L'últim menxevic

JOAN TAPIA

Periodista

Podem ha de decidir entre el cabdillisme d'Iglesias o el racionalisme d'Errejón

Podem va néixer en aquella Espanya del 2014 en què l’atur havia saltat del 8% al 27%. En què Mariano Rajoy enviava missatges a Luis Bárcenas encarint-li fortalesa, en què un rei cansat caçava elefants, i en què els dos grans partits no tenien competència que, com va dir un dia Jesús Polanco, és la mare de la ciència. En aquella Espanya, Pablo Iglesias, un bon orador, va proclamar que el cel no es conquista per consens sinó per assalt.

Ja no som allà. L’atur ha caigut al 19% i la tendència –toquem fusta– és a la baixa. Rajoy segueix a la Moncloa –gràcies a Iglesias, que va votar amb el PP contra Pedro Sánchez–, però Francisco Correa ha sigut condemnat a 13 anys. Felip VI segueix amb fam de ser Felip VI… i el PP i el PSOE tenen bastanta competència. A més a més, l’assalt d’Iglesias al PSOE, al qual volia enterrar, ha fracassat, encara que per poc, dues vegades seguides.

En l’Espanya del 2017 Podem hauria de repensar-se. Ja no pot ser únicament un confús i assilvestrat moviment de protesta. Com va titular Lenin un dels seus llibres, ¿Què fer?. Estem en el centenari de la revolució d’octubre del 1917 que va engendrar el comunisme soviètic (mort per incompetència l’any 1989). Crec recordar que el 1903 el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus es va escindir entre els maximalistes, o bolxevics, de Lenin, i els marxistes però moderats menxevics de Plekhànov i Màrtov que creien impossible el socialisme en un país endarrerit com Rússia. No vull banalitzar la figura de Lenin, autor d’aquell famós «la malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme», però el racionalisme dels menxevics em va semblar una opció més atractiva.

L’Espanya de Felip VI té poc a veure amb la Rússia de Nicolau II, però el discurs i els gestos d’Iglesias s’assemblen als d’un bolxevic cabdillista de tints llatinoamericans, mentre que les tesis d’Íñigo Errejón –tot i la seva admiració per l’argentí Ernesto Laclau– tenen un ressò llunyà del gradualisme de Màrtov. Potser és l’últim menxevic, aterrat al Madrid del segle XXI.

I el racionalisme d’Errejón és més suggerent que el cabdillisme d’Iglesias. Diuen que Errejón és més pròxim al PSOE. Potser, però també seria el que més amenaçaria la seva renda de situació. Podria ser un aliat difícil per a un futur a explorar… o un dúctil però astut competidor. Iglesias és la garantia d’una esquerra embalada i tremendista que espanta la dreta però que li assegura el domini perquè genera repulsa en l’electorat de centreesquerra. El 1917 els bolxevics van vèncer els menxevics i després van liquidar els comunistes radicals. Com mostra el recent film sobre Ramón Mercader, el psuquero que va assassinar Trotski a Mèxic. Però l’Espanya d’avui no és Mèxic i Errejón, encarnació del gradualisme, podria guanyar Iglesias, un bolxevic messiànic.

Encara que no és el més probable, en l’aglomerat món de la protesta radical tenyida de chavisme, i capitanejat per llicenciats en Polítiques, és molt possible que l’agitació revolucionària tingui un plus.