dijous, 16 de febrer del 2017

Oliveres

Escriptor

És un arbre en què es barreja la percepció de l'atavisme, amb la soca centenària que es recargola, i la humilitat del fruit, les «'olivitas'» de Machado


La grafiosi va provocar la malura i la mort de la pràctica totalitat dels oms de la Península, a partir dels anys 80 del segle XX. En queden ben pocs. Cada vegada que un arbre desapareix de la flora que ens acull, de la natura immediata on vivim, desapareix no solament una espècie sinó una manera de mirar. Com deia Ramon Margalef, «la peça cabdal del bosc és l’arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la seva complexitat». Hem perdut la mirada del poeta sobre l’om i la presència benèfica de l’arbre, potser imperceptible, però certa, sobre les nostres consciències.
¿Succeirà el mateix amb les oliveres? Ja ha arribat a Mallorca la plaga de la Xylella, un bacteri que a Itàlia –entre els arbres contaminats i els sans que es talen per precaució comunitària– ja ha fet més d’un milió de víctimes. La hipotètica (però no tan impossible) desaparició de l’olivera és una catàstrofe ecològica i econòmica, però també poètica. És un arbre en el qual es barreja la percepció de l’atavisme –la soca centenària que es recaragola fins a l’extenuació – i la humilitat del fruit, les «olivitas» de Machado, que «irán caminando a cien molinos». Màrius Torres en deia «l’arbre secular que fruita amor»: l’antigor imponent i el present que alimenta. Era d’olivera el pal amb què Ulisses va buidar l’ull de Polifem. Som de la pàtria on les oliveres ens recorden el pas del temps. I, ara, morint-se, viurem orfes i sense memòria.