divendres, 13 de setembre del 2013
En marcha por la educación pública
Son ya ocho días los que llevan caminando decenas de personas en Catalunya en defensa de la educación pública. Se trata de profesores, estudiantes, madres y padres, gentes de luchas diversas… que reivindican, como dice su principal eslogan, “una educación pública, sin recortes, en catalán, inclusiva, democrática, laica y para el pueblo”. Y lo exigen para todas las etapas formativas, desde el primer ciclo de educación infantil hasta la universidad. No podemos permitir que la formación se convierta, como ya está sucediendo, en un privilegio sólo accesible a quienes se la puedan pagar.
Des del Prepirineo catalán, en Ribes de Freser, municipio en que comenzó la marcha al albergar la segunda residencia de la consejera de enseñanza de la Generalitat Irene Rigau, hasta Barcelona, donde llega hoy, centenares de personas han participado en una caminata de 135km que ha permitido tejer redes de solidaridad y apoyo mutuo en el territorio. Escuelas a punto de ser desmanteladas, otras que luchaban en solitario… han sentido la fuerza de ser muchos al acoger a los caminantes, y estos últimos han recibido el apoyo de quienes se han ido sumando al recorrido, haciendo tangible esa, tan cierta, consigna del 15-M de: “Juntas podemos”. La Plataforma de Afectados por la Hipoteca los recibió en Granollers al grito de “Sí se puede” e historias similares se han dado a lo largo de la marcha, que ha transitado por municipios como Ripoll, Vic, Cerdanyola, Badalona, entre otros.
Mas, Merkel y Wert
El gobierno de CiU ha demostrado ser el mejor alumno de la Sra. Angela Merkel y estar a la cabeza de los recortes en el Estado español. Aunque el ministro José Ignacio Wert no se ha quedado corto. La educación, junto con la sanidad, son las mayores víctimas de una crisis que está dando jugosos beneficios al capital privado. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya), la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) y el Real Decreto-ley 14/2012, del 20 de abril, son las bestias negras, y con razón, de los marchantes. Unas medidas que se traducen en privatización del 1er ciclo de educación infantil, masificación de las aulas con un aumento del 20% de sus alumnos en primaria y secundaria, más precariedad y despidos, desaparición de organismos de gobierno colegiado, aumento de las tasas en los ciclos formativos, grados y másters, endurecimiento de los requisitos para obtener becas, etc.
El éxito del sector privado reside en desmantelar el público. Si la educación pública no funciona, no quedan aulas o están masificadas… el negocio de la privada es claro. Aunque no todo el mundo se lo puede permitir: ¿cuántos bebés requieren de una plaza en educación infantil de primer ciclo, de 0 a 3 años, y no quedan? ¿Cuántos niñas y niños necesitan de becas comedor y este curso les serán denegadas? ¿Cuántos jóvenes querrían ir a la universidad y no pueden costearse los estudios?
Y mientras recortan con una mano, con la otra, como hace el Sr. Artur Mas, se financian escuelas de élite, que segregan a sus alumnos por sexo. Se calcula que un total de 22 millones de euros son los que han recibido dichos centros vía subvención, mientras el gobierno de CiU nos dice que no hay dinero para la escuela pública. Ni más ni menos que la doble moral de una clase política que no tiene escrúpulos.
Asamblea Amarilla
Al frente de la movilización, la Asamblea Amarilla, punto de encuentro de quienes luchan por la educación pública en Catalunya, desde la más tierna infancia hasta la edad adulta. Como dicen en el manifiesto de la marcha: “Para construir una nueva sociedad, la educación es el principal camino”. Que no nos la quiten.
dijous, 12 de setembre del 2013
D’ALCANAR AL PERTÚS
Fita assolida. Els organitzadors de la
Via Catalana es poden donar per satisfets i de retruc el poble de Catalunya,
al menys els que ahir van ser presents en alguns dels trams que unien de
Sud a Nord a la gent del principat: d’Alcanar al Pertús.
Jo m’havia apuntat al tram 46, a l’entrada
D’Amposta per l’avinguda de la Ràpita. Però abans de les 4 estava al
magnífic pont penjat que creua l’Ebre. Aquest era el punt de concentració
de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta per a posteriorment,
fer un pilar tal i com s’havia quedat amb l’ANC. També allí em vaig retrobar
amb amics i coneguts que com tota la resta assistien a una jornada reivindicativa,
però també lúdica.
Una vegada feta la foto de família de
la colla i de la petita actuació, molt seguida i aplaudida pels presents
(el més important era el simbolisme i que sortís als mitjans de comunicació),
vaig marxar d’allí a desgana per a incorporar-me al lloc on m’havia inscrit.
Pel camí vaig seguir trobant-me amb amics i coneguts a qui saludava amablement.
En arribar a l’alçada de la sucursal de la Caixa que hi ha a l’avinguda
de la Ràpita vaig trobar-me amb una amiga que formava part de l’organització
i li vaig explicar les meves intencions. Llavors, veien que el tram 47
estava molt més buit, em va demanar que em quedés allí i així ho vaig fer.
A part de gent d’Amposta, fins allí
havia arribat gent de Trem i de Vic que, amb qui vaig fer amistat ràpidament.
Varem tenir temps suficient per parlar de coses que ens unien (fins i tot
del bisbe Casanova) Després de que ens haguessin fet la gigafoto,
ens varem dissoldre tan cívicament com havíem arribat. De fet, a cap punt
per on va transcorre la Via Catalana van haver de lamentar-se cap tipus
d’incident (tal i com va passar a l’a Diada de l’any passat a Barcelona)
Però a diferència d’aquella, les xifres de participants han estat més
dispars. L’ANC quantifica el nombre de participants amb 1,6 milions. A
part de les aproximadament 500.000 persones necessàries per a formar la
cadena, hi van assistir moltes més que no s’havien apuntat, sobre tot
a les ciutats i pobles per on hi va passar. És evident que quantificar
tota aquesta gentada és una tasca molt complicada i que només es podria
arribar a fer utilitzant uns mitjans molt precisos. En aquest punt caldria
demanar ajuda a la Gaceta (del mateix grup que Intereconomia)
ja que una avioneta pagada per aquest diari va sobrevolar la cadena amb
una gran banderola i el següent lema: España, juntos más fuertes.
Fora de la Via, hi van haver altres intents
d’espanyolitzar la Diada. Pel matí vaig fer una cosa d’aquelles
que no acostumo: vaig estar veient la 13,una de els televisions
que Wyoming anomena Tea Party. La primera cosa amb la que em vaig fixar
va ser que s’hi feia una enquesta sobre si s’estava a favor o en contra
de la independència de Catalunya. Encara que sembli increïble, el resultat
era força ajustat, fins i tot hi va haver un moment en que guanyava el
sí. Els participants a la tertúlia s’inclinaven tot pel no (tampoc
calia esperar una altra cosa) Un dels participants v dir que a Escòcia
només hi ha un vint i tants % que estan a favor de la independència, la
qual cosa contrasta amb els anglesos que s’hi mostren favorables i que
superen el 30 %. En un moment donat es va mostrar un vídeo sobre l’ofrena
floral a l’estàtua de Rafel Casanova fet a primera hora del matí. A les
imatges s’hi podia veure uns joves col·locant una bandera espanyola i
que eren escridassats pels que allí s’hi concentraven. Els tertulians
es van mostrar força contrariats per l’actitud del públic que, evidentment,
van criticar. Per a mi van tenir molta sort de que només s’emportessin
una escridassada, ja que ben bé, s’haurien pogut emportar alguna plantofada.
Una acció així es fa per a provocar i penjar-la més tard a algun canal
de vídeos d’Internet. Per un moment, imagineu-vos que passaria si algú
amb una estelada acudís, per exemple, al camp del Madrid i es posés a tocar
de l’afició més radical. Ja us ho heu imaginat? Ara, què
penseu?
Però l’acció més reprovable va ser la
que van portar a terme un grup de fatxes a la seu de la delegació de Catalunya
a Madrid. El grup, format per unes 10 persones va entrar-hi a la força
i, els seus components (la majoria amb la cara tapada i portant tot tipus
de banderes anticonstitucionals, la van emprendre contra els que allí s’havien
reunit per a celebrar la Diada amb el crit de ¡Cataluña es España!
Si tan ens volen que ens ho demostrin
i, fins ara, en el decurs dels darrers 300 anys, una bona part del castellans,
més bé ens han demostrat una animadversió patent.
Tal i com vaig opinar ahir per Internet,
Catalans, a la nostra. No hem de fer cas a les provocacions
dels nacionalistes espanyols i, el camí que encara ens queda per recórrer,
l’hem de fer amb la màxima il·lusió, alegria i confiança.
Hitler, Franco y González Pons
El escándalo generalizado que han
provocado las sucesivas imágenes de los cachorros del PP ensalzando
imágenes del nazismo y el franquismo ha tenido dos reacciones bien
distintas pero con el mismo fondo revisionista de la historia de España.
De un lado, el portavoz del PP Rafael
Hernando no ha podido ocultar su alineamiento con quienes durante
décadas han justificado el golpe militar franquista como inevitable ante
una república que generaba muerte, caos y desorden. Es una alegría
comprobar como cada vez está más extendido en nuestra sociedad el
rechazo a estas teorías, y la calificación contundente del alzamiento
como un golpe antidemocrático injustificable.
