 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
Dimecres tots els grups que conformen la cambra baixa van acordar obrir una comissió d’investigació per a buscar els culpables de la crisi financera espanyola.
El PSOE vol recular fins els anys del govern d’Aznar... I no va gens desencaminat, ja que va ser en aquesta època quan es va aprovar liberalitzar el preu del sòl que va ser l’origen de la gran bombolla immobiliària que es va produir a tota Espanya els anys següents.
D’on van sortir els diners per a finançar l’enorme quantitat de vivendes que es van construir? Una part dels estalvis dels ciutadans, però principalment dels bancs que, a diferència del que van fer anys més tard, van obrir l’aixeta del crèdit sense precaucions de cap classe.
Normalment, quan algú anava al banc a fer una hipoteca, els bancs arribaven a deixar fins al 70% de la taxació que s’hi feia. Durant els anys de la bombolla arribaven a deixar el 100% i, a sobre d’una taxació irreal, ja que es valoraven les vivendes per sobre del preu de mercat, perquè aquest pujava cada dia. O sigui, tu podies comprar avui per un preu i demà vendre-la per un de superior. Va haver molta gent que va fer negoci d’aquesta manera, però també hi va haver qui es va arruïnar.
Un dels meus fills va treballar 3 mesos a una entitat financera que es va establir a Amposta durant aquests anys. Una família d’immigrants que van acabar comprant un pis al bloc on visc, va anar a demanar una hipoteca per a poder-lo comprar. Amb els diners que li van deixar, es va poder pagar el pis, comprar un utilitari i marxar de vacances al seu país. Era una família de 3 membres i només el pare tenia nòmina. Quan es va desinflar la bombolla, alguna vegada me van trucar a mi demanant-me per ells. Eren empreses d’aquestes que es contracten per a cobrar els morosos. Primer van deixar de pagar les despeses comunitàries i més tard l’import de la hipoteca. Van acabar desnonats, van haver de marxar cap a una altra província espanyola i, finalment, retronar al seu país. Mon filla encara es posa ara les mans al cap només de pensar els disbarats que va veure durant aquell curt període de temps.
Al final va passar el que havia de passar: els bancs es van haver de quedar amb una gran quantitat d’habitatges que havien perdut bona part del valor que tenien. Però aquí no es van acabar els problemes dels bancs i les caixes d’estalvis, ja que van ser tants els diners que van deixar que es van descapitalitzar. Havia que buscar solucions urgentment i van trobar la panacea de les participacions preferents, cèdules hipotecàries (que ja havien fet servir altres vegades, etc.) I on van anar a captar aquests capitals? Majoritàriament entre el col·lectiu que més estalvia i que menys havia invertit en rajola: les persones grans, els pensionistes.
És molt fàcil vendre quan la persona que compra té te una confiança cega forjada per una relació de molts i molts anys. Apart de que de que aquestes persones grans també són les més vulnerables.
I tot això es va fer amb el consentiment implícit o explícit de les autoritats monetàries d’aquest país.
Mentrestant hi va haver (per força, no per voluntat) una reconversió del sistema bancari espanyol. La majoria de les caixes es van convertir en bancs i només van acabar sobrevivint les/els més potents. La majoria van acabar engolides pels bancs més forts.
Durant els anys de la bombolla econòmica a Amposta van aterrar els següents bancs (salvo error u omissió): Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manresa. Amb la crisi aquestes caixes van desaparèixer i altres entitats que tenien diverses sucursals en van haver de tancar alguna.
Al convertir-se les caixes en bancs, els van obligar a reconvertir les participacions preferents i les cèdules hipotecàries en accions. Qui hi va perdre? Com sempre els clients que van veure com el capital que havien posat els hi disminuïa sensiblement.
Quan tot semblava que havia tornat al bon camí, que les males praxis emprades durant anys per les entitats financeres havia desaparegut, ens hem assabentat que no, que a la pràctica tot continua igual o molt semblant. Els comercials de les entitats financeres (els caixers que hi havia abans han desaparegut quasi completament del mapa) segueixen oferint productes de risc als clients que veuen que tenen un saldo significatiu sense donar-los pràcticament explicacions.
No fa gaires dies, la Comissió Nacional de Mercat de Valors va enviar inspectors a diferents sucursals bancàries que, fent-se passar per clients, van poder comprovar que, efectivament, s’estaven oferint productes financers de risc sense donar una informació adequada.
Tot el que he explicat és el que més o menys sé sap... I jo me pregunto: Cal saber més coses? És necessari donar noms? És que no sabem que en aquell temps tothom va mirar cap a un altre costat? És que no tenim clar que hi va haver connivència entre els polítics i les autoritats monetàries del país? És que si acaben sortint noms es podrà revertir la situació? Si s’identifiquen els veritables culpables, aniran a la presó? Els bancs retornaran els milions que van estafar amb les participacions preferents, clàusules terra, etc?
MÉS INFORMACIÓ:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada