dimarts, 17 de setembre del 2013
Banderes i llibertat d'expressió
L'exhibició de banderes en l'espai públic no és una altra cosa que la manifestació dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió. A l'Estat democràtic això no només és vàlid respecte a les banderes oficials, sinó també per a qualsevol altra que simbolitzi la posició política o de qualsevol altra mena de qui mostra l'estendard. Des d'una posició liberal sempre desitjable cap al respecte, aquest mateix Estat democràtic ha de donar cobertura a l'expressió de símbols de naturalesa política diversa, incloent-hi aquells tan miserables i d'infaust record històric com són, per exemple, l'esvàstica nazi o la bicolor amb l'àguila de la bandera franquista. L'únic límit és que els seus exhibidors no afegeixin a la mostra de les seves conviccions la pràctica de la violència.
SÓN ELS SEUS autors els que s'expressen davant la societat i, conseqüentment, aquesta n'ha de prendre nota de la manera que consideri més oportuna. Un bon referent jurisprudencial el constitueix la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units. Aquest va invalidar les lleis de la majoria dels estats que prohibien la profanació de la bandera federal, ja que la crema del símbol nacional era una conseqüència més de la llibertat d'expressió reconeguda a la Primera Esmena (la primera d'altres decisions del mateix estil va ser la sentència 491 US 397, del cas Texas contra Johnson, l'any 1989).
Però un portaveu polític de l'actual majoria governant a Espanya, després de lamentar que joves del seu partit apareguessin fotografiats amb la bandera franquista, ha afegit que són igual de reprovables les actituds dels que exhibeixen la bandera tricolor republicana -considerant que aquest símbol és inconstitucional- i ha arribat a l'argument següent: «Les conseqüències de la República van portar un milió de morts». L'obscenitat tant de l'equiparació del símbol republicà amb la bandera de la dictadura franquista com d'aquesta valoració de la Segona República conviden a una doble reflexió, jurídica la primera i històrica la segona.
La primera. Mostrar aquesta bandera és una expressió de pluralisme ideològic i llibertat d'expressió, garantits per la Constitució del 1978. No pot ser inconstitucional mostrar la bandera vermella, groga i morada, símbol oficial d'un règim basat en el principi de la sobirania popular que va ser enderrocat per un aixecament militar seguit d'una guerra civil, a la qual va succeir una dictadura de 40 anys. El Tribunal Constitucional ha assenyalat: «La llibertat ideològica (¿) no s'esgota en una dimensió interna del dret a adoptar una determinada posició intel·lectual davant la vida (¿). Comprèn, a més, una dimensió externa d'agere licere (llibertat de fer), d'acord amb les pròpies idees sense patir sanció o demèrit» (sentència 120 /1990). No s'ha d'oblidar que les anomenades Lleis Fonamentals del franquisme van ser expressament derogades per la Constitució del 1978, que és la norma que ara garanteix el dret a mostrar l'ensenya republicana i la franquista. Perquè la forma de govern dissenyada per la Constitució es basa en el pluralisme polític i la llibertat ideològica, que donen cobertura jurídica a l'expressió d'opcions polítiques i règims diferents o alternatius, sempre que es manifestin amb una renúncia expressa a la violència.
LA SEGONA. Més enllà de la legalitat no qüestionada dels símbols oficials vigents, les institucions democràtiques i els seus representants no haurien d'ignorar que n'existeixen altres que formen part de la història democràtica. La Segona República és l'únic referent democràtic tangible del sistema polític actual en l'accidentat procés de construcció de l'Estat espanyol contemporani. Un règim que, amb llums i ombres, es va fonamentar en una Constitució avançada en el seu temps, basada en el sufragi universal, un sistema de llibertats fins llavors desconegut en un país endarrerit i llastat pel caciquisme, una Església catòlica profundament reaccionària i una monarquia corrupta. Un règim que va establir les bases per al reconeixement de la pluralitat nacional dels pobles ibèrics, garantint en el curt període que va durar l'autonomia política de Catalunya i el País Basc; que va assegurar la separació de l'Església de l'Estat, així com el dret de sufragi de la dona, l'ensenyament laic i la reforma de la propietat de la terra per compatibilitzar la llibertat amb la igualtat.