La segunda reacción es más hábil pero no
menos tramposa. El dirigente popular González Pons abronca a quienes en
su partido muestren relaciones con el ideario nazi, en un polémico
artículo que reconoce el papel de los refugiados republicanos españoles
en la liberación de París.
Es un triunfo, sin duda, que la derecha
española se sienta lo suficientemente acorralada por la opinión pública
como para tratar de desvincularse de su historia, pero es tramposo
obviar que los símbolos antidemocráticos con los que se han fotografiado
sus compañeros de partido son, mayoritariamente, símbolos de la
dictadura franquista.
Este oportuno olvido sigue la estela de
quienes, desde 1945, han tratado de desvincular a Franco del fascismo
europeo, construyendo una imagen del caudillo como un estadista
imparcial en la Segunda Guerra Mundial.
La realidad de los hechos históricos es
bien distinta. Para empezar, la intervención alemana e italiana fue
decisiva en la victoria de Franco en la guerra civil; tanto es así que
en los primeros años de la dictadura ésta se alineó en su política
exterior con las potencias fascistas.
En 1940, ante el triunfo nazi en la
invasión de Holanda, Bélgica y Francia, la dictadura española pensó que
era el momento de entrar en la contienda con el objetivo de, ante una
previsible victoria del eje, participar del reparto de los territorios
conquistados.
De esta actitud en la política exterior
es reflejo el encuentro de Franco y Hitler en Hendaya en 1940. Dicen los
historiadores franquistas que el caudillo se resistió a las exigencias
de Hitler de implicarse en la guerra; la realidad fue que Hitler se
negó a comprometer la entrega a España de Gibraltar, el Marruecos
francés, una región de Argelia y el suministro de petróleo y alimento y
armas tras la guerra.
La debilidad de las tropas franquistas
tras la guerra civil y las exigencias de Franco convencieron a Hitler de
dejar a España como Estado no beligerante, una fórmula que declaraba a
la dictadura simpatizante de las fuerzas del eje, pero que no establecía
alianza alguna. El apoyo quedó más que manifiesto con la formación de
la División azul en 1941, que combatiría con el ejército nazi en la
invasión de la Unión Soviética.
No era gratuito este apoyo, la relación
de simpatía con el nazismo se tradujo en la persecución en la Francia
ocupada de los 450.000 republicanos que se habían exiliado en el país
vecino en 1939. Las tropas nazis capturaron para el régimen de Franco a
destacadas figuras de la República como Lluis Compayns y a miles de
españoles que acabaron en campos de concentración nazis como el de
Mauthausen.
La resistencia y el avance soviéticos en
el frente del Este y la entrada de Estados Unidos en la guerra cambiaron
el rumbo de la Segunda Guerra Mundial y la derrota de Mussolini en
1943 hizo replantearse al franquismo su posición, optando por declararse
neutral en la contienda. Este es uno de los hechos que explican la
supervivencia del franquismo a la derrota del fascismo en Europa.
Como dice González Pons en su artículo,
liberar París es una tarea educativa diaria, por eso además de las
visitas a los centros del horror nazi diseminados por Europa, sus hijos
deberían saber que el valle de los caídos fue levantado por los
prisioneros republicanos sometidos como esclavos a la tarea que se
propuso el dictador español de reescribir nuestra historia, y que las
cunetas de este país están aún llenas de compatriotas que lucharon por
la democracia y la libertad.
Supongo que ya sería demasiado pedir al
PP un compromiso con la democracia tal, que le llevara a retirar los
honores de presidente fundador del partido al difunto Fraga, quien con
otros cinco ex ministros franquistas fundó Alianza Popular al grito de
Franco, Franco.
Para presumir de demócrata no basta con
obviar a Franco mientras se persiste en negar sus crímenes e impedir el
reconocimiento con honores de quienes lucharon contra él en nombre de
la democracia y la libertad.
dimecres, 11 de setembre del 2013
Xile i la memòria històrica
Des de 1973
i fins a finals de 1974, la casa, de dos pisos, va ser utilitzada per
la Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA) per interrogar, torturar i
iniciar el procés de desaparició forçada de persones desafectes al cop
de Pinochet. Situada al número 38 del petit carrer de Londres a
Santiago, no lluny del palau de la Moneda, van passar per les seves
dependències més de 2.000 segrestats. Almenys 96 d'ells van ser
assassinats, van desaparèixer o van morir a conseqüència de les
tortures infligides. Davant les nombroses denúncies rebudes per l'ús de
l'edifici, el règim, que ja s'havia encarregat de destruir, sense deixar
rastre, tres centres semblants més de la capital, va canviar el seu
número pel 40 i va mirar d'obliterar el record del que s'hi havia
perpetrat. Sense èxit. Declarat monument nacional el 2005, Londres 38 ha
estat transformat en un espai de memòria, reflexió i debat que avui
visiten massivament xilens i estrangers amb ànsies de veure-ho amb els
seus propis ulls.
Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat
-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).
Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidenta Michelle Bachelet. El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.
A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).
A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutge Garzón pels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?
El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo i Primo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort per Franco s'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del general Juan Yagüe, l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança?
Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat
-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).
Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidenta Michelle Bachelet. El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.
A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).
A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutge Garzón pels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?
El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo i Primo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort per Franco s'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del general Juan Yagüe, l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança?
dimarts, 10 de setembre del 2013
En marcha por la educación pública
Son ya ocho días los que llevan caminando decenas de personas en Catalunya en defensa de la educación pública. Se trata de profesores, estudiantes, madres y padres, gentes de luchas diversas… que reivindican, como dice su principal eslogan, “una educación pública, sin recortes, en catalán, inclusiva, democrática, laica y para el pueblo”. Y lo exigen para todas las etapas formativas, desde el primer ciclo de educación infantil hasta la universidad. No podemos permitir que la formación se convierta, como ya está sucediendo, en un privilegio sólo accesible a quienes se la puedan pagar.
Des del Prepirineo catalán, en Ribes de Freser, municipio en que comenzó la marcha al albergar la segunda residencia de la consejera de enseñanza de la Generalitat Irene Rigau, hasta Barcelona, donde llega hoy, centenares de personas han participado en una caminata de 135km que ha permitido tejer redes de solidaridad y apoyo mutuo en el territorio. Escuelas a punto de ser desmanteladas, otras que luchaban en solitario… han sentido la fuerza de ser muchos al acoger a los caminantes, y estos últimos han recibido el apoyo de quienes se han ido sumando al recorrido, haciendo tangible esa, tan cierta, consigna del 15-M de: “Juntas podemos”. La Plataforma de Afectados por la Hipoteca los recibió en Granollers al grito de “Sí se puede” e historias similares se han dado a lo largo de la marcha, que ha transitado por municipios como Ripoll, Vic, Cerdanyola, Badalona, entre otros.
Mas, Merkel y Wert
El gobierno de CiU ha demostrado ser el mejor alumno de la Sra. Angela Merkel y estar a la cabeza de los recortes en el Estado español. Aunque el ministro José Ignacio Wert no se ha quedado corto. La educación, junto con la sanidad, son las mayores víctimas de una crisis que está dando jugosos beneficios al capital privado. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya), la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) y el Real Decreto-ley 14/2012, del 20 de abril, son las bestias negras, y con razón, de los marchantes. Unas medidas que se traducen en privatización del 1er ciclo de educación infantil, masificación de las aulas con un aumento del 20% de sus alumnos en primaria y secundaria, más precariedad y despidos, desaparición de organismos de gobierno colegiado, aumento de las tasas en los ciclos formativos, grados y másters, endurecimiento de los requisitos para obtener becas, etc.
El éxito del sector privado reside en desmantelar el público. Si la educación pública no funciona, no quedan aulas o están masificadas… el negocio de la privada es claro. Aunque no todo el mundo se lo puede permitir: ¿cuántos bebés requieren de una plaza en educación infantil de primer ciclo, de 0 a 3 años, y no quedan? ¿Cuántos niñas y niños necesitan de becas comedor y este curso les serán denegadas? ¿Cuántos jóvenes querrían ir a la universidad y no pueden costearse los estudios?
Y mientras recortan con una mano, con la otra, como hace el Sr. Artur Mas, se financian escuelas de élite, que segregan a sus alumnos por sexo. Se calcula que un total de 22 millones de euros son los que han recibido dichos centros vía subvención, mientras el gobierno de CiU nos dice que no hay dinero para la escuela pública. Ni más ni menos que la doble moral de una clase política que no tiene escrúpulos.
Asamblea Amarilla
Al frente de la movilización, la Asamblea Amarilla, punto de encuentro de quienes luchan por la educación pública en Catalunya, desde la más tierna infancia hasta la edad adulta. Como dicen en el manifiesto de la marcha: “Para construir una nueva sociedad, la educación es el principal camino”. Que no nos la quiten.
.
dilluns, 9 de setembre del 2013
AIGUA, FOC I MÉS O MENYS (segons com es miri)
Seria l'estiu l’estiu de 1979. Vaig haver
d’anar a Tortosa i em vaig trobar amb l’Aurelio Villalbí, un antic company
d’estudis amb qui havia coincidit a l’institut d’Ulldecona. Em vaig oferir
portar-lo al seu poble, Godall. Total, del meu, la Galera, al seu, només hi ha 2,5 Km i es fa en un tres i
no res. Abans però, va voler passar per Amposta ja que havia de parlar amb un
amic que, com ell, feia la mili a la Creu Roja de Tortosa. La mare del
seu company ens va dir que son fill havia anat al bou capllaçat, una de les
modalitats taurines més tradicionals de les nostres terres.
Varem localitzar el bou a la part de baix
d’Amposta, a la zona coneguda com el pont de Pedra. Allí, la multitud, pretenia
posar-lo dintre del canal mentre l’aigua corria a dojo. La majoria de joves,
amb poals i altres recipients s’anaven tirant aigua fins quedar ben xops. De
sobte me’n adono que una d’aquelles poalades venia directa fins
nosaltres. Afortunadament vaig ser ràpid de reflexos i la vaig poder esquivar,
però a l’Aurelio, que portava l’uniforme de la Creu Roja, el va agafar de ple.
L’esport de tirar
aigua amb poals era molt tradicional la vespra de les festes majors d’Amposta.
Fins i tot alguns camions carregaven amb el subministrament de les
colles per a poder defensar-se dels atacs que patien des del terrats de
les cases o dels propis carrers per on es passava.
Els correfocs també eren força tradicionals a
Amposta, sobre tot el dia de la revetlla de Sant Joan, la nit del foc per
antonomàsia. Cada anys solia venir alguna colla de diables que, amb els seus
petards, omplia de soroll la nit ampostina. Els joves locals es vestien amb
roba texana (molt més protectora de les espurnes) i barrets de palla i ballaven
al so dels tabals com si d’una dansa ritual india es tractés. Els correfocs,
després dels espectacles amb bous, eren uns dels actes amb més participació
dels que es feien a Amposta.
Però un dia tot es va acabar... En el cas de
l’aigua, sembla ser que es va banyar a la persona inadequada i, aquesta, fent
ús de les seves facultats, va prohibir-ho fins la pràctica desaparició. Avui
els més joves es compren tota mena de pistoles i rifles d’aigua als basars
xinesos que, també xopen però molt menys. En canvi, sobre la desaparició dels
correfocs (ja fa molts d’anys que no se’n fan!) no en conec els motius, però
imagino que va ser degut a les retallades, molts d’anys abans de que aquestes
es convertissin en l’excusa institucional més usada.
El cert és que si et poses a pensar, fàcilment
s’arriba a la conclusió de que a Amposta, quan s’ha volgut carregar algun acte,
s’ha buscat la més mínima excusa per a eliminar-lo de la programació. No fa
gaire, estava xerrant amb un grup de gent que encara surten a prendre la fresca
les nits d’estiu. Recordaven amb enyorança aquelles tardes de la festa major
quan més de 4.000 persones es reunien a l’ombra dels plataners que hi ha al
costat del canal de la dreta. Quina va ser l’excusa de suprimir-ho? Les vaques
boixes... Recordeu? A d’altres pobles, com Santa Bàrbara, van substituir el bou
per la sípia i es va seguir gent el sopar sense cap problema, però a Amposta el
berenar del bou començava a fer-se massa feixuc i calia eliminar-lo de
soca-rel. Els anys posteriors, quan el problema de les vaques boixes ja havia
passat i quan es demanava a la Regidoria de Festes sobre poder recuperar
l’acte, eren tantes les excuses que sonava a discurs preparat amb antelació.
I quin serà el proper acte a desaparèixer de
la programació de la festa major? Em temo que la nit del teatre. L’obra
d’aquest any va tenir tantes crítiques negatives que em porta a pensar que
l’equip de govern té l’excusa perfecta per a eliminar-lo sense gaires
contemplacions. De fet la programació teatral que només fa uns anys es feia a
la nostra ciutat amb la participació de companyies professionals i amateurs,
quasi que també ha desaparegut per complert, si més no, la programació de les
companyies professionals.
Entre l’aigua, el foc i els altres elements
que han desaparegut o s’han quedat en la mínima expressió d’allò que van ser, des de fa anys,
la festa major ampostina s’està convertint un una festa menor totalment descafeïnada.
Quina enveja tinc en veure les programacions
d’altres ciutats i pobles dels nostres voltants. I no en vull anomenar cap per
a que no em tractin de protortosí.
Yo deserto
Lo fácil es la guerra y lo difícil es la paz. Es lo único que tiene que saber el ser humano. Pero son demasiadas palabras para que las entendamos a la primera, y de ahí nuestros sangrientos milenios de guerrera historia. Ser somos, pero para humanos nos faltan unas cuantas dosis de honesta animalidad.
Nació de una tormenta en el sol de una noche del penúltimo mes
fue de planeta en planeta
buscando agua potable
Quizá buscando la vida o buscando la muerte, eso nunca se sabe.
El Parlamento británico acaba de votar contra la intervención militar en Siria. Cuando en Occidente se habla de intervención militar, nos solemos referir a la costumbre de bombadear niños de piel oscura para que se acojonen los malos de piel oscura, si los hubiere. Pero el descojone, más allá de esa banalidad llamada niños muertos, es que el ministro de Defensa británico se haya atrevido a decir que la decisión de tan ilustre parlamento atenta contra el sentido común. Que no ir a la guerra atenta contra el sentido común: “El sentido común nos dice que el régimen de (el presidente sirio, Bashar) Al Assad estará menos incómodo esta noche. Imagino que el régimen sirio aplaudirá la decisión esta misma noche”.
O sea. Los representantes el pueblo votan en contra de bombardear niños oscuros, y el ministro de Defensa le dice al pueblo y a sus representantes que eso va contra el sentido común. Si es que está más que demostrado que el sentido común lo gozan los ministros de Defensa, y jamás el pueblo llano. Lo que hay que hacer es bombardear Siria, pues se han usado armas químicas. Y no hay nada mejor contra las armas químicas que matar a la gente con otro tipo de armas menos químicas, para demostrarle al mundo que hay maneras muy legales de matar.
Supo la historia de un golpe
sintió en su cabeza
cristales molidos
y comprendió que la guerra
era la paz del futuro.
Lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida.
Lo que también me hace cierta gracia es cómo el Parlamento británico
vota si bombardear o no a Siria. Yo nunca he visto a Siria votar a favor
o en contra de bombardear el Parlamento británico, pero quizá es que no
estoy muy puesto en política internacional.Y también he de decir, no sin sonrojo, que no conozco a nadie a quien le apetezca bombardear Siria, Gibraltar o cualquier otra geografía ingrata. Una reciente encuesta acaba de decirnos que los americanos de a pie no están por bombadear Siria. Con mayoría aplastante. Los americanos de a pie, antes de bombardearla, lo que quieren es que les expliquen primero dónde está Siria en el mapa. Y no es que quede muy a mano.
Nos tomamos estas guerras internacionales como una cosa consuetudinaria, como el té de las cinco, con parlamentos votando no o votando sí a bombardear. La democracia se ha convertido en el derecho a elegir cuándo tirar unas bombas. Y nos dejamos convencer de que hay que tirar las bombas. Yo, en mi cortedad, no conozco a nadie que quiera bombardear Siria. Que haya votado por bombardear Siria. Ni conozco a nadie que odie a un sirio. Pero los vamos a bombardear. Niños terribles van a morir más oscuros de lo que nacieron. Los señores de la paz son tan idénticos a los señores de la guerra que somos los mismos. Los que votamos. Los que no votamos. Yo nací sin saber matar. Pero me han ido enseñando. Si mañana se bombardea Siria, uno de los asesinos seré yo.
Yo deserto.
Boris Vian.
Le déserteur: http://www.youtube.com/watch?v=okkrndSDXLU
diumenge, 8 de setembre del 2013
El Milagro de la “Via Catalana”
A mediados del pasado mes de agosto, mientras tomaba una caña en la terraza del bar Felip en Selva de Mar, -un pequeño pueblo de l’Alt Empordà-, observé una curiosa escena. Un hombre que sobrepasaba los sesenta, recio y rústico, pero de apariencia acomodada, se encontraba con un joven de unos 30 años, con rastras en el pelo y un tatuaje que le cubría la totalidad del jarrete de su pierna izquierda. El contraste entre los dos personajes era muy chocante. Se trataba de su primer encuentro, se presentaron y se sentaron en una mesa muy cercana a la que yo ocupaba. Dos personas absolutamente dispares en cuanto a extracción y cultura, hablando animada y cordialmente de algo que parecía que les era común: de suministro de agua, de carreteras y accesos, de transporte y de menús a buen precio. Durante este verano he podido observar versiones de esta misma escena en distintas partes de Catalunya: grupos de jubilados departiendo con veinteañeras, tenderos estudiando planos con estudiantes, campesinos consultando hojas de excel con transportistas… Estos encuentros entre colectivos heterogéneos tiene una explicación bien sencilla, los preparativos para la Via Catalana, el acto que l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) organiza el próximo día 11 de septiembre. L’ANC pretende realizar una cadena humana de casi cuatrocientos kilómetros, desde el Perthus hasta Alcanar, 722 tramos numerados de quinientos metros cada uno, coordinados por 30000 voluntarios.
