diumenge, 8 de desembre del 2013

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 8-12-2013

Ahir mateix us ensenyava com eren les papereres de l'estació de l'aldea i us deia que només eren aptes per a fer reciclatge i, en cap cas, es podia dipositar el que s'anomenaria tècnicament com a 'resta'. 
Sembla ser que, quan es van instal·lar, a part de no tenir en compte aquest detall, eren anys de bonança i si calia col·locar-ne quatre, se'n col·locaven 4 o 5... Totes les que calgués, encara que a l'hora d'ubicar-les es fes a una distància tal de l'edifici de l'estació que segurament mai (o molt poques vegades9 hi arriba ningú. Com veieu a la foto, la distància entre la darrera paperera i l'edifici es força considerable.

UNA PASSEJADA PER LA 53a FIRA DE MOSTRES D'AMPOSTA II























PSC i transició nacional

Pere Pugès i Dorca

L'últim consell nacional va certificar el decantament definitiu del PSC cap a fora de l'espai catalanista. Potser per a alguns dels anomenats sector crític encara es pot reconduir la situació, potser sí, però la transició nacional segueix avançant mentre el PSC, diguem-li sector oficial, s'allunya progressivament del camí dels seus, fins ara, companys de viatge. Res aturarà el procés i cap partit pot pretendre que s'aturi. En un procés iniciat i mantingut per la societat civil, els partits faran bé de recordar que són mers instruments dels quals es doten les societats democràtiques per avançar, per aconseguir noves fites col·lectives. La història és plena de partits fonamentals en etapes de transició dels quals ja només en queda el record. El PSC va néixer en una transició i ara va cap a la desaparició gràcies, o per culpa, d'una altra transició. Fa una dècada vorejava el milió de vots i avui, que n'ha perdut quasi la meitat, pot arribar a la minorització definitiva si es manté en aquest camí tan erràtic i contradictori. Qui ocuparà aquest espai quan tinguem un estat propi, amb un sistema electoral propi i amb partits sense més dependències/relacions amb els partits homònims espanyols que les que tenen ara amb els dels altres països europeus? Potser la por del nou escenari és el que està regint les erràtiques decisions de la direcció del PSC? Por de la incapacitat política de definir un espai propi en aquest escenari?
Com en tots els moviments que disposen d'una gran base social, la distribució territorial i sociològica d'aquest espai polític està ben repartida, tot i que el vector nacional ens dibuixa una distribució de vot que pot portar a validar una idea consolidada amb el temps: el vot socialista, i el vot d'esquerres en general, es concentra històricament a la regió 1 –àrea metropolitana de Barcelona–. Però són certes les dues lectures: hi ha un vot de centreesquerra més o menys distribuït uniformement per tot el país i hi ha una major concentració en la regió 1. Tenim un país petit, complex i extraordinàriament plural. L'eix nacional sovint ha esbiaixat la lectura dels resultats electorals. Quan ERC ha passat per etapes de solidesa política –etapa Carod– o quan l'eix nacional ha tingut una influència més forta en el debat polític –etapa Junqueras–, a gairebé la totalitat del país la suma CiU i ERC ha estat clarament majoritària. Com a molt, el PSC ha disputat l'hegemonia a CiU a la regió 1 i en alguna de les capitals del país. Les eleccions del 25-N demostren que ara l'accent està en l'eix nacional. Més participació i més vots que mai a les forces que representaven el viratge del nou catalanisme cap a la consecució de l'estat propi. En contrapartida, el vot del PSC –el vot de l'esquerra ambigua en els seus plantejaments nacionals– va caure a les cotes més baixes. Mentre estem instal·lats en aquesta etapa de transició nacional, tot sembla indicar que res canviarà pel que fa a la tendència de distribució de vots. En tot cas, es tractarà de saber quants votants dels qui encara no han introduït el vector nacional, el tindran en compte, i com, a l'hora de tornar a votar.
La desoladora situació espanyola, amb uns partits més capficats a demostrar quin d'ells representa millor l'essència de l'espanyolitat que a buscar solucions reals a una crisi que no saben com encarar, deixa en mans del catalanisme polític del segle XXI la construcció d'un discurs positiu, il·lusionant i engrescador, que sembla indicar que el suport a la construcció de la nova república catalana com a estat sobirà seguirà creixent i ho farà encara més quan es consolidi l'estratègia actual d'identificar la construcció del nou estat amb la d'una societat més justa, més democràtica, més igualitària i més solidària.
El vot de la por, en clau Duran Lleida o en clau PSC, no pot fer créixer l'electorat que, quan alça la vista, no troba ningú que li expliqui què ofereix l'Estat espanyol a uns ciutadans que reclamen llibertat, democràcia i un futur millor. L'espai socialista –el d'una esquerra realment transformadora– existeix a Catalunya i, en la situació actual de crisi profunda, seria lògic que fos més ampli que mai. Però és orfe d'una oferta potent i creïble. És responsabilitat dels molts quadres socialistes que van deixant la militància del PSC, com ho és dels dirigents d'ICV i EUiA, que han de treure's del damunt la por d'ocupar un espai majoritari, com també ho és dels intel·lectuals que han deixat de veure el PSC com un instrument transformador. Per això ara és l'hora dels ortodoxos del sector crític del partit, amb el seu paper al Parlament, de representar la base sociològica catalanista que el sector oficial ha decidit deixar de representar. I serà l'hora de tots aquells que n'han anat marxant o apartant-se'n, decebuts amb la incoherència del sector oficial del PSC quan el país reclama missatges clars, valents i coherents. Sense voler-ho, potser han posat les condicions perquè sorgeixi un potent moviment socialista català, que aglutini la major part de l'esquerra catalana i faci foc nou. Són molts més del que alguns volen i diuen... Només cal donar una volta pel país per adonar-se'n. Començar a construir el partit socialista del futur serà la millor manera de contribuir a fer possible la República catalana, el vell somni dels socialistes catalans, i fer-ho donant pas a les generacions joves serà la mostra de la generositat que un gran projecte necessita.

dissabte, 7 de desembre del 2013

MONTORO I ELS FANTASMES




Montoro, justifica les destitucions d’alts càrrecs de l’Agència Tributària dient que hi ha molts socialistes.  
Quan era menut, ma mare em va ensenyar que a la llengua sé li fa dir de tot. Per tant, si Montoro vol amagar la seva mala gestió i els seus problemes darrera d’una cortina de fum com és acusar de socialistes el càrrecs destituïts, ho pot fer lliurement, ara bé, seria de ximplets creure-s’ho. 
L'afirmació del ministre és un menyspreu al col·lectiu, sobre tot als qui no tenen res a veure amb la ideologia de Marx.
Mireu, els cos d’inspectors d’hisenda és un cos elitista, com el de registradors de la propietat, notaris o jutges. Evidentment hi pot haver de tot des de socialistes a conservadors, passant per altres ideologies. Ara bé, si hagués de fer una aposta sobre quin col·lectiu és el més nombrós, ho tindria clar: el conservador.
Per l’Administració de Tortosa on treballo, d’inspectors n’han passat molt pocs. Què jo recordi només n’hi ha hagut quatre i dos han estat els administradors. De subinspectors uns quants més, fins que, ja fa anys, la inspecció provincial es va centralitzar a Tarragona. Allí hi treballa la meva dona i cada dia es relaciona amb ells. La majoria són de fora de Catalunya i acaben marxant. De tant en tat, per la televisió o la premsa se’n assabenten que alguns dels que ha estat a Tarragona ha passat a ocupar un càrrec importat dintre de l’organigrama de l’Agència Tributària. Però de socialistes (o progressistes si voleu) n’hi ha pocs.
Fins i tot durant els períodes en que el PSOE ha governat, poso en dubte que els alts càrrecs de l’AEAT siguin afins a les seves idees. Primer que res, són professionals que saben fer la seva feina i els hi agrada fer sense interferències externes.
L’actual administrador de Tortosa, JavierDalmau, va ser cap de llista a les darreres municipals de Tortosa a Tortosa pel PP i n’és regidor. A la dècada dels 90 va passar un tècnic que va arribar a delegat de Castelló i ara és l’actual Conseller d’Hisenda de la Comunitat Valenciana, estic parlant de Carlos Moragues.
Durant el govern de Zapatero va ocupar el càrrec de director de l’Agència Tributària Luis Pedroche que té família a la Ràpita, però ja amb Aznar va ocupar càrrecs de responsabilitat dintre de la branca de Recaptació.   
Avui mateix he llegit al diari digital Público que Montoro, una vegada acabada la purga interna, garanteix la imparcialitat de l’ens autònom. Dubto molt que amb el PP al poder l’Agència Estatal d’Administració Tributària pugui ser independent.
Tal vegada o és el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial?
Quan un veu fantasmes a la casa pròpia malament. Potser el que hauria de fer Montoro és dimitir o posar-se en mas d’un especialista.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 7-12-2013

Això tan acolorit és una paperera (nom que sé li dóna vulgarment al recipient on hi pots tirar o no deixalles) de l'estació de l'Aldea (Amposta-Tortosa) Si heu anat (segur que sí), imagino que us en heu fixat. 
Com veieu és una paperera ideal per a reciclar: al blau els papers i cartrons, al taronja les llaunes i d'altres envasos i, el vidre, al groc (inusualment) Però no ni ha cap de genèric, ni cap tipus més de paperera en tota l'estació. 
De vegades he anat a buscar a mon fill amb la gosseta i aquesta ha fet una deposició (que fi que m'ha sortit) i llavors ha sortit el problema: On la tiro? 
Vosaltres que faríeu?

