dimecres, 8 de febrer de 2017

L'independentisme surt gratis

Escriptor

El secessionisme pot estancar-se, però no retrocedirà mentre no obtingui concessions, és a dir, cessions


Contra el que ens havien fet creure acreditats especialistes i molt venerables institucions, el sobiranisme és compatible amb el lideratge en creació d’empreses, amb una baixada significativa de l’atur, xifres rècord de turistes i passatgers, increment exponencial de les exportacions i un llarg etcètera. Malgrat els innombrables greuges catalans, hi ha tantes dades bones, que els compiladors de les que fins fa un any demostraven els gravíssims costos econòmics de l’independentisme, sense marge d’error, haurien de demanar disculpes i apuntar-se a la tesi contraria: la innocuïtat.

  La independència, si s’acosta a un final abrupte, en el sentit que sigui, és possible que en tingui, de costos. Però el procés no. No per a la societat. La tensió política no ha comportat, després de cinc anys, ni divisió social ni deteriorament de la convivència, com ha reconegut un dirigent del PP andalús. Tampoc per a la economia, si no són falses les xifres que ens sorprenen cada dia en positiu. Com a molt, té costos per a alguns polítics, tant favorables com contraris, però potser la nòmina de damnificats no és tan extensa com semblava, a la vista de com a uns els enforteix la condició de màrtirs del procés i d’altres són ovacionats per haver usat mètodes poc o gens homologables per oposar-s’hi. Sí que actua, en canvi, com una trituradora de líders contemporitzadors. Alerta doncs els que circulin amb un peu a cada banda, perquè les vies se separen més i més, al mig s’obre l’abisme i potser no hi seran a temps de recollir els fruits del pacte que –¿algú en dubta?– algun dia arribaran.
L'independentisme surt gratis
¿Falta molt o poc? L’independentisme pot durar, com l’acudit sobre la llargària d’un coit «tant com dura dura». Cinc mesos o cinc anys més, chi lo sa. Els aromais que omplien les xarxes cridant a aprofitar una finestra única d’oportunitat, i de molt curta durada, s’han vist forçats a callar pel pas senyorívol del temps, sota pena d’admetre l’error o d’incitar ara al desànim amb la proclama, com a mínim prematura, d’un fracàs.

  En les nombroses files de l’anomenat processisme, els que es pengen la medalla de sensats perquè pretenen allargar la confrontació, sense forçar-ne el desenllaç fins que la majoria estigui clara o l’estat s’avingui a negociar alguna cosa semblant a l’estat propi. Els antiprocessistes, en canvi, defensen que la majoria independentista al Parlament és suficient per forçar la confrontació, i que en tot cas les urnes ja ratificaran el nou estat. Però el procés s’allargarà fins que la independència obtingui la majoria en vots. Si això passa, quan sigui, Catalunya haurà entrat en una altra etapa. Mentrestant, continuarem com estem. Sense costos, però tampoc sense beneficis, ni en autogovern, que es manté sota mínims, ni en termes de sobirania lingüística i cultural, ni pel que fa al desbloqueig d’inversions o de traspassos imprescindibles (rodalies, corredor mediterrani, connexió del sistema aeroportuari, etc.). Si l’operació diàleg no fos una maniobra de distracció, aquests temes ja estarien sobre la taula. L’antiindependentisme també surt gratis a l’Estat, les seves arques i els seus polítics.

  Per això el pols de fons continua, amb oscil·lacions i alts i baixos, amanit amb episodis de sainet. Últims exemples, l’intent de boicot a la conferència de Brussel·les i el narcisisme d’un exjutge que es converteix en xivato, en pitonissa, o en totes dues coses alhora. L’independentisme sortia gratis al també ja exsenador, però no la impudència eixelebrada.
Oposar-se a l’independentisme tampoc té costos, com es veu en la tímida recuperació del PSC quan ha deixat de contemporitzar. Però com han comprovat els Comuns, quedar-se al mig és enfonsar-se. Per això, finalment, s’han apuntat a la república catalana, és a dir a la ruptura amb l’Espanya actual. República catalana. Sonaria bé encara que només es tractés d’una estratègia electoral. L’independentisme s’acosta al 50%, però hi podrien anar a parar, per falta d’alternativa viable i d’alternança a Espanya, bona part dels dos terços d’electors que volen canvis en profunditat.

  ¿Qui somia més truites, a banda i banda? Si féssim un concurs, potser el guanyarien els que, contra la més reiterada de les evidència, insisteixen en la teoria del suflé. L’independentisme es pot estancar, sofrir les oscil·lacions de tot moviment, inherents a la política, però ha arribat per quedar-se. Sense afluixar mentre no comporti costos. Sense cedir abans d’aconseguir algun objectiu. Sense retrocedir mentre no obtingui concessions, és a dir cessions.