La Via Catalana para la independencia se inspira en la Vía Báltica. El 23 de agosto de 1989, cerca de dos millones de personas se unieron para formar una cadena humana de más de seiscientos kilómetros de longitud, cruzando Estonia, Letonia y Lituania. La fecha de la movilización coincidió con el cincuenta aniversario de la firma del pacto Molotov-Ribbrentop, que facilitó posteriormente la anexión ilegal de las tres repúblicas bálticas por parte de la Unión Soviética. Pese a los impedimentos de todo tipo de las autoridades soviéticas, el acto de reivindicación fue un éxito y dos años más tarde, en el 1991, las repúblicas bálticas recuperaban su soberanía. Hoy, delante de la catedral de Vilnius, el lugar simbólico donde empezó la cadena, hay una placa conmemorativa en el suelo con una sencilla y gráfica expresión: Stebuklas, milagro.
La Via Catalana, que intenta emular a la báltica, ya es un éxito, y no por el hecho de conseguir su propósito de enlazar los dos extremos del Principado, ni por la repercusión mediática que pueda llegar a tener. El éxito de la convocatoria reside, a mi modo de ver, en conseguir que una parte muy importante de la población catalana se ilusione por un objetivo social, en un tiempo en el que la política ha alcanzado cotas altísimas de descrédito y en el contexto de una fuerte crisis económica y de valores. La convocatoria de la Via Catalana es un acto lúdico, festivo, pacífico, transversal socialmente, alegre, que refleja una cierta dosis de candidez y de ingenuidad, tal vez algo naïf en sus formas, pero radicalmente democrático. La Via Catalana para la independencia, como la báltica, constituye un pequeño milagro, un milagro que no pienso perderme, en el tramo número 32, en el Delta del Ebro.
Y también dos discos duros
No es que yo sea un experto en informática, más bien viceversa, pero después de ver los asientos contables de los cuadernos barcenianos, esas columnas pintadas con regla y cartabón, esa farragosa matemática de ultramarinos y esas anotaciones de la cuenta la vieja, no creo que nadie esperase encontrar precisamente una planilla de Excel. Incluso resulta sorprendente que Bárcenas llevara la contabilidad B en un ordenador, cuando estaba claro que, al igual que yo, era un hombre de libretas y bolígrafos, no de portátiles. Bárcenas era un contable de la era Gutenberg, un romántico de los que siempre lleva unos papeles a mano para atrapar la metáfora, el verso suelto, el empresario bienhechor. Si uno se fija bien, hasta se ve que el ex tesorero tiene la oreja perfectamente adaptada para sujetar un lápiz.
De cualquier modo, hay que agradecer el esfuerzo del PP por entregar un Toshiba y un Mac, uno destripado y otro metamorfoseado, cuando para el caso bien podían haberle dado al juez Ruz un telesketch. Floriano, un hombre que cada vez se parece más a su nombre, ha dictado una rueda de prensa que, como todas las suyas, más bien era una prensa de rueda. Hasta ha explicado algunas de las especificaciones técnicas del Toshiba, el cual no tenía ni puerto USB ni TDT ni UHF ni programa de centrifugado.
Han borrado los datos de los ordenadores de Bárcenas aunque, según ellos, les interesa sobremanera descubrir cuáles eran los enredos de Bárcenas. Lo más extraño de todo es que todavía nadie haya borrado al propio Bárcenas. El caso recuerda peligrosamente al de aquel sospechoso de asesinato que lavó y fregó a fondo del lugar del crimen para que la policía lo encontrara todo bien limpio, reluciente, como nuevo. ¿Que por qué he limpiado el suelo y las paredes? Está claro, para que no se pringara usted el traje de huellas, señor juez. El juez, por otra parte, ha estado un poco lento de reflejos, teniendo en cuenta que los ordenadores llevaban criando moho desde abril. Ahora se entienden ciertas particularidades del vocabulario jurídico, por ejemplo, lo de llamar “diligencias” a estos asuntos. La distancia de Génova a los juzgados es de una calle y media. Más que en diligencia, los podían haber transportado en parihuelas.
En fin, que una vez más, y gracias al PP, nos lo estamos pasando en grande. Hace poco un amigo extranjero me preguntaba cómo es tan flojo el nivel de las teleseries en España cuando sólo con las charlotadas del caso Bárcenas nos podíamos montar una comedia de siete temporadas para arrasar en los Emmy, en los Oscar y en los Sanfermines, si nos ponemos a ello. Y si al guionista le da por pergeñar un drama de alta política, íbamos a dejar el Watergate a la altura del subsuelo. Le expliqué que el problema principal es que, si lo hacíamos en serio, fuera de España no se lo iba a creer nadie. Y si lo hacíamos en broma, al estilo Floriano o al estilo Pujalte, fuera del PP no se iba a reír ni Dios.
dissabte, 7 de setembre del 2013
Per a qui treballen els diners?
La meva vinculació amb els diners és ben curiosa. De quan encara no tenia quatre anys, guardo la imatge d'estar assegut al terra del balcó de casa meva. Havia agafat una carpeta en què els meus pares classificaven els pocs diners de què disposaven, a fi de poder cobrir totes les despeses mensuals, i jo anava traient-los i llençant-los pel balcó. Vaig descobrir la volatilitat dels diners a una edat ben tendra.
Un segon record són els contes que m'explicava la meva àvia Isabel, tots relacionats amb temes de pobresa i de consciència social. Acabaven amb la lliçó que, amb una mica de bona voluntat i d'interès pels altres, els problemes es poden resoldre.
Un tercer record ja és de quan tenia divuit anys. Un dia que vaig entrar en una caixa d'estalvis vaig exclamar: “L'última cosa que faria a la meva vida seria treballar en una caixa.” Doncs m'ho he hagut d'empassar, ja que he passat trenta anys de la meva vida en una caixa, i ara en fa més de set que sóc a Triodos Bank, allò que es coneix com a banca ètica.
Feia uns vint anys que treballava a la banca convencional quan una bona amiga meva alemanya, la Marlis, em va explicar que a la ciutat on ella havia nascut, a Bochum, hi havia un banc anomenat GLS que era considerat per tothom com a banca ètica. Em va dir que jo, amb els meus ideals, havia de fer una banca ètica a Catalunya, i que de segur que algun dia ho aconseguiria. Me l'escoltava, però em costava de creure que allò es pogués fer realitat.
Va ser pocs anys després, el 2000, que un dia un estimat amic que avui ja no hi és, l'Álvaro Altés, també em va dir que havia de canviar de feina i fer una tasca que estigués més d'acord amb el meu tarannà. Un dia va entrar a la meva oficina amb un prospecte a la mà tot emocionat: “Ara sí, Joan, ara sí, això no ho pots deixar passar. Se celebra a Catalunya el primer congrés mundial de banca ètica. Hi has d'anar.” Va ser la primera vegada que em vaig sentir tocat per dins per aquesta qüestió, la primera vegada que vaig començar a tenir un somni.
Així va ser com vaig contactar amb la gent de FETS (Finançament Ètic i Solidari), especialment amb l'Arcadi Oliveres, i vam començar a picar pedra per donar a conèixer la possibilitat de la banca ètica. Al cap de sis anys em va arribar la proposta d'obrir la primera oficina de banca ètica a Catalunya (i a Espanya). El meu amic Esteban Barroso, director general de Triodos Bank, em va dir: “No t'adones que això et toca fer-ho a tu?”
Aquesta pregunta no em va deixar dormir, perquè he de confessar que ja esperava una còmoda prejubilació i volia col·laborar amb la banca ètica com a voluntari. Per fi vaig veure que estava defugint el repte i que m'estava amagant davant del compromís autèntic que se m'estava demanant. I vaig decidir comprometre'm amb totes les meves forces i totes les meves capacitats, no tan sols per desenvolupar Triodos Bank a Catalunya, sinó per aconseguir canviar el model econòmic i financer de sempre, basat en la cobdícia i la lluita competitiva.
Fins i tot la gent més honesta, de bon cor i generosa, ha caigut en el parany dels diners. Tothom vol que els diners li donin un bon rendiment, i per la meva experiència puc dir que, quasi sempre, com més diners es tenen més se'n volen tenir. Es vol que els diners produeixin diners, però mai s'ha pensat en la manera com es produeixen. I ens hem deixat seduir per anuncis de tipus d'interès, per regals inútils o per sortejos que mai no ens tocaran. En trenta anys de treball en una caixa mai ningú no em va preguntar: “Què en fareu dels meus diners?”, “A qui serviran, quina realitat crearan en el món?” Són preguntes importants i, si ens les haguéssim fet nostres, avui no estaríem vivint la crisi que vivim. És urgent i inajornable una presa de consciència en l'ús dels diners si realment volem provocar una transformació social i tenir un món més just. No pot ser que mentre defensem uns valors i uns ideals, els nostres diners estiguin treballant per tot el contrari, i per això cal que el concepte de banca ètica es contagiï com una epidèmia en els nostres cors.
No puc passar per alt que, ara farà cinquanta anys, Martin Luther King també va tenir un somni. El seu somni s'ha realitzat; suposo que avui seria feliç de veure que el president dels EUA és negre. Però no oblidem Rosa Parks, aquella senzilla modista d'Alabama que es va negar a cedir el seu seient a un home blanc. Ella li va donar la força interior per a la seva lluita pels drets humans.
Avui també necessitem molts Martin Luther Kings que liderin una nova vida política, però encara necessitem molts més homes i dones senzills que tinguin el coratge de ser coherents amb els seus principis i la força de comprometre's amb la transformació del món. Estic convençut que en sorgiran i que ho aconseguirem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)