ACTUACIÓ DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A JESÚS (20-04-2013) III

LA FOTO DEL DIA 23-04-2013

Alternativa per a una altra Europa

Joan Josep Nuet

Vivim en una Europa sense ànima que s'enfonsa en les desigualtats, cada dia més insuportables, mentre creix la misèria que pateixen les persones. Tanmateix, no es pot abordar de manera seriosa la situació actual sense analitzar l'origen de les directrius polítiques i econòmiques de la UE i, en concret, de l'Eurozona.
Avui ja no se sostenen les velles propostes mediadores de fràgils equilibris entre socialdemocràcia i democràcia cristiana, en torns d'alternança bipartidista sota el pretès pragmatisme d'un capitalisme de rostre humà. Arreu de l'Europa del sud s'estén la tragèdia quotidiana i la desesperança imposada pel diktat homicida de la troica a una Grècia sota mínims, un Portugal revoltat, una Itàlia malmesa i desconcertada per tecnòcrates i populistes, o ara a Xipre.
La crisi de Xipre està posant de manifest no només la mediocritat i la hipocresia de les institucions econòmiques europees, sinó també fins a quin punt els interessos electorals d'Angela Merkel sacrifiquen l'ocupació i el benestar de la ciutadania dels països del sud. En el cas concret de la República de Xipre, l'abús i el menyspreu des del país ric suposa «una nova colonització» en paraules del líder de Syriza, Alexis Tsipras.

La burla dels ministres de finances de l'Eurogrup a la sobirania dels pobles ja es converteix en un sarcasme intolerable. L'objectiu últim de la decisió política de l'Eurogrup no és el rescat de l'economia xipriota, sinó imposar un règim de dominació econòmica absoluta a una valuosa regió geopolítica, i a més executar un càstig exemplar i amenaçador per a qualsevol país del Sud que es resisteixi.
El no del poble i del Parlament als plans de dissolució de la República de Xipre són a la vegada el no de tots els pobles europeus a un carreró autodestructiu i sense sortida per a Europa. Però també a casa nostra la situació ja supera tots els malsons. Només hi una tria possible: o la pèrdua definitiva del projecte de l'Europa de cultura, pau i progrés sorgida de la postguerra mundial o construir una nova Europa fruit de la proposta ciutadana. En els inicis del segle XXI, la guerra que avui es lliura als països del sud d'Europa és la guerra contra la ciutadania.
O és l'austericidi i l'esclat de la corrupció, o un canvi radical de polítiques. O són els tractats neoliberals, o els drets socials, econòmics i la dignitat dels pobles. O és, una altra vegada, un feixisme que creix entre la foscor de la pobresa, o és la solidaritat, l'equitat i la fraternitat. I no podem ni volem renunciar a una Europa de valors, de garanties civilitzatòries, de progrés social i econòmic, de serveis públics i de pau.
L'esperança per la recuperació d'Europa està en les respostes ciutadanes, en la recuperació del millor de la història de cada poble, a fer realitat, com canten a carrers i places de Portugal, que de nou: «O povo é quem mais ordena». S'imposa reaccionar en confluència i insurrecció. No pas sotmetre'ns, ni resignar-nos, ni auto inculpar-nos per les polítiques imposades per la Unió Europea. Hem de lluitar per un canvi radical d'emancipació i de futur.
Avui l'alternativa per una altra Europa no únicament és possible, sinó que resulta imprescindible i urgent. A Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) estem per aquest objectiu. I amb moltes potencialitats, complicitats i coherències: internacionalisme, dret a decidir dels pobles, encaix federal, estatal i europeu, des de les classes socials i la seva lluita, per la defensa de la sanitat i l'ensenyament públics, amb la gent treballadora i amb companys d'arreu, a l'Estat i a Europa. Amb l'Esquerra Plural i amb organitzacions socials insurgents i 35 partits europeus del millor ventall de les esquerres transformadores, integrats al Partit de l'Esquerra Europea (PEE). A punt per la confluència, sumant allò social, polític, plural, inclusiu. Fent Syriza, però la real, i amb la seva ajuda i experiència
Tenim en perspectiva una Conferència sobre la Unió Europea amb Izquierda Unida aquest mes de juny i el quart Congrés del Partit de l'Esquerra Europea el mes de desembre. Un escenari adient i enriquidor per anar bastint la nostra alternativa europea també en la perspectiva d'unes futures eleccions europees, el maig del 2014. Amb una campanya supranacional nova i diferent on fer créixer la força alternativa, de confluència per l'Europa dels pobles, dels drets i de les persones.
Aquesta és la nostra reflexió en obert a la ciutadania: treballar per una Europa d'equitat i dignitat, de drets i valors humans, per construir una base programàtica i definir uns objectius clars i realment democràtics que ens uneixin en l'acció i ens enforteixin com a alternativa. Avui, això que està per fer, és encara possible.
També firma l'article Antoni Barbarà, responsable d'Europa d'EUiA.

CREAR CONFLICTES INNECESSARIS?

Devia de ser sobre el mes de maig de 1974 perquè estàvem a les acaballes d’aquell curs escolar. A la cafeteria de l’institut de Batxillerat Antoni Martí i Franquès de Tarragona (per aquell temps Instituto Nacional de Enseñanza Media), ens havíem reunit la majoria dels alumnes del la classe 6è 6 amb la nostra professora de francès.

La professora, que havia estudiat Història, era basca i havia demanat plaça només als instituts de les poblacions que tinguessin mar o muntanya. L’institut de Tarragona va ser l’únic que va respondre la seva demanda, això si, sé li va preguntar si sabia francès, perquè seria l’assignatura que acabaria donant.

La conversa era distesa i afable. Explicàvem anècdotes i acudits i riem. De sobte, la professora, que tenia un nom d’aquells que quan els aprens ja no te’n oblides, ens va dir (en castellà, evidentment): El que jo admiro dels catalans és que entre vosaltres sempre us adreceu en català; al País Basc, quan en una reunió hi ha un castellanoparlant, encara que tota la resta sàpiguen parlar l’idioma basc, automàticament la conversa canvia al castellà.

Si sou perspicaços, segurament us haureu adonat de la coincidència de cas que us acabo d’explicar amb la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)respecte a l’obligatorietat de fer la classe en castellà només que un alumne ho demani. La polèmica estava servida.  

Podria donar-vos tota una sèrie d’arguments pels quals, trobo, que la sentència del TSJC és injusta i discriminatòria amb el català, però no ho faré. Segurament el diputat d’ERC Joan Tardà va ser qui millor ho va escenificar el dia posterior al Congrés dels Diputats. Si s’aplica fil per randa l’esperit de la llei i es pogués extrapolar a d’altres àmbits de la vida pública i social, si un diputat demana poder parlar en català al Congrés, tota la resta de diputats ho haurien de fer. Evidentment és un cas portat a l’extrem, però molt il·lustratiu a l’hora de demostrar la incongruència de la sentència. Joan Tardà primer i el també diputat republicà Alfred Bosch més tard, van ser cridats a l’ordre 3 vegades pel president del Congrés Jesús Posada i retirat el torn de paraula del que disposaven.

Tornant a la sentència del TSJC, si s’apliqués la mateixa filosofia que al Congrés, el xiquet que demanés que es donés la classe en castellà, no hauria de ser cridat a l’ordre i finalment expulsat? Veritat que estaríem davant d’una situació totalment inversemblant?

A Jesús Posada sé li va escolar dir dirigint-se a Joan Tardà: No creï conflictes innecessaris on no els hi ha... Desgraciadament, massa sovint se’n creen de forma gratuïta. Quan tres famílies castellanoparlants van presentar una demanda per a que els seus fils rebessin l’ensenyament en català, no s’estava creant un conflicte allà on es portava anys sense haver-ne cap? Els xiquets més que ningú tenen una extraordinària capacitat d’adaptació i assimilació. La prova és que els xiquets estrangers que, acompanyant els seus pares han arribat a Catalunya en aquests darrers anys, parlen català i s’han integrat perfectament a la nostra societat. Són alguns pares, els més intransigents i intolerants, els que provoquen conflictes innecessaris del no res.

Si aquests mateixos pares en lloc de vindre a treballar a Catalunya ho haguessin fet a un altre país, no els hauria quedat més remei que mirar d’integrar-se el més ràpidament possible a la seva cultura i aprendre l’idioma.

Però alguns polítics li saben treure rendibilitat d’aquests tipus de conflictes i fins i tot alimenten que sigui així perquè saben que en l’aspecte idiomàtic, la societat sol ser molt sensible. Per tant, res fa pensar que aquestes situacions es puguin arribar a solucionar en un futur relativament curt; aquest conflictes els hi són molt necessaris per a poder seguir fent la seva política excloent i demagògica. Els hi va perfecte!  

Per cert, si algú s’ha quedat amb la curiositat de com es deia la professora basca, us ho dic: Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia, però per a la vostra tranquil·litat, us diré que es feia dir Marimor i els seus alumnes la solíem cridar senyoreta.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-04-2013

Tapa de registre trencada sobre una vorera del carrer Murillo d'Amposta. 
Em va avisar un veí amb la intenció de que ho publiqués aquí. 
Evidentment significa un perill, sobre tot per als menuts i els més grans. 
Dit queda.

ACTUACIÓ DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A JESÚS (20-04-2013) I I

Movilidad exterior

Creo que fue Yola Berrocal quien hace unos meses se ponía a sí misma como ejemplo de la fuga de cerebros en España. Todos nos reímos mucho, sí, pero ahora empezamos a preguntarnos si no sería mejor haber colocado a Yola al frente de Ministerio de Trabajo en lugar de a Fátima Báñez. Aunque al primer golpe de vista no lo parezca, ambas mujeres son perfectamente intercambiables.
Olvídense del aspecto físico, de las curvas de nivel de Yola y de la sonrisa triste de Fátima: la belleza está en el interior y, en algunas ocasiones, bien adentro. Ser ministro de Trabajo no es un cargo precisamente lucido, no hay más que ver el desfile de anodinos y sosainas que han acumulado polvo bajo el chamizo, pero Fátima se empeña en destacar, una tarea doblemente hercúlea si tenemos en cuenta el ramillete de filósofos que ha plantado el PP en el Congreso. Pensemos que sólo en esta última semana Cospedal ha batido records de subida de pan cada vez que abría la boca, Pujalte ha dado tres vueltas de campana dentro de su propio cráneo y Cañete ha abierto la puerta grande y el grifo del agua fría justo después de terminar el marzo más lluvioso de la historia de España. Cañete merecería un repaso para él solo, empezando desde el apellido, pero su trayectoria es lo bastante conocida como para ahorrarle el monumento. Además, estamos seguros de que en seguida nos dará otra oportunidad, porque Cañete es puntual como el cometa Halley aunque mucho más concurrido.
Llamar “movilidad exterior” al exilio forzoso de jóvenes talentos es un logro lingüístico de tal magnitud que de inmediato nos evoca los grandes éxitos de la anterior legislatura. Correspondió a Zapatero el mérito de descubrir que las mujeres podían igualar a sus homólogos varones en cualquier campo, cerros de Úbeda incluidos. A esto se le llamó “paridad”, que, como todo el mundo sabe, viene de “parida”. Con Zapatero en el papel de Bosley, Carme Chacón, Leire Pajín y Bibiana Aído formaron los ángeles de Charlie, un grupo de élite que traía de cabeza a Mariano después de la fuga de cerebros provocada tras la inesperada deserción de Esperanza Aguirre. No lo tenía nada fácil Mariano para reclutar una selección femenina a la altura de Montoro, Guindos, Cañete y Wert, los hombres de Harrelson del actual gobierno, pero con el liderazgo de Cospedal, las asistencias de Soraya, Ana Mato atenta a los rebotes y Ana Botella en el banquillo, es evidente que no ha escatimado en gastos para formar un dream team imbatible. Fátima sale poco pero en cuanto toma la palabra encesta de ocho puntos.
Con todo, a Mariano no se le acaba de ver contento, como si no le hubieran sintonizado bien el UHF. Debería pensar en el consejo de su ministra, hacer lo posible para que regrese Yola Berrocal y darle la cartera de Movilidad Exterior. Aunque ni siquiera ella podría cubrir el hueco de Esperanza Aguirre. Para eso tendría que fichar a Carmen de Mairena.

David Torres 

DECEPCIÓ (Carta enviada al Periódico)

El Periódico de Catalunya portava dies anunciant per a diumenge la possibilitat d’adquirir, juntament amb el diari, el llibre sobre Neus Català, la supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, Un Cel de Plom, de l’escriptora Carme Martí.

Juntament amb el llibre s’oferia una rosa i un bombó.

La meva sorpresa ha estat quan la quiosquera m’ha dit que no en tenia. De fet només n’hi ha arribat quatre i que els havia reservat per als clients habituals.

Des de fa 3 anys sóc subscriptor del Periódico, un diari que he comprat assíduament des del seu naixement l’any 1978. De dilluns a divendres, normalment, el compro a Tortosa, ciutat on treballo i, els caps de setmana a Amposta, el lloc on resideixo.