La bandera tricolor és un símbol democràtic d'aquell projecte de modernització que l'Espanya negra va truncar. I la democràcia institucionalitzada per la Constitució del 1978 deu molt als referents republicans. Que no sigui oficial no n'impedeix l'exhibició.
dilluns, 16 de setembre del 2013
MÉS ANÈCDOTES DE LA DIADA
Normalment no hauria de passar res ja
que, encara que sigui en casos comptats, hi ha toponímia que inclou aquest
mot, com per exemple la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre o el
barri Espanyol a Sant Carles de la Ràpita o el mateix club de futbol, el
Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona.
Bé, dit això us explicaré una anècdota
que m’han contat aquest matí. Poseu-vos en situació. Dia 11 de setembre,
la Diada Nacional de Catalunya. Les comarques del Baix Ebre i el Montsià
reben un gran nombre de visitants atenent les demandes dels organitzadors
de la Via Catalana. Alguns d’ells venen amb l’entrepà sota el braç o
s’apunten a la paella que s’organitza a les Cases d’Alcanar, però un
bon nombre reserven plaça als molts de restaurants que hi ha a la zona,
majoritàriament a l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i la Ràpita.
Els amics d’un conegut meu (que és qui
m’ha h explicat) decideixen reforçar els trams de la Ràpita, però es desperten
tard i la tarda del dia 10 es posen a buscar restaurant. Davant la negativa
que reben com a resposta de tots els restaurants als que van trucar per
tenir-ho complet, van decidir sol·licitar l’ajuda del seu amic.
Aquest, que és una persona molt conegut
i ben relacionat, truca a diversos restaurants obtenint la mateixa resposta:
h tenim complert. Abans de donar-se per vençut, fa un darrer intent.
-Restaurant Español, diguem.
-Què tindria una taula per a 4 o 5
persones per a dinar demà?
-Sí, cap problema. A quina hora vindrien?
Després d’això un no pot deixar de pensar
que, tal vegada, un dia com aquest d’exaltació nacional pels quatre costats,
portar el nom d’Español, d’entrada és un condicionant per a que
te’l saltis quan estàs buscant restaurants a la Ràpita. O no?
BOUS A LA VIA CATALANA?
El que ara us vaig a explicar és un fet
que no va arribar a passar, però que va estar al cap de la persona que
m’ho va explicar.
Com acostumo a fer, no donaré noms, però
si dic que es tracta d’un jove ramader de vacum ampostí, molts de vosaltres
ja sabreu a qui m’estic referint.
Passada la festa de la Diada i després
de veure (i gaudir) la portada de diari Ara del dia 12, la ressaca de la
Via Catalana encara estava present en mi. Així, quan vaig anar al quiosc
a buscar el Punt Avui que ens arriba gratuïtament a la colla castellera
i, mentre parlava de la magnífica portada que l’Ara va publicar, va entrar
aquest jove ramader i va ficar-se en la nostra conversa.
Dirigint-se a mi em va dir:
-Saps què volia fer jo per la Diada?
Treure a la mansa i portar-la a la cadena per a reivindicar que els bous
també formen part de la cultura catalana.
Els que esteu familiaritzat en els temes
taurins, sabeu que tots els ramaders tenen bous mansos per a que els ajudin
a dirigir els ramats. Aquests bous (castrats i per tant, han perdut la
bravura) són els que en castellà s’anomenen cabestros (imagino
que us sonarà si seguiu els encierros de San Fermín) Però el que
és més estrany és que ho sigui una vaca.
Aquesta anècdota (que repeteixo, no es
va produir) a un altre indret de Catalunya seria una raresa, però no a
Amposta ni a bona part del delta on, la festa dels bous és un dels actes
més tradicionals que es fan durant la festa major.
Segurament recordareu la controvèrsia
que va crear el disseny d’unes camisetes que van fer membres de l’ANC
de Deltebre on es combinava l’estelada amb el toro.
Però si, efectivament, els bous formen
part de la cultura catalana, també la jota és una de els nostres tradicions
més populars. Pregunteu-ho sinó a Ulldecona, Alcanar o a d’altres punts
de les Terres de l’Ebre. Durant els actes de preparació de la Via, els
rapitencs se’n van encarregar de reivindicar-la com a tal.
ESTRATÈGIA EQUIVOCADA
Militarment parlant, la guerra de guerrilles
pot resultar efectiva, sobre tot si s’ataca de forma coordinada. Però
laboralment parlant, si cada col·lectiu fa la guerra pel seu compte, el
resultat final serà un estrepitós fracàs.
