‘EL REI DEL MAMBO’

Penós, patètic, trist, deplorable, intolerable, inadmissible... Així ha estat Pujol durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, tot i declarar que tenia molt de respecte per la institució. I un be negre!

Després de la primera intervenció del Molt Poc Honorable, on no ha dit res de nou, han intervingut els diferents partits polítics. Primer els de l’oposició per ordre de diputats: ERC, PSC, PP, ICV-EUA, C’s i CUP. I, finalment el que va estar el grup de Pujol: CiU que ha fet més d’advocat defensor que d’una altra cosa.

Tots els grups politics (evidentment tret del de CiU) han fet a Pujol una sèrie de preguntes relacionades amb els diners que tenia (o té) a l’estranger, l’origen dels mateixos, si els membres de la seva família, usant el seu nom i la seva influència s’havien enriquit, etc. Unes preguntes previsibles a les que Pujol no ha contestat.

De fet, David Fernández, de la CUP, ja intuïa que no donaria resposta a totes les preguntes i ha advertit a Pujol que si no responia, el seu grup abandonaria la sala de compareixences, com així ha estat.

Després d’aquesta intervenció s’ha vist el pitjor Pujol. Quina mala ombra que té quan vol! A part de no respondre quasi res, s’ha dedicat a fer el paper que va fer durant tants i tants anys: el de pare. Llavors a renyat els diputats retraient-los el to de les seves preguntes i fins i tot que li fessin les preguntes. Ha dit que va acceptar comparèixer tan aviat com li van dir, la qual cosa no és veritat, ja que durant uns dies va estar jugant a la puta i la ramoneta, sense deixar clar si aniria o no. Finalment, quan ja va decidir que sí que ho faria, va ser ell qui va marcar l’agenda i va fixar el dia... I, a sobre, la Presidenta del Parlament li ha pagat el dinar...

També ha estat penosa i patètica la picabaralla entre alguns diputats, sobre tot la del portaveu de CiU Jordi Turull (molest com Pujol amb bona part dels seus companys d’hemicicle) amb Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. En aquell moment, la compareixença de Pujol es convertia més en una guerra de guerrilles sense sentit que a una interpel·lació a una persona que durant 23 anys va ser el cap del govern català.

Per cert, Pujol ha negat que fos un corrupte i ha reivindicat la seva gestió al front de la Generalitat. També Jordi Turull ha volgut separar les dues coses i ha dit que el camí que va marcar Pujol l’any 1980 encara era vàlid...  

El que no vol de cap de les maneres CiU (encara que jo diria més CDC) és que finalment s’acabin destapant les seves vergonyes. Es a dir, que tirant de la manta (cas Pujol) s’acabi arribant al que ja està sortint per tots els mitjans d’informació. I sinó és així, que algú m’expliqui el perquè CDC té la seva seu embargada arran del cas Palau de la Música.

Pujol estava massa acostumat a ser el rei del mambo i es pensava que avui també havia de fer aquest paper. Però l’era Pujol, a part d’estar liquidada, ha estat també un mal exemple de fer política i arribar a confondre Catalunya amb la seva pròpia casa on tot s’hi valia.

No és estrany que tots aquells que van créixer sota la seva ombra i van mamar de la seva pròpia llet, encara pensen que tot va ser per Catalunya, tal i com va proclamar el President Companys quan va ser afusellat.

Pujol no ha estat ni afusellat ni crucificat, encara que segurament, hauria volgut acabar així els seus dies en lloc del tràngol que li tocarà passar els propers mesos.

I acabaré amb una frase que ja he emprat alguna vegada. La maledicció dels gitanos diu així: pleitos tengas y los ganes... Perquè tot i guanyar-los el mal tràngol pel que et toca passar és considerable.

A Pujol (i a la seva família) encara li queden per passar molts mals tràngols. Ells s’ho han buscat i de pena no me’n fan gens ni mica.

Pels fets del Palau (no confondre amb el cas Palau), Pujol va anar a la presó. Ara no hi anirà per raons d’edat, però som molts (entre ells jo mateix) que voldríem veure’l entre reixes per tot el mal que ha fet al poble de Catalunya. Del cas Banca Catalana se’n va deslliurar, segurament per motius polítics i, potser si, potser que en aquest cas, també ha estat per motius polítics, però això no treu que hagi obrar malament molt malament i que la societat catalana i els diputats presents avui al Parlament, els jutgin per això, encara que no sigui del seu grat, tal i com ho ha fet constar.  

PUJOL NO ‘CANTARÀ’

Si algú s’espera que la compareixença del Molt Poc Honorable Jordi Pujol avui al Parlament de Catalunya clarificarà tots els dubtes que planen sobre ell mateix i la seva família, va errat.

El Mont Poc Honorable, farà el que va fer el dia que va confessar que havia mantingut durant 30 anys diners a Andorra fruit de l’herència del seu pare, dirà el que l’interessarà i punt. Per què hauria de ser d’una altra manera.

Si avui cantés i expliqués el que volen saber ses senyories, així com la ciutadania en general, no faria falta la comissió d’investigació que, amb tota seguretat es farà però que tampoc posarà llum sobre les ombres que envolten al sinistre personatge. Sí, sinistre, perquè, tal i com s’ha vist darrerament (encara que hi havia gent que ho sospitava des d’un bon començament) Pujol s’assemblava més al Dr Jekill i Mr Hyde que no a un president de la Generalitat de Catalunya que ha de vetllar pels interessos dels seus conciutadans. Bé, sembla que ell si que vetllava pels interessos dels seus conciutadans, però només d’uns pocs: la seva família i, segurament també, de la seva família política (ja ens entenem)

Avui el Periódico es fa aquestes 7 preguntes:

1.-¿Quin és l’origen dels diners dipositats a Andorra?

2.- ¿Aquests diners estan vinculats a Banca Catalana?

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos?

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar-los?

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger?

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills?

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar?

Abans de que respongui preguntes com aquestes que avui li faran, majoritàriament des de els bancs de l’oposició parlamentària, molts de nosaltres, segur, tenim la resposta (o al menys creiem tenir-la) Però no tenim cap tipus de prova per a subjectar els nostres arguments i, per tant, és el mateix que no tenir res.

Això també ens passa sovint (ves per on) quan opinem de coses que passen al nostre entorn. Quan ens adonem que les obres d’Amposta es donen a empreses de fora que després subcontracten a treballadors d’aquí. Quan es segueix venent fum després dels estrepitosos fracassos de Tosses, Futuro Ciudad Amposta, escorxador nou en estat de ruïnes, etc. És que quan s’han de fer projectes així no fan estudis previs de viabilitat. La resposta és no, per a què calen?

Tornant a la compareixença de Pujol al Parlament, que ningú s’esperi que serà un càsting de Oh Happy Day ni res semblant. Pujol desentonarà i sovint canviarà de lletra a les cançons. Tal vegada per a que tot plegat sembli més creïble, però com passa sempre, s’ho creuran aquells que s’ho vulguin creure (o sigui els que encara donen suport al Molt Poc Honorable), mentre que per a la majoria (sobre tot aquells que mai hem congregat amb les idees nacionalistes que deien representar, digui el que digui avui, ens semblarà que ens amaga més coses de les que ens explicarà.

Per cert. I algú li demanarà que torni tot el que ha robat? Seria una bona manera de reconciliar-se amb el poble de Catalunya.   

EL MILLOR EMPRESARI

Don Ramon Cinca Piqué, va ser propietari de la casa Brunet de Tortosa i director de l’Acadèmia Cots on s’ensenyava entre d’altres matèries, comptabilitat, dret mercantil, taquigrafia, etc., sovint deia una cosa: Empresari és aquell que sap com guanyar diners i un bon empresari és aquell que encara en sap guanyar més.

Després de les declaracions d’ahir de Jordi Pujol Ferrusola, es desprèn que no només era un gran empresari, sinó, segurament, