Passa Carnaval, passa
Dimecres de Cendra... I arriba la Setmana Santa...
M.- “Mossèn: Un dia d’aquests hauré
de tornar a Barcelona... Veu, un altre trimestre al sac... Ja només en queden 3
mesos per a que torni a abraçar a Leal...”.
M.M.- “Per a tu és molt fàcil
dir-ho... No hi ha dia que no pensi amb ell. Els dies se’m fan eterns... Les
setmanes... Els mesos... És un suplici... Quan marxaràs?”
M.- “Què troba dilluns? Així quan
comencen les misses i les processons de la Setmana Santa ja estaré de volta...”
M.M.- “Bé. Crec que dilluns és un
bon dia... Per cert, en vas tindre prou amb les 35.000 pessetes que té vaig
donar?”
M.-“ La veritat és que una mica
just. Vaig haver de posar alguna cosa de la meva butxaca per a pagar l’esmorzar
del darrer dia i pagar els bitllets de tornada...”
M.M.- “I per què no me vas dir res?”
M.- “Perquè va ser molt poca
cosa... Vaig pensar que no valia la pena reclamar-li 100 o 200 pessetes...”.
M.M.- “Home, home... Massa bon
xiquet que ets... Aquesta vegada te’n donaré una mica més... 40.000 té sembla
bé?”
M.- “Troba...?”
M.M.- “Sí... Crec que millor...”.
Marcos ja s’hi trobava. Amb 40.000
pessetes seria l’amo de la gresca barcelonesa per uns dies... O millor dit, per
unes nits...
Les xiques del
barri Xino ja el coneixien i fins i tot es barallaven per ser
les seves acompanyants. Els hi pagava bé i Marcos no reparava
en extres... El xampany (i no precisament de Godall) era la seva beguda
favorita i en solia demanar a cada local que freqüentava, tot i que no era gens
barat... Però eren uns diners que li havia costat ben poca suor i ja sé sap...
Tenia prevista
l’arribada per a Dimecres Sant, però un problema etílic va fer que retardés un
dia el viatge. Mossèn Mariano ja es pensava el pitjor...
Estava espantat... Decebut i desconsolat se’n va anar cap a casa des de la
parada del bus. Li havia preguntat a Benjamín si l’havia vist
per Tortosa, però Benjamín li havia assegurat que no havia
pujat al seu autobús...
-“Igual s’ha
equivocat i ha agafat el que va a la Sénia passant per la Galera...” –Li havia
dit Benjamín-.
Dijous, tot i que
l’autocar de la Hife arribava al Mas poc abans de l’hora prevista per a la
missa, mossèn Mariano va anar fins la parada per a veure si
arribava Marcos.
-“De la parada a
l’església no hi ha ni dos minuts mal comptats i encara que l’autobús es
retardi una mica, podré començar la missa puntualment” –Pensava mossèn
Mariano-.
La missa de Dijous
Sant sol ser de les més multitudinàries de l’any. Només als enterraments hi ha
més gent...
Dijous, sí. Finalment
dijous va arribar Marcos al Mas. Tot i que el cap encara li
feia una mica de mal, li va posar bona cara.
-“És el que esperarà
el mossèn... No puc defraudar-lo”... –Va pensar Marcos-.
M.- “Res important... De sobte me
vaig trobar indispost i vaig passar tot el dia al llit... Com que m’estic a una
pensió barata, no hi ha telèfon a l’habitació... No gasto més del necessari...
Aquest matí ja m’he trobava perfectament...”
M.M.- “Bé, bé... Ara explica’m com
està Leal... Com l’has vist...?”
M.- “No s’ho creurà mossèn... Quan
m’ha vist, i tal com va fer l’altra vegada, ha donat un gran salt d’alegria i
de seguida m’ha preguntat per vostè... I el mossèn com està...? M’ha preguntat.
No m’ho podia creure... Mai m’hauria esperat d’ell una reacció així...
Expressava en una frase un sentiment... Cregui’m si li dic que vaig
al·lucinar...!”
M.M.- “Has parlat amb el director?
Què t’ha dit...?”
M.- “M’ha dit el que m’ha vingut
dient tots aquests mesos, que fins ara mai havia vist un gosset tan
intel·ligent. Què parlarà perfectament i que serà capaç de portar qualsevol
tipus de conversa”.
M.M.- No saps quina alegria més gran
me dones. Només tinc ganes de tornar-lo a veure, abraçar-lo i preguntar-li que
ha fet durant tot el temps que hem estat separats.
Van passant els mesos
que faltaven per arribar a final de curs. Marcos es disposa a
preparar-ho tot per a tornar a Barcelona per darrera vegada, al menys
utilitzant l’excusa del gosset... Arriba el dia i tal com ha vingut passat les
darrers vegades, mossèn Mariano des del peu de l’autobús de Benjamín acomiada
a Marcos. Se’l veu neguitós, però a la vegada il·lusionat perquè
pensa que en un parell de dies a tot tardar es retrobarà amb Leal.
Aquesta vegada mossèn
Mariano li ha donat a Marcos 50.000 pessetes. Està tan
content amb les notícies que li dóna l’escolanet que pensa que el centre s’ha
fet mereixedor d’una bona propina.
Una vegada a
Barcelona, Marcos torna a freqüentar els llocs del barri Xino i
el Paral·lel que tan bé coneix. Les noies de la nit barcelonina ja el criden
pel seu nom, així com els cambrers i barmans dels locals on té per costum anar.
Tot i que aquesta
vegada porta més diners a la cartera, li duren ben poc. A part de totes les
consumicions que pren acompanyat de les noies més guapes, és generós i dóna
bones propines. En poques hores s’ho peta tot.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada