dimarts, 28 de febrer de 2017

MAS I EL 3%

Diu Arturo que de 3% res de res... Que totes les donacions que va rebre DCD van ser clares i transparents... Què ha de dir? Mas és part de CDC... I part important i interessada (evidentment) Per tant, me costa molt pensar que no miri de salvar la seva pell.
Ho he dit més d’una i més de deus vegades: trobo inapropiat que es jutge a Mas&Cia per fets polítics (posar les urnes, desobediència al TC...) En canvi exigeixo que si han robat al poble (els sobrecostos de les obres les acabem pagant tu i jo), se’ls jutgi, se’ls condemni i si se’ls ha d’acabar empresonant, que es faci... Tot hi haver representat la més alta institució de Catalunya. Per als corruptes, com per altres tants, no hauria d’haver cap tipus de perdó. Però tots sabem que a l’hora de la veritat, no sempre és així.  
Mas fa el paper del marit enganyat i, a sobre intenta desviar l’atenció cap el camp que li és més beneficiós. El marit enganyat (també anomenat banyut) sempre és l’últim d’assabentar-se de que la dona se’n va al llit amb d’altres homes (o denes, ves a saber...) Si fos cert que Mas no sap res de com es finançava el seu partit, seria com un marit enganyat, ja que sembla que tothom coneix prou en detall com el seu tresorer i aconseguidor Andreu Viloca es reunia amb empresaris que, a canvi de donacions, aconseguien tenir sort en les adjudicacions que feien les diferents administracions controlades per CiU. Gràcies a l’aixecament parcial del sumari del 3%, s’han pogut conèixer detalls de les anades i vingudes de Viloca i dels diners que es dipositaven a la seu de CatDem per part de les empreses agraciades. Una d’elles TEYCO que va intentar fer fis a 3 obres a Amposta, de les quals dues (la del costat de la biblioteca i la del carrer Josep Tarradellas) no les va ni començar i l’altra (la del passeig del Riu) no la va poder acabar.
Mas va tornar a dir el passat cap de setmana (per enèsima vegada) que les acusacions falses que s’estan fent tan al seu partit com a ell mateix, és per minar el procés independentista engegat a Catalunya. Fals! Mas potser serà un gran polític (ningú li discutirà la seva oratòria loquaç i el seu poder de convicció), però també és un mentider compulsiu a part d’un polític camaleònic que sap adaptar-se en cada moment a les circumstàncies que li són més favorables.
Tot i això (és normal) hi haurà molta gent que no ho veurà com jo. Què pensaran que, efectivament, que es tracta d’una confabulació per part de les més altes instàncies de l’Estat per a tirar per terra el procés. Estan en tot el dret de pensar així i, tal com a mi no me convencerà ningú sobre la bona fe de Mas&Cia, segurament no serè jo qui els acaba convencent del contrari.
Vull acabar amb un parell de reflexions (me donaré per satisfet si aconsegueixo fer meditar als que no pensen com jo) La primera es remunta a l’any 2005 quan Maragall va denunciar al Parlament el cobrament del 3% en comissions per part de CDC. Hi havia llavors algun procés engegat? En aquells moments només es parlava d’aprovar un nou Estatut que donés molta més autonomia (tant política com financera ) a Catalunya. Des de l’any 2005 al 2012, el de la transfiguració de Mas, van passar 7 anys i del tema se’n va seguir parlant... I van sortir a la llum molts de casos, com el del Palau, Sumarroca, el de les ITV (que va fer desaparèixer del panorama polític a l’Oriol Pujol, el presumpte hereu de la corona catalana)
I la segona. Si heu viscut una mica de prop la política de casa nostra, segur que no us van passar desapercebudes les fastuoses festes que feia CiU durant les campanyes electorals i quan celebraven les victòries. D’on procedien els diners de tot aquell dispendi?  

LO POBLE QUE VOLEM 28-02-2017

Carrer Bolivia.

Cotxe aparcat en sentit contrari del carrer...

Com sortirà? Cometrà alguna infracció?

Segur que no! 

LA NOSTRA RIBERA 97






GIBRALTAR 5






¿Torna la tercera via?

Director adjunt

Va ser Artur Mas qui va tornar a plantejar dijous la idea de la tercera via per solucionar el contenciós català. Ho va fer en camp contrari, a Madrid, i pocs dies després d’haver-se assegut al banc dels acusats pel seu paper el 9-N. Mas va dir una cosa fàcil d’entendre: entre la independència i l’actual statu quo, amb una autonomia en regressió, hi ha un terme mitjà, i correspon al Govern central fer propostes en aquest territori desconegut.
No se sap si a la Moncloa sabien que l’expresident llançaria aquest suggestiu missatge, però l’endemà el ministre portaveu, Méndez de Vigo, va mostrar la bona disposició de l’Executiu a sondejar aquesta via. I diumenge, el delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, va parlar de contactes entre els executius espanyol i català, encara que no sempre públics. D’aquesta manera confirmava la informació d’El País, segons la qual Rajoy prepara una oferta que presentarà aPuigdemont en una pròxima reunió entre tots dos.
¿Alguna cosa es mou finalment? És aviat per saber-ho. De moment, la Generalitat nega els contactes de què va parlar Millo i alguns representants del sobiranisme reiteren que l’únic de què s’ha de parlar és sobre la realització d’un referèndum. O sigui, que el hàmster continuaria fent voltes a la roda sense fi.
Però hi ha, no obstant, algunes dades noves. La primera és la intervenció madrilenya de Mas, en un moment en què l’expresident, escaldat amb la CUP, sospesa tornar a competir per la presidència de la Generalitat. La segona és que el Govern desenterri la carpeta de les reivindicacions catalanes (totes, menys una: el referèndum) per intentar que l’anomenada operació diàleg no quedi només en el pla gestual. La tercera, que Rajoy hagi decidit treure’s de sobre l’ensopiment i intenti virar el rumb en un cara a cara ambPuigdemont.

Una fissura

Si el Govern fa una oferta mínimament atractiva per al sobiranisme (una cosa que s’ha de posar en dubte), obriria una fissura entre els possibilistes i temorosos de veure’s abocats a la desobediència i els que no estan disposats a tenir en compte mai cap altra cosa que no sigui votar per marxar.

dilluns, 27 de febrer de 2017

SENTÈNCIA URDANGARÍN: ÉS NORMAL...? ÉS LEGAL!

El Jueves.
Miro molt poc el programa de Josep Cuní a 8tv. Dijous ho vaig fer, ni que fos només per un moment. Estaven parlant, com no, del tema del dia, de la sentència de l’audiència de Palma al cunyat del Rei Iñaqui Urdangarín. Després de la benevolència en que va ser tractat (llibertat sense fiança quan sé li havia imposat una condemna de més de 6 anys de presó), una dels contertulians va preguntar:

-És normal?

I un altre li va respondre:

-És legal.

La veritat és que costa pair que passin coses com aquesta al nostre país. Que molts de lladres de guant blanc surtin pràcticament indemnes i, com diuen els castellans, se’n puguin anar de rositas... La sentència contra l’exduc de Palma és massa benèvola com per a creure’s que la justícia sigui igual per a tothom. Qui s’ha llegit la sentència detengudament opina que sé li han aplicat tota mena d’atenuants primer per a rebaixar-li els anys de condemna que demanava el fiscal, després per acabar pràcticament absolt.
De la sentència crida l’atenció, principalment, dues coses: el lligam que diu que té Urdangarín amb Espanya, quan des de fa temps la seva família està vivint a Suïssa i les circumstàncies sobradament conegudes i, per tant, no cal enumerar-les (així ho posa)
Aquest matí Pepa Bueno a la SER dia que, precisament, per ser circumstàncies sobradament conegudes amb més motiu encara s’haurien d’enumerar. Potser si fos així més d’un se posaria roig com una tomata en veure els arguments que ha fet servir el tribunal per a un cas tan excepcional.

Tal com me passa algunes vegades, aquest detall m’ha recordat una anècdota dels anys en que estudiava batxillerat. Ho feia a Tarragona, al Martí i Franquès i residia a la residència Sant Jordi. Allí hi havia estudiants de diversos punts de Catalunya, Nord del País Valencià, Andorra i fins i tot de Castella la Manxa. Un dels interns era de la Pobla de Segur.
No recordo com li deien, però si com l’anomenàvem nosaltres: Molècula. Molècula era un personatge de dibuixos animats que tenia unes evidents similituds amb el nostre company, tant en l’aspecte físic com en el intel·lectual. El nostre Molècula feia un curs més que jo.
La seva professora de Física de 6è es deia De la Cuadra i un dia estava fent una d’aquelles llargues demostracions que acabaven amb una fórmula. Però arribat a un determinat moment, la professora dirigint-se als alumes els hi va dir:

-I, a partir d’aquí sé demostra... Però no ho demostrarem perquè és molt complicat i segurament no ho entendreu...

En aquell moment Molècula va alçar el braç i dirigint-se a la professora, li va dir:

-Senyoreta, li demano per favor que ens ho demostri... Jo ho entendré.

La professora s’hi va negar i Molècula hi va insistir. Finalment la professora que, evidentment no ho sabia resoldre, va haver d’acceptar l’evidència i es va posar a plorar.
Segurament els dos casos tenen molt poc a veure, però a mi, aquest apartat de la sentència d’Urdangarín m’ho ha fet recordar... Què voleu que us digui ara?  


ARTICLE DE L’ENRIC HERNÀNDEZ, DIRECTOR DEL PERIÓDICO:


LO POBLE QUE VOLEM 27-02-2017

Vorera de davant del CAP un diumenge pel matí... 

Això sí, amb els quatre intermitents encesos...  


LA NOSTRA RIBERA 96






VOLEM ACOLLIR. MANIFESTACIÓ DE BARCELONA (18-02-2017) 9





















GIBRALTAR 4






Sospitosos habituals

Tècnic del Servei de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona

La mala reputació dels usuaris de la bicicleta

L’encaix de la bicicleta a la ciutat encara és una assignatura pendent a resoldre en no poques ciutats de tot Espanya. Amb el darrer canvi de forces polítiques arran les darreres eleccions municipals, consistoris com València, Madrid, Sevilla, Saragossa i Barcelona han posat l’accelerador a les polítiques ciclables a les seves ciutats, despertant no poques situacions de confrontació que, els mitjans de comunicació, en ocasions han exagerat i amplificat.
El present article reflexiona sobre la mala reputació dels usuaris de la bicicleta i de com entitats com la Síndica de Greuges de Barcelona emeten actuacions d’ofici que no son contrastades amb la realitat.

Tout le monde me montre au doigt, 
Sauf les manchots, ça va de soi. 
Georges Brassens (La Mauvaise Réputation)
Sospitosos habituals
El ciclista quan agafa la bicicleta a la ciutat es torna per a uns quants en  “sospitós potencial “ capaç de despertar les ires de qualsevol persona que circuli per la via publica.
Quan vas en bici pels carrers, sovint apareix un ciutadà espontani disposat a renyar-te perquè creu que, la teva conducta assegut a la bicicleta no és prou respectuosa i llevat d’excepcions que contribueixen a la nostra mala fama a causa de ciclistes circulant a velocitats excessives, la meva percepció és que a causa per una banda, de la congestió de ciclistes en els carrils bicis i per l’altra la invasió de vianants, patinadors i d’altres artefactes, la velocitat mitjana que empro en els desplaçaments ha disminuït considerablement.
Els renyadors espontanis m’han arribat a aturar per dir-me el següent:
·  Renyar-me per circular per un carrer de preferència de vianants tot i anar a poc a poc i respectar els vianants.
· Per aturar-me en un semàfor i dir-me que soc el primer ciclista que veuen que m’aturo al semàfor quan esta vermell.
·  Per circular per l’interior de la plaça Catalunya i dir que les bicicletes no poden circular per allí -això ho va fer una parella de la guàrdia urbana en pràctiques-.
·  Per dir-me amistosament que els llums davanters de la bici del Bicing que portava no funcionaven i clar no ho feien perquè estava aturat al semàfor.
Hom es pregunta perquè els ciclistes urbans tenim aquesta mala premsa en contra? A continuació les meves possibles respostes

El paper dels mitjans de comunicació
Un exercici fàcil per a copsar el clima d’animadversió és ficar a Google les paraules: conflicte, vianants i bicicletes. En aquest apartat surten mes de 35.000 entrades, però si canviem la variable de bicicletes per la de motos o cotxes, aleshores els ítems baixen espectacularment, cosa que no guarda cap correlació amb l’accidentalitat. S’instal·la un clima d’opinió bel·ligerant i alguns mitjans de comunicació hi suquen pa. Suposo que la majoria de periodistes no van en bicicleta ja que són una legió els qui n’opinen i proposen sense que, de vegades, la informació que publiquen estigui contrastada.
Les polítiques de la bicicleta son d’esquerres o de dretes?
És evident que les polítiques de la bicicleta han servit com a instrument llancívol entre partits polítics durant dècades. I si els partits d’esquerra han estat precursors a l’hora d’introduir polítiques de priorització de la bicicleta en les seves planificacions urbanístiques, afortunadament avui en dia tots els partits polítics assumeixen la bicicleta com a vehicle que ha de circular amb seguretat per les ciutats. Un exemple és la Red espanyola de ciudades por la bicicleta (RCxB) que agrupa ciutats i pobles amb referents polítics de tots els partits i l’intergrup de suport a la Bicicleta del Parlament de Catalunya i del Parlament espanyol.
Els lobbys bel·ligerants contraris a la bicicleta
L’estat d’opinió es complementa amb els lobbys contraris al desenvolupament de la bicicleta a la ciutat. Un dels mes coneguts és el RACC o la versió estatal el RACE, però m’ha sorprès que s’hi afegís la Síndica de greuges de Barcelona.
El mes de gener de 2017 la Síndica de Greuges ha publicat una “actuació d’ofici”, és a dir sense que ningú li presentés queixa, sobre l’ús de la bicicleta, a la ciutat de Barcelona. La resposta contundent no s’ha fet esperar i el 2 de febrer de 2017, la junta directiva de la Red de Ciudades por la Bicicleta reunida a Madrid ha emès un comunicat que en alguns punts segur que els haurà fet sortir els colors als qui han redactat l’expedient de la Síndica.
Per exemple, respecte als carrils de doble direcció que l’informe de la Síndica malda, la resposta de la RCxB diu coses tant obvies com que l’accidentalitat vianant-ciclista es reduiria i molt en els esmentats carrils si el vianant respectes els semàfors i quan travesses en vermell mires a ambdós cantons.
També li preocupa l’augment de l’accidentalitat ciclista, relacionada amb l’augment de desplaçaments i kilòmetres recorreguts. En aquest sentit, la RCxB argumenta clarament que no són pertinents ni els controls de velocitat a ciclistes, ni ens cal una assegurança, ni ens cal matricula, demostrant que l’únic país del món on les bicicletes porten matrícula obligatòriament és a Zimbabwe. Amb tots els respectes jo no vull comparar-me a Zimbabwe i el model a seguir seria Dinamarca on no existeixen les mesures restrictives que proposa l’informe de la Síndica de Barcelona que en el seu eslògan pretén ser la defensora dels meus drets però vist l’informe, crec que no m’interpel·la ni a mi ni a la majoria de ciclistes urbans de la ciutat de Barcelona.
Ens cal a tots plegats una aposta per l’educació viària
En aquests sentit sempre trobarem a faltar campanyes sensates sobre l’educació viària. Per exemple una campanya tipus que faria el RACC: 1 de 3 vianants accidentats en els carrils bici no van mirar quan travessaven probablement pel mig de la via o en vermell al pas de vianants, seria poc adequada encara que fóra certa. Prefereixo els vídeos que han fet recentment Biciclot la cicleria i els ajuntaments de Barcelona i Saragossa per a circular a la ciutat de forma cívica i segura o el dels amics de Con Bici amb el suport de la Diputació foral de Guipúscoa i l’Ajuntament de Valencia demanant el Pla Espanyol Estratègic de la Bicicleta. Dos exemples que fan molta pedagogia, però que malauradament tenen poques visualitzacions.
A mode de conclusió
Necessitem una coexistència pacífica i amable dels usuaris de la via publica i a banda de fer autocrítica, necessitem mes que mai que les administracions locals, supralocals i estatals es posin les piles per poder ubicar la bicicleta, que ocupa un mínim espai al lloc públic que li correspon, no a les voreres, no exclusivament als carrils bici. La clau és convivència i respecte, no multes i legislació restrictiva. És una tasca de tots posar el nostre granet de sorra per assolir una pacífica convivència a la via publica.

diumenge, 26 de febrer de 2017

NO SÉ SI HO VULL SABER...

De Faro a Diari de Tarragona.
Dimecres tots els grups que conformen la cambra baixa van acordar obrir una comissió d’investigació per a buscar els culpables de la crisi financera espanyola.
El PSOE vol recular fins els anys del govern d’Aznar... I no va gens desencaminat, ja que va ser en aquesta època quan es va aprovar liberalitzar el preu del sòl que va ser l’origen de la gran bombolla immobiliària que es va produir a tota Espanya els anys següents.
D’on van sortir els diners per a finançar l’enorme quantitat de vivendes que es van construir? Una part dels estalvis dels ciutadans, però principalment dels bancs que, a diferència del que van fer anys més tard, van obrir l’aixeta del crèdit sense precaucions de cap classe.
Normalment, quan algú anava al banc a fer una hipoteca, els bancs arribaven a deixar fins al 70% de la taxació que s’hi feia. Durant els anys de la bombolla arribaven a deixar el 100% i, a sobre d’una taxació irreal, ja que es valoraven les vivendes per sobre del preu de mercat, perquè aquest pujava cada dia. O sigui, tu podies comprar avui per un preu i demà vendre-la per un de superior. Va haver molta gent que va fer negoci d’aquesta manera, però també hi va haver qui es va arruïnar.
Un dels meus fills va treballar 3 mesos a una entitat financera que es va establir a Amposta durant aquests anys. Una família d’immigrants que van acabar comprant un pis al bloc on visc, va anar a demanar una hipoteca per a poder-lo comprar. Amb els diners que li van deixar, es va poder pagar el pis, comprar un utilitari i marxar de vacances al seu país. Era una família de 3 membres i només el pare tenia nòmina. Quan es va desinflar la bombolla, alguna vegada me van trucar a mi demanant-me per ells. Eren empreses d’aquestes que es contracten per a cobrar els morosos. Primer van deixar de pagar les despeses comunitàries i més tard l’import de la hipoteca. Van acabar desnonats, van haver de marxar cap a una altra província espanyola i, finalment, retronar al seu país. Mon filla encara es posa ara les mans al cap només de pensar els disbarats que va veure durant aquell curt període de temps.
Al final va passar el que havia de passar: els bancs es van haver de quedar amb una gran quantitat d’habitatges que havien perdut bona part del valor que tenien. Però aquí no es van acabar els problemes dels bancs i les caixes d’estalvis, ja que van ser tants els diners que van deixar que es van descapitalitzar. Havia que buscar solucions urgentment i van trobar la panacea de les participacions preferents, cèdules hipotecàries (que ja havien fet servir altres vegades, etc.) I on van anar a captar aquests capitals? Majoritàriament entre el col·lectiu que més estalvia i que menys havia invertit en rajola: les persones grans, els pensionistes.
És molt fàcil vendre quan la persona que compra té te una confiança cega forjada per una relació de molts i molts anys. Apart de que de que aquestes persones grans també són les més vulnerables.
I tot això es va fer amb el consentiment implícit o explícit de les autoritats monetàries d’aquest país.  
Mentrestant hi va haver (per força, no per voluntat) una reconversió del sistema bancari espanyol. La majoria de les caixes es van convertir en bancs i només van acabar sobrevivint les/els més potents. La majoria van acabar engolides pels bancs més forts.
Durant els anys de la bombolla econòmica a Amposta van aterrar els següents bancs (salvo error u omissió): Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manresa. Amb la crisi aquestes caixes van desaparèixer i altres entitats que tenien diverses sucursals en van haver de tancar alguna.
Al convertir-se les caixes en bancs, els van obligar a reconvertir les participacions preferents i les cèdules hipotecàries en accions. Qui hi va perdre? Com sempre els clients que van veure com el capital que havien posat els hi disminuïa sensiblement.
Quan tot semblava que havia tornat al bon camí, que les males praxis emprades durant anys per les entitats financeres havia desaparegut, ens hem assabentat que no, que a la pràctica tot continua igual o molt semblant. Els comercials de les entitats financeres (els caixers que hi havia abans han desaparegut quasi completament del mapa) segueixen oferint productes de risc als clients que veuen que tenen un saldo significatiu sense donar-los pràcticament explicacions.
No fa gaires dies, la Comissió Nacional de Mercat de Valors va enviar inspectors a diferents sucursals bancàries que, fent-se passar per clients, van poder comprovar que, efectivament, s’estaven oferint productes financers de risc sense donar una informació adequada.  
Tot el que he explicat és el que més o menys sé sap... I jo me pregunto: Cal saber més coses? És necessari donar noms? És que no sabem que en aquell temps tothom va mirar cap a un altre costat? És que no tenim clar que hi va haver connivència entre els polítics i les autoritats monetàries del país? És que si acaben sortint noms es podrà revertir la situació? Si s’identifiquen els veritables culpables, aniran a la presó? Els bancs retornaran els milions que van estafar amb les participacions preferents, clàusules terra, etc?


MÉS INFORMACIÓ: 

LO POBLE QUE VOLEM 26-02-2017

 Illa de contenidors del carrer Brasil.

Sense novetat destaclable... 

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL V (i últim)

Per la megafonia de l’Estació de França anuncien la sortida del regional amb destinació Tortosa. Quan puja al tren no és conscient de l’embolic en que s’ha posat, de fet n’hi pensa. El efectes de l’alcohol i d’alguna cosa més encara li duren.
Les estacions van passant. En algunes el tren s’atura, en d’altres no... L’Ametlla de Mar, Camarles, l’Aldea... Finalment arriba a la seva destinació. Surt de l’estació i es dirigeix cap el garatge de la Hife... S’apropa a la taquilla i demana un bitllet per al Mas de Barberans... Després compra el Dicen al quiosc i busca un lloc per seure mentre espera l’hora de sortida. Al cap d’una bona estona, quan ja està llegint les darreres pàgines del diari esportiu, la megafonia anuncia la sortida de diversos busos...

-Señores viajeros con destino al Mas de Barberans sirvan ocupar sus plazas en el autocar situado en el andén número 7...

S’aixeca i es dirigeix cap l’autobús. Encara està a l’escala i Benjamín el saluda amablement  mentre Marcos li allarga el bitllet. Busca un seient de la part del darrere i s’asseu... Al cap d’uns instant s’anuncia la sortida... Marcos deixa el Dicen sobre les cames i s’endormisca... De sobte obre els ulls com a taronges i se’n adona que està passant pel pont de l’Estat... Per baix corren les aigües de l’Ebre que, en aquella època de l’any va mig buit... I li venen al cap tots els fantasmes... Reviu el moment en el que va tirar a Leal per la finestreta del bus directe al riu durant el primer viatge...

-“On va haver de parar el gosset? Què deu de quedar d’ell?” –Sé pregunta.-

I li entren els remordiments... I l’angoixa...

-“Què li explicarà a mossèn Mariano? I el que és pitjor: Com reaccionarà el capellà?

La resta del viatge fins el Mas és com un calvari... S’haurà d’inventar una excusa ràpidament per a justificar que torna sense el gosset. La ment li treballa ràpid... No li queda altra solució... Finalment sé li encén la bombeta... Acaba de trobar la solució perfecta.