Porto més de 27 anys treballant
a l’Administració i des de que vaig entrar sempre he escoltat la mateixa
frase ja fos dita en castellà bé en català: divideix i venceràs. I és el
que ha estat fent sempre l’Administració. Primer entre funcionaris i laborals,
després promovent professionalment uns grups més que els altres i, finalment,
promovent sindicats que el primer que fan és desprestigiar els altres,
els de tota la vida i dir que van d’independents, però a la mínima
donen suport a l’Administració. Realment de vegades la situació pot arribar
a ser força desesperant davant la impotència que sens com a treballador
d’uns dels col·lectius més importants del país.
Aquests darrers dies, els companys de Justícia
de Catalunya han convocat una vaga per a mirar de l’import equivalent
a una paga extraordinària i d’altres drets dels que gaudien abans. Vistos
els resultats del primer dia, la mesura, segurament acabarà en fracàs.
Com sempre, la guerra de xifres sobre la participació dóna uns resultats
tan dispars que fa pensar que ningú diu la veritat. Mentre els sindicats
del sector diuen que un 70% dels treballadors van fer vaga, la Generalitat
ho rebaixa al 6%. I escoltat l’opinió que va donar una treballadora, arribes
a la conclusió que possiblement s’ha convocat en un mal moment. Deia la
treballadora que al seu jutjat encara hi havia molta gent de vacances i
que als qui treballaven, se’ls hi van assignar serveis mínims.
La utilització de vacances i dies de
lliure disposició és una mesura força habitual entre els treballadors de
l’administració, ja que així no els hi descompten el dia i, a la vegada,
poden participar dels actes de la jornada reivindicativa. Una mesura legal
però totalment reprovable i castigada pels propis sindicats (al menys els
de classe) quan la persona que ho fa és delegat sindical o està afiliat
al sindicat.
Insisteixo, el sindicats s’equivoquen.
En aquest país sembla que ens fan por les vagues generals quan, paralitzar
el país és la millor mesura que es pot prendre contra un govern. Però la
vaga general no és que ens faci por per ella mateixa, sinó per la poca
incidència que solen tenir, ja que la majoria dels treballadors d’aquest
país prefereixen que les castanyes del foc els hi treguin els altres;
a part de no descomptar-los el sou (per descomptat)
De vegades miro amb escepticisme les
vagues generals que es fan a d’altres països com Grècia i Portugal que,
com Espanya, també tenen greus problemes econòmics i que també han descarregat
sobre els treballadors la majoria de mesures restrictives.
Des del meu punt de vista són molt més
efectives les manifestacions que surten de col·lectius cívics aliens a
les organitzacions sindicals que no els actes organitzats pels propis sindicats.
El motiu? Què els ciutadans estan farts i desconfien tant dels sindicats
com dels partits polítics.
Per acabar, i tornant a la vaga de Justícia,
a la SER van entrevistar a una jutge que van presentar com la mitjancera
de les negociacions entre el Departament de Justícia i el col·lectiu de
treballadors. Si realment aquesta és la que modera el debat i busca solucions,
seria millor que la part social la recusés, ja que fa seva la postura del
departament i, si aquest és el punt de partida de la negociació, difícilment
l’acord final acabi complaent (encara que sigui mínimament) els treballadors
de Justícia.
Juegos de manos
A los estrategas del PP se les está yendo la mano con las cortinas de humo. De hecho, la última que han lanzado es tan gorda y tan tóxica que ya está ahogando en gas mostaza a algunos de sus correligionarios. La reconquista de Gibraltar a base de pasodobles en la aduana todavía tenía un pase, pero lo de querer tapar el sainete informático del caso Bárcenas con un nuevo empujón a Urdangarín puede que haya sido excesivo. La metástasis valenciana del caso Nóos no sólo ha alcanzado de lleno a Rita Barberá y a Francisco Camps (dos figuritas de Lladró que parecían ya definitivamente exiliadas de la cubertería) sino que también ha salpicado a la Zarzuela. Una vez entrados en faena, si se decide recurrir al fuego amigo, lo más práctico es sacar el lanzallamas. Y ya que vamos a tirar la casa por la ventana, mejor que sea la Casa Real.
Para distraernos del último monólogo de María Dolores, que sigue empeñada en desbancar a Cantinflas, no se les ha ocurrido otra cosa que desempolvar el regalo de más de un millón de euros que le hizo el rey Juan Carlos a su hija Cristina para ayudarla en la compra del palacete de Pedralbes. Con nueve años de retraso, Hacienda ha informado de dos transferencias urgentes de 600.000 euros ordenadas por su borbónica majestad, asunto éste (el de la transferencia urgente con nueve años de retraso) que tampoco parece tan extraño. Lo extraño hubiese sido que el rey llevara los 600.000 euros en los bolsillos.
