diumenge, 5 de febrer de 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL II


L’agost s’està acabant i poc a poc es va apropant la data del 15 de setembre. Cada dia que passa  sé veu al mossèn més i més trasbalsat. La idea de separar-se de Leal, ni que fos per un sol dia, ja el commou... Com podrà sobreviure a tants i tants de mesos sense la seva companyia... I Leal, com reaccionaria? Millor no pensar-hi...
Finalment arribar la data fatídica... Bé, fatídica per un costat, però per l’altre suposava el principi d’una etapa plena de complicitats... El fet de poder portar una conversa amb el gosset sobre qualsevol tema entusiasmava el capellà... Només per això valia la pena separar-se d’ell durant 9 mesos...

-“Què són 9 mesos? 9 mesos passant ràpid...”.  –Sé deia a sí mateix mossèn Mariano mirant de donar-se ànims-    

El bus cap a Tortosa conduït per Benjamín arriba a la parada que hi ha prop de la cooperativa, al costat de la font. En aturar-se, els usuaris comencen a pujar. Benjamín des del seu seient, els hi ven els bitllets. Arriba el torn de Marcos que porta Leal entre els seus braços. Benjamín, com que sap que és el gosset del capellà, no li cobra cap extra. Les masoveres i masovers que viatgen aquell dia a Tortosa entenen que el gosset no pagui bitllet.
Benjamín enfila la costereta de davant del Roser. El pont sobre el riu Ebre ja està davant del morro del cotxe. En aquell precís moment, Marcos, en una acte instintiu, com si tingués un ressort al cul, s’aixeca, obre la finestra del bus i tira a Leal amb tanta força que va a parar al bell mig del  riu... Al cap d’uns instants, Benjamín entrava al garatge que la Hife tenia a la costa del Seminari. Des d’allí a l’estació del tren s’hi arribava en 1 minut.  
Marcos treu un bitllet a Barcelona per al proper tren. En cap moment té remordiments pel que acabava de fer. Només pensava en arribar a Barcelona i xalar com un desesperat. 30.000 pessetes de l’època donaven per a molt i calia gastar-les ràpid, ja que no podia quedar-se massa dies per Barcelona. Si el mossèn li demanava explicacions per la demora, no sabria com excusar-se. S’allotja a un hotel prop de l’estació de França, un quatre estrelles, un dels millors de la zona. Després d’instal·lar-se, surt al carrer i ràpidament enfila el camí del barri xino. Segur que allí de marxa no en faltarà.
En poques hores, Marcos freqüenta clubs d’altern, cabarets, bars de dubtosa reputació, etc. Sempre se’l veu acompanyat de xiques joves que vesteixen roba provocativa... Cenyida al cos com si fos d’una talla menys de la que gasten, escotades, amb minifaldilla... Al bar demana xampany:

-“Del més car que tinguis”. –Li remarca Marcos al cambrer-.

 A les xiques sé les veu somrients i complagudes... Quasi sempre en té una enganxada al coll petonejant-lo.

Però com tot el que és bo, s’acaba enseguida... Marcos se’n adona que de les 30.000 pessetes li quedava pràcticament el just per a tornar a casa. Ja no ni quedaven ni per anar a dinar al Restaurant de les 7 Portes, del que tantes vegades n’havia sentit parlar al Mas.