Mossèn Mariano porta tot el matí mirant-se el rellotge de butxaca. Tot i que sap que encara no és l’hora, no hi pot fer més. Està com un flam. Per fi el gran dia ha arribat. El gran moment! Després de 9 mesos finalment es retrobarà amb el seu gosset estimat... Com reaccionarà Leal quan el vegi? El coneixerà?... Què li explicarà? Mai en la vida li havia passat el matí tan lent. Fins i tot li va semblar que la missa la feia el doble de llarga del que era normal, com si anés en càmera lenta...
Tot i que l’hora prevista d’arribada de l’autobús de Benjamín era a 2/4 de 2 de la tarda, mossèn Mariano ja portava allí des d’abans de la 1... Els nervis se’l menjaven... De tant en tant mirava cap el pla en direcció a Roquetes esperant poder-lo veure quan enfilés les darreres costes que hi ha abans d’arribar al poble.
Torna a mirar el rellotge... Tot i que no n’és conscient, és la darrera vegada que el mirarà. Quan aixeca el cap veu l’autocar donant la corba de la Torta... En un tres i no res ja estarà allí.
Una vegada para el bus, des de baix, el mossèn dona salts mirant cap el seu l’interior buscant el gosset... Veu a Marcos, però no veu el gosset...
Marcos baixa de l’autobús i amb la cara compungida a penes té la força i valor per a mirar la cara del mossèn. El mossèn es desespera...

M.M.- “Què ha passat?... On està Leal?... No ve amb tu...?    

M.- “Anem cap a casa mossèn que aquí no li puc dir res...”.

M.M.- “Però què ha passat...?”

M.- “A casa mossèn, a casa... Aquí al mig del carrer no li puc dir res...”.

Mentre entren a la rectoria al costat de l’església, la tensió i la tristesa estan ben presents. Només creuar el brancal, mossèn Mariano li torna a preguntar:

M.M.- “Però què ha passat?... M’ho expliques d’una vegada...?

M.- “Seiem, mossèn... El que tinc que contar-li és molt gros... No sé si sabré fer-ho... La pena que tinc és molt gran...”.

M.M.- “Parla xiquet... Explica’t... No puc aguantar més... Les cames me flaquegen”.  

M.- “Tot anava perfecte. L’avia recollit de l’acadèmia. No cal que li explica l’alegria que havia tingut en veure’m. Després d’adreçar-se’m pel meu nom, enseguida m’ha preguntat per vostè... Hem estat parlant dels darrers 9 mesos, del malament que s’ho hauria passar vostè allunyat d’ell... M’ha dit que ell també l’havia enyorat molt, però que gràcies als responsables del centre ho havia pogut superar... Sobre tot pensant en el feliços que tornarien a ser tots dos amb el retrobament. Tot el camí xerra que xerra i xerra que té xerraràs... Hem parlat del temps... Del Barça... De l’equip de futbol d’aquí del poble... M’ha preguntat pels amics de vostè... Sobre qui havia mort durant tot aquest temps... Mentre fullejava el Dicen, de sobte m’ha mirat i m’ha dit: Per cert... Ja saps que el mossèn s’entén amb la Maria, la casera? L’he mirat amb cara d’incredulitat, que moments més tard s’ha convertit en odi... No m’he pogut reprimir... L’he agafat del coll... L’he aixecat enlaire... Cada vegada li agafava el coll amb més força... Quin sentiment de ràbia he sentit en aquell moment... Finalment, quan passàvem per damunt de l’Ebre, he obert la finestreta i l’he tirat baix... He vist com queia al riu i l’aigua sé l’emportava... No he pogut aguantar-me... Ha estat instintiu... No podia donar crèdit al que m’havia dit...”.

La teatralització havia sortit perfecta. Havia posat tots els ingredients necessaris per a mirar de convèncer al mossèn. De totes maneres, Marcos s’esperava una reacció de ràbia del mossèn, però aquesta vegada contra ell. I de dolor... Li acabava de comunicar que havia perdut al ser terrenal que més estimava. El que havia estat la seva companyia durant els darrers anys... Però el mossèn va canviar la cara... Marcos va intuir que no li donaria la brega que esperava... Semblava que el mossèn s’havia deslliurat de la tensió que havia acumulat durant els darrers minuts...

M.M.- “Saps que té dic...? Mira... El que has fet... El que has fet ha estat el millor que has pogut fer... Per culpa de Leal tot el poble s’hauria assabentat de la meva relació amb la Maria!  –se pregunta.-