hi demano als fiscals i als jutges, a aquells que tenen el dret i l'obligació d'impartir justícia.
Entenc l'empipament de la ciutadania. Cóm és possible que la corrupció s'ha generalitzat tant en aquest país i que tan pocs culpables hagin acabat a la presó.
O això canvia o la democràcia se'n va a la merda (literalment)

TERCER ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA II











Los muchos talentos ya cazados por Esperanza Aguirre

La presidenta del PP madrileño, expresidenta del Gobierno regional de Madrid  y heroína frente al castrismo  ha abandonado su trabajo de funcionaria  y ha fichado por una empresa catalana, Seeliger y Conde, especializada en cazar talentos para recomendar directivos a otras empresas, instituciones y etcétera.
Esperanza Aguirre, a lo largo de sus años de presidenta, lanzó a la palestra a muchos dirigentes del PP, ansiosos de tocar poder. Sabemos que uno de sus hombres de máxima confianza, fue Alberto López Viejo, de talento depredador que,  como recordamos recientemente, era concejal de Limpieza del Ayuntamiento de Madrid.
Amigo de Agag
Amigo de Alejandro Agag, ordenó limpieza total en las calles próximas a una discoteca para pijos donde se celebró la cena de despedida. Al día siguiente, la gran boda imperial. Ahí estaba la crème de la crème de los talentos reaccionarios. Estaba Aguirre y su marido, Grande de España. Estaba López Viejo. Y estaba también la cúpula de la más tarde conocida como  trama gürtel .¿Había algunos talentos en el arte de robar y en el de la corrupción esa tarde-noche de la boda en El Escorial?
Granados, el traidor
¿Tenía talento Ignacio González? Lo cazó Aguirre y ha sido su valido y ahora es su favorito. Estuvo a punto de demostrar su talento como presidente de Caja Madrid y luego Bankia, pero le vetó Mariano Rajoy. ¿Tenía talento Francisco Granados, tan cercano durante años a doña Espe?  Probablemente tenía talento, según Aguirre, pero era un traidor pasado del bando Aguirre al bando Rajoy.
Extraños compañeros de cama
Ahora se dedicará ella, de nuevo, a cazar talentos. La política hace extraños compañeros de cama. Resulta que Luis Conde, uno de los altos jefes de la empresa que ha fichado a Aguirre es muy amigo de Artur Mas, y como revela ELPLURAL.COM, en exclusiva,  ocupa cargos en el ámbito de CiU. ¿Tiene talento el Mesías de Cataluña?
Una patriota acreditada
¿Pueden tener talento, Sra. Aguirre, patriota acreditada, cerebros no  españoles, como  el de Artur Mas y sus padrinos de la familia Pujol? ¿Son talentos orientados a la independencia y, al parecer, también orientados a enriquecerse personalmente por vías no legales?
González, en el ático
Volvamos a Madrid. ¿Fue usted, en su calidad de presidenta de Madrid, la que cazó los talentos de la mayoría de máximos responsables de Telemadrid?  Sí, son los mismos talentos que han hundido la televisión pública de Madrid. ¿O no, presidenta todavía del Partido Popular, mientras González se halla cómodamente en un polémico ático? ¡Menudos talentos, Sra. Aguirre!
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

divendres, 18 de gener del 2013

L’AGULLA DE LA BALANÇA



Imagino que teniu ben presenta l’al·legoria de la Justícia, cert? Està representada per una figura femenina amb els ulls tapats, una espasa (normalment a la ma dreta) i una balança a la ma esquerra. Els ulls embenats volen dir que no veu a qui implanta justícia, es a dir, es imparcial; la espasa significa fermesa a l’hora de dictar sentències;  i les balances (sempre equilibrades) signifiquen que tots som iguals davant d’ella.
Ara podeu somriure tranquil·lament, ja que entendré perfectament que penseu com jo. Tots iguals davant de la Justícia, de què moreno?
Els ciutadans no només som diferents referent a la raça, creença, ideologia, etc., també som diferents segons el patrimoni que tinguis i si tens padrins o no. Oi què m’enteneu?
Ara sóc jo el que entenc. Entenc que estiguéssiu emprenyats per que jo també ho estic; entenc que tingueu fàstics, perquè jo també en tinc; finalment entenc que clameu justícia perquè, evidentment, sabeu tan bé com jo que no és igual per a tots ni molt menys!
Què tu has matat a una persona conduint com un kamikaze, però ets familiar d’un del PP i et busques un advocat que treballa al mateix bufet que el fill del Ministre de Justícia... Indultat!
Què tu has estat el tresorer del PP i imputat pel cas Gürtel, tranquil que et sobreseuran al cas per manca de probes. Què després et troben 22 milions d’euros (uns 4.000 milions de pessetes –ho posa per aquells que no acabin de tenir clar la magnitud de la xifra), segur que li sabran donar la volta per a que surti indemne i se’n pugui anar cap a casa tranquil·lament. Per cert amb 22 milions de pessetes es pot fitxar un jugador de futbol per a un equip mig de la Primera Divisió. Millor així?
Que tu formes part d’una família de la burgesia catalana amb antecedents polítics importants... Encara que des de Madrid vulguin marejar la perdiu, segur que el jutge de torn sé les enginyarà per a demostrar que ets més innocent que un recent nascut.
I no diguem si tu formes part de la família reial i t’has fet retrats amb el Rei i has format part de les felicitacions que la Casa Reial a fet servir per a felicitar a les altres famílies reials i a les que tallen el bacallà d’arreu del món (per cert jo no n’he rebut mai cap) En aquest cas acabaran trobant un culpable encara que se’l hagi d’untar ben untant i després se’l enviï a un paradís llunyà (si es fiscal millor, així podrà administrar millor la fortuna dipositada al seus bancs)
Ara bé, si ets un pobre desgraciat, pobre de tu (i valgui la redundància) Si no pots pagar la hipoteca, el banc t’executarà i acabaràs al carrer, encara que després el banc no sàpiga que fer amb el teu pis i acabi per no pagar la quota de l’escala)
Si has robat una gallina (abans només es deia això dels gitanos) perquè la teva família no té que menjar, perquè tots els seus membres estan a l’atur, segurament acabaràs a la presó i oblidat de que t’indultin, l’indult només és per als poderosos!
I si tenies participacions preferents... Ai, si tenies participacions preferents! Ja te’n pots anar oblidant i si vols presentar una denúncia a l’entitat bancària, hauràs de pagar 2.000 euros de taxes judicials. Sabeu com sé li diu a això? Banyut i paga el beure!      
Podríem seguir amb el cas dels vestits de València, amb el del palauet de les Balears... Però per a què, per a que la nostra indignació vagi in crescendo?

De totes maneres, si voleu ampliar els vostres coneixements en la matèria, us recomano aquestes lectures:  


Urdangarin endosó a la Generalitat la factura de alojamiento de la amiga del rey

Un hijo de Gallardón trabaja en el bufete del conductor kamikaze indultado

Una mochila llena de billetes de 500 euros con destino Andorra, nueva sombra sobre la familia Pujol

Cospedal dice que el dinero no es del PP y se niega a dimitir

Las cuentas suizas acorralan a Rajoy

Trabajadores del Ayuntamiento de Madrid protestan por el reingreso de Ángel Carromero como asesor

 

Conclusió final: Desgraciadament per a la gent corrent, l'agulla de la balança sempre està decantada a favor de les castes poderoses que doninen el cotarro polític i financer.

LES FOTOS DEL DIA 18-01-2012



Davant la davallada de preus que està patint el sector del cítric, els productors s'han d'espavilar si volen fer rendibles els seus negocis. 
La botella de suc de clementines de les Terres de l'Ebre i maçana està envasada per la Cooperativa Soldebre de Tortosa.
Renovar-se o morir!