Per la gran publicitat que ha fet el rotatiu, ha estat una gran decepció la poca quantitat de llibres que han arribat al quiosc, al menys, al que jo vaig. Una mica desproporcionada, no?   

ÉS TEVA AQUESTA MEDALLETA?

Fa uns dies, al carrer Agustina d'Aragó d'Amposta, em vaig trobar aquesta medalleta d'or.
Si és teva o saps de qui pot ser, posat en contacte amb mi.
Al darrere hi ha una petita inscripció i una data. Per a que té la doni m'hauràs de dir exactament que hi posa.
Així que pugui la portaré a l'oficina d'objectes perduts de l'Ajuntament d'Amposta.

ACTUACIÓ DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A JESÚS (20-04-2013) I

Aigua, PIB i agricultura

Francesc Reguant -economista- (*)

Un recent informe de l'Observatori de l'Aigua de la Fundació Botín constata que l'agricultura espanyola és el principal sector consumidor d'aigua amb gairebé el 85% del total, però en canvi té una importància relativament menor per a l'economia (2,3% del PIB el 2009). En la mateixa direcció, un informe de l'Agència Catalana de l'Aigua compara el consum d'aigua amb la importància del valor afegit brut (VAB) de cada sector. De la comparació es dedueix un desequilibri entre usos i generació de riquesa, i s'evidencia que l'aigua destinada a l'agricultura no ofereix un retorn. Es tracta, no obstant, d'una argumentació inadequada.
Està mancat de rigor comparar la importància econòmica de l'agricultura amb el valor del PIB de l'activitat directament agrària. L'alimentació ocupa aproximadament un 22% de la nostra despesa, cosa que significa que l'activitat agrària dóna sentit a un 22% de la nostra producció en forma de diverses activitats (transformació, distribució, transport, serveis veterinaris, inspectors de sanitat, maquinària agrícola, fitosanitaris, alimentació animal i altres serveis de caràcter general, dins d'un llarg etcètera), unes activitats que sense l'agricultura deixen de tenir sentit. Dit en altres paraules, l'agricultura és la base de prop d'una quarta part de la nostra economia.
Així mateix, no és cert que l'agricultura consumeixi l'aigua que se li imputa, ja que bona part de l'aigua de reg torna als aqüífers i és utilitzable per a altres usos. Tampoc és cert que l'agricultura la consumeixi, ja que en realitat el destinatari no és cap altre que el consumidor final en forma d'aliments. L'aigua és la matèria primera de l'agricultura. ¿Algú discuteix que les centrals nuclears consumeixin la major part de l'urani? ¿O que la indústria siderúrgica consumeixi la quantitat més important de ferro? Ferro que, com els aliments, acaba en mans del consumidor final.
L'alimentació és un bé essencial, imprescindible. Després de l'aire que respirem, l'aliment és la primera necessitat. ¿Algú podria trobar coherent que ens despreocupéssim de la qualitat de l'aire argumentant que aporta un 0% al PIB del país? ¿O que abandonéssim les inversions en energia ja que aquesta únicament aporta una mica menys del 3% del PIB?
Disposar d'aliments és una prioritat estratègica que havíem oblidat en èpoques de vaques grasses, però avui a les vaques se'ls comencen a marcar els ossos. La FAO afirma que en els pròxims 30 anys el món haurà d'incrementar la producció d'aliments un 70% per alimentar una població que creix i menja cada vegada millor, a més de comptar amb la competència creixent dels biocombustibles. De fet, les tensions en els mercats alimentaris ja han començat, la soja en sis anys pràcticament ha triplicat el seu preu i el blat gairebé l'ha doblat. Com que som un país dependent d'aliments bàsics (cereals i soja), cada vegada que aquests incrementen el preu nosaltres passem a ser més pobres. Per tant, millorar el proveïment d'aliments ha de comptar entre les prioritats estratègiques de futur, però això implica disposar de dues eines: tecnologia i regadiu. En concret, el regadiu multiplica per set els rendiments directament agrícoles, amb un efecte exponencial en creació de riquesa en el seu entorn, en altres sectors industrials i de serveis.
En el nou escenari del segle XXI la disponibilitat de recursos naturals i el seu òptim aprofitament serà la clau de la riquesa. Davant d'aquest repte, arribar a optimitzar els potencials de regadiu és una inversió essencial. La qual cosa no desdiu de la imprescindible prioritat de la seva modernització garantint el millor aprofitament de l'aigua.
En resum, cal tornar al rigor dels arguments. Per una part, hem d'observar que la severa crisi que vivim ha tingut una columna sòlida en l'agroalimentació, que ha mostrat el seu caràcter anticíclic i ha aguantat amb fermesa una part important de la nostra economia. Per una altra, ens debilita la dependència de l'exterior d'uns aliments bàsics sotmesos a fortes tensions oferta-demanda amb preus volàtils i en tendència estructural creixent. Això és una mostra de la necessitat de sostenir un adequat grau d'autoproveïment alimentari per garantir l'estabilitat i la independència de l'economia. En conseqüència, ignorar la importància estratègica de l'agricultura és una manifestació de supèrbia que ens acosta a més dificultats. En aquesta direcció, la incomprensió que acompanya sovint l'extensió i millora de regadius dificulta l'adopció de les actuacions precises. Hem de revisar, per tant, imatges i conceptes que irresponsablement hem categoritzat com a veritats.