UNA PASSEJADA PER LA 53a FIRA DE MOSTRES D'AMPOSTA I






















Nóminas y burgueses

Pablo Iglesias

Anoche sentí perplejidad cuando el director adjunto del diario El Mundo me dijo literalmente lo que sigue: “Tendrías que hablar de tus orígenes burgueses…Tienes orígenes burgueses por tu casa…Ganas 1800 euros al mes por dos horas de clase a la semana”. Puede verse aquí.
Reconozco que no sentí ni indignación ni enfado; no pensé que me estuvieran tratando de ofender o hacer daño; fue, por el contrario, como asistir al suicidio de los lemmings. Los lemmings son roedores miomorfos que habitan en el norte de América y en algunas áreas euroasiáticas, famosos por una especie de pulsión de muerte que les hace arrojarse al mar en masa hacia una muerte segura. Por lo visto se trata de un mecanismo instintivo que sirve para controlar sus explosiones demográficas. Pero hasta ayer no me constaba que este instinto de autoregulación propio de ratones existiera también entre ciertos periodistas. Desde luego de ser así no sería una mala noticia.
nóminaBromas aparte, lo que siguió era la crónica de un ridículo anunciado. Informé al señor Inda del barrio burgués en el que vivo (Vallecas) y de la nómina que cobro en la universidad (cuya copia pueden ver aquí) derivada de mi contrato de profesor interino a tiempo parcial que me obliga a impartir 18 créditos ECTS anuales, a tutorizar un grupo sin docencia de las antiguas licenciaturas extintas (al que sin embargo doy clase voluntariamente y evalúo sus trabajos y ejercicios porque me parece a mí que los estudiantes que pagan una matrícula merecen algo más que un examen) así como al resto de obligaciones propias del personal investigador; publicar libros, artículos académicos, ponencias para congresos, seminarios, participar en proyectos de investigación, etc. todo lo cual queda detallado en mi curriculum vitae que, por supuesto, es público y puede verse aquí.
Pregunté entonces al señor Inda por su nómina como director adjunto de El Mundo. Aún espero la respuesta, aunque más divertido fue recordarle, después de que afirmara que las televisiones públicas no funcionan y que hay que cerrarlas, que la televisión de su periódico había facturado 2,7 millones de euros a TeleMadrid que le encargó documentales de gran calidad a la medida de la propaganda del Partido Popular desde los que se vejaba al Doctor Montes o se extendían teorías conspiranoicas sobre el 11M.
Deseé que me preguntara el señor Inda cuanto cobro por ir a la Sexta. Como no lo hizo voy a contarlo. La productora que trabaja para La Sexta Noche me paga 250 euros brutos por cada participación en el programa, por el que les entrego una factura con mis datos fiscales con la que después cumplo mis obligaciones con Hacienda. Restado el 21% de IRPF (ese impuesto que es la base recaudatoria más importante de nuestro sistema fiscal, desconocido por las grandes fortunas que defraudan) y el 30% que dono a La Tuerka (nuestro programa lo hemos financiado siempre los miembros del equipo con nuestro propio dinero, estableciendo porcentajes obligatorios de donación por cada actividad remunerada que realizara cualquiera de nosotros), me quedo con algo menos de 125 euros. Preparar los debates de La Sexta me lleva más o menos un día de trabajo y me siento afortunado; pocas personas de mi edad y con mi formación pueden llegar a cobrar 125 euros por un día de trabajo en España. Buena parte del resto de profesores interinos de mi universidad, sin ir más lejos, tienen dificultades para encontrar actividades que les permitan complementar sus ingresos. Por eso quizá tenga razón el señor Inda en lo de que soy un burgués. Desde luego nunca me ha faltado nada; gracias a mi madre, abogada laboralista que trabaja para Comisiones Obreras y a mi padre que siempre ha trabajado como inspector de trabajo, tuve una infancia y una adolescencia muy cómodas económicamente sin ninguna de las estrecheces que sí afectan a muchísimas personas. Quizá sea, efectivamente, un burgués.
Pero creo que ahora toca comparar con los que aplican recortes y con los que les defienden en los medios. Pero no lo voy a hacer yo; hay suficiente información en la red a propósito de sobres y sobresueldos, contabilidades en B, financiación de partidos y periódicos, y emolumentos a periodistas y analistas de la respetable derecha en televisiones públicas como TeleMadrid o Canal Nou.
Eso sí, me temo que la mayoría de ellos no harán públicas sus nóminas.

divendres, 6 de desembre del 2013

XXXV ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ PRÀCTICAMENT VERGE



Aquell 6 de desembre de 1978 no l’oblidaré mai. Com deia la Trica: Ja he votat perprimer cop, he votat! Ja tenia 21 anys i feia uns mesos que s’havia abaixat l’edat legal de votar dels 18 als 21. Per tant, les altres votacions democràtiques que s’havien fet fins llavors no hi havia pogut participar... Era pràcticament igual, els meus pares ho feien per mi... I vaig votar que . Les explicacions que ens havien donat sobre de que anava una constitució van ser suficients per a deduir que la Constitució que s’anava a votar era la llei garant de la democràcia i amb allò ja n’hi havia prou.
Però després de 35 anys s’ha demostrat que aquell text que van elaborar els anomenats pares de la Constitució, podia valer per a l’any 1978, 3 anys després de la mort del dictador, però no per a ara.
Diuen els qui n’entenen que ara se’n fa una lectura massa restrictiva que si es fes d’una manera més oberta fins i tot el federalisme podria ser constitucional. Però qui és el que fa aquesta lectura tan restrictiva? Curiosament gent que ni la van votar! Toma castaña!!    
Perquè molts del PP, llavors AP (Alianza Popular) no van votar la Constitució ja que els semblava massa progressista per a l’època. Entre ells el líder dels líders: José María Aznar, ara president de la FAES, la fàbrica de idees del PP. Anem arreglats...  
Avui és un d’aquells dies en que la premsa va plena d’articles sobre la Carta Magna (una altra forma d’anomenar-la) Un dels més crítics, sense cap mena de dubte, és el de J.A. González Casanova al diari digital Público: De progresista a reaccionaria.
Com he dit abans, de la Constitució se’n podria fer una lectura molt més àmplia i podrien tenir cabuda moltes des les reivindicacions que ara es fan. Però com això no és possible, cal obertament, adaptar-la als nous temps per a permetre, entre d’altres coses, consultes sobiranistes com la que es vol fer a Catalunya i com la que, amb tota probabilitat, es faria al País Basc.
En 35 anys només recordo que s’hagi modificat la Constitució un parell de vegades: per a permetre que la filla primogènita del Príncep Felip pugui governar les Espanyes encara que li nasqués un germanet (recordo que la llei Sàlica no ho hauria permès) i per a modificar els sostre d’endeutament de l’Estat i dels comunitats autònomes, modificació aprovada durant els darrers dies del mandat de Zapatero. Aquí, ràpidament, el PP i el PSOE s’hi van posar d’acord, cosa que o passa en temes molt més importants per a la majoria dels ciutadans d’aquest país.  
En canvi, hi ha preceptes de la Constitució que mai s’han complit i mai es compliran, per tant, també s’hauria de declarar anticonstitucional aquest incompliment. Em refereixo al dret a l’habitatge i a un lloc de treball. Hi ha d’altres drets fonamentals, com l’educació i la sanitat i fins i també l’accés a la Justícia que, amb les reformes de les lleis fetes pel PP, el drets queden tan limitats que o et conformes amb el que et queda (cosa que, desgraciadament fan la majoria dels espanyols) o t’has de gastar uns diners que no tens si vols presentar segons quina demanda o el teu fill vagi a la universitat. És el que hi ha!   
Per a finalitzar he de dir que em sembla ridícul que l’Estat es declara aconfessional i que resulta que l’Església Catòlica gaudeix d’uns privilegis que, segurament, mai havien somiat. El darrer de tots ha estat la sentència del propi Tribunal Constitucional (massa subordinat als partits polítics) que ha fallat en contra de la legislació navarresa de cobrar-los-hi l’IBI, fins i tot d’uns immobles dels que moltes vegades s’han apropiat indegudament i que res tenen que veure am el culte. L’equiparació de la religió catòlica a la resta (i no a l’inrevés) i, evidentment, ja que s’ho declaren, a establir una veritable aconfessionalitat de l’Estat, seria també una bona reforma.