Gracias a los desvelos de la Fiscalía hemos vuelto a admirar la cintura de Urdangarín, cuya habilidad dentro de la pista de balonmano no era nada comparada con la que demostraba fuera de ella. Entre los eventos del Valencia Summit y la tramitación de los Juegos del Mediterráneo, que nunca se celebraron, el instituto Nóos se embolsó tres millones de euros limpios. Tiene mucho más mérito ganar unos juegos que nunca tuvieron lugar que una medalla olímpica, elemental, querido Watson.
El caso es que todas estas informaciones se han cruzado el mismo día y entonces el periodista atento ya no sabe dónde mirar: si a Cospedal riendo sus propios chistes en la tarima o a la luna de Valencia saliendo otra vez por Antequera. Ha sido una escena tragicómica al estilo de esos aficionados a la carpintería, que se machacan una mano a martillazos e inmediatamente se pegan otro martillazo en la otra mano, para que no tenga envidia y se pase antes el dolor. Ya no sabemos qué mano nos duele más: la mano con que esquiaba Bárcenas, la mano con que Urdangarín jugaba al balonmano o la mano del rey, quien con una mano le echaba una mano a su hija en su aventura inmobiliaria y con la otra mano les echaba otra mano a los albañiles en la reforma del chalet de Corinna. Son demasiadas manos, me parece a mí.
diumenge, 15 de setembre del 2013
HISTORIETES DE L’AMPOSTA PROFUNDA V
Semblava que un acte con l’organització de la
Via Catalana no havia de comportar anècdotes més allà de les relacionades amb
els desplaçaments i la pròpia organització de la cadena humana.
La que us explicaré, encara que també té que
veure amb la participació a la manifestació, es una mica inversemblant i surrealista.
No sé si coneixeu a Anabel Marcos, una
ampostina que és diputada al Parlament de Catalunya i que es va fer famosa
arran d’una foto que li van fer mentre feia una becaineta en seu parlamentària.
Bé, un de l’organització em va dir que algú
portava la foto de la diputada a la cadena i quan va interessar-se pel tema li
van dir que com no havia pogut anar, era una forma de que hi fos present. Com
conec força bé a qui m’ho va dir, m’ho vaig creure, però sembla ser que ella
mateixa va confirmar-ho al seu compte de Facebook i un altre amic em va fer
arribar una còpia de l’entrada.
Vull recordar que son pare va ser cap de
llista del PP a unes municipals a Amposta i ella mateixa va formar part d’aquella
llista. Deu de ser un pecat de joventut...
Qui si que hi va ser present a la manifestació
va ser l’exalcalde Rojo y Gualdo. El
vaig veure prop del pot amb una bandera (no sabria dir si estelada o no) Hi ha
que veure com canvien les persones! La de dalt i la de baix... Per aquells que
encara no ho sàpiguen, Rojo y Gualdo
ha estat tota la vida del Real Madrid, la qual cosa per a mi és incompatible
amb la independència de Catalunya. És cert que, de vegades, quan parlo d’aquest
tema, trobo gent que opinen el contrari, però jo els hi faria una seriosa
reflexió: Està entre els valors del Madrid
l’estima a Catalunya i el poble català? Si em responeu que sí, voldria ni
que fos una petita prova i si és que no, llavors... Vosaltres mateixos.
La tercera cosa que us vull explicar no té res
que veure amb els actes de la Diada, però em va semblar tan grossa que no puc d’estar-me
de contar-la.
Hi ha un pagès (perdó un empresari del sector
de l’arròs, al menys ell s’ho deu de pensar així) que paga els seus
treballadors a 10 euros... L’hora? No, el dia!!! I els hi complementa el sou
amb tomàquets, pebrots i altres productes de l’hort. No ho sé del cert, però
tot em fa pensar que deuen de ser els del destrio, aquells que no són aptes per
a vendre al majorista. Evidentment, els treballadors es queixen i li diuen que
volen cobrar més i en diners, ja que ells han de pagar el lloguer del seu
habitatge, l’electricitat, l’aigua, els llibres i material escolar dels seus
fills...
Hi ha que veure com se’n aprofiten alguns de
la manca de recursos que tenen els altres!
LA FOTO DEL DIA 15-09-2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)