(*) Vicepresident de la Institució Catalana d'Estudis Agraris

KAFKIÀ X 3

Us poso en situació. Imagineu-vos que arriba el carter del barri amb una carta certificada. Com que és del Ministeri de Treball i esteu a l’atur, no li doneu més importància i signeu el justificant de recepció. Poc després, amb la tranquil·litat que dóna la intimitat de casa, l’obriu, llegiu el contingut i us trobeu amb la sorpresa.

Amb el formulisme que usa l’administració en aquest casos, sé li notifica que, al seu dia, el servei d’ocupació, per error li va pagar un cèntim d’euro de més i ara sé li reclama amb interessos de demora i l’amenaça de ser embargat si no retorna el cèntim d’euro en el termini establert. A quan poden pujar els interessos de demora d’un cèntim d’euro? És que hi ha cap fracció més petita? I si et cobren 2 cèntims (el 100%), no és usura?

Igual la situació us sembla del tot inversemblant i  difícil de creure, però és un cas real que va passar a Tortosa la setmana passada i del que se’n han fet ressò la majoria (per no dir la totalitat) dels mitjans de comunicació comarcals i, fins i tot, un dels diaris amb més difusió a Catalunya com és el Periódico, va publicar-ne la notícia dijous i li va dedicar un dels editorials divendres.

Com a treballador de la funció pública puc entendre que coses així puguin passar, però penso que s’haurien d’evitar per evitar fomentar la mala imatge que, de per si, ja té, en general,  l’Administració.

No ho puc afirmar-ho de forma contundent, però penso que una situació tan absurda bé pot ser conseqüència de les retallades que està patint l’Administració i, fins i tot, de la desmotivació que poden patir les funcionaris a causa de les congelacions salarials, supressió de la paga extra de Nadal de l’any passat, etc.  

Partint de la base de que cada vegada l’Administració està més informatitzada i, per tant, més deshumanitzada, cal pensar també que s’haurien d’establir uns paràmetres molt més ajustats per evitar situacions com la que estic explicant. Al menys al meu àmbit, abans de sortir una remesa de cartes al carrer, normalment requeriments, es depuraven i així es podien detectar errors i d’altres situacions i evitar que en sortissin d’improcedents al carrer.  

La reducció d’efectius degut a les jubilacions i l’eliminació dels concursos per a incorporar nou personal, sobre tot dels grups més baixos (D, C1 i C2), provoca que no es puguin realitzar amb efectivitat determinades tasques que, abans, si que es portaven a terme.

En català sempre s’ha dit que la pela és la pela; a partir d’ara potser haurem de dir: un cèntim és un cèntim!

Acabaré amb una mica d’humor.

Fa anys l’actriu i còmica Beatriz Carvajal explicava un acudit sobre l’estereotip català més parodiat: la garreperia.

Un català buscava desesperadament pel terra. El veu un amic i li diu:

-Què estàs buscant amb tanta insistència?

-M’ha caigut una pesseta i no la trobo...

-Home, home.. .Avui en dia una pesseta ja no va en lloc...

-Per això mateix: no pot estar molt lluny!!    

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 20-04-2013

Què signifiquen aquestes pintades?

En els darrers dies han aparegut a Amposta pintades similars a aquestes.
Signifiquen alguna cosa o només són obra d'algun gamberro?
Fa anys també van aparèixer unes estranyes grafies i, finalment, es va saber que eren obra d'un grup de joves sense cap altra intenció que deixar la seva marca per a la posteritat.