dilluns, 6 de febrer de 2017

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.
Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.
Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràticpoc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.
Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...
Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.
Els conceptes democràciadiàlegautoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.
Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.
Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.
I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.
Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:
-A veure si arribem puntuals...
L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:
-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...
Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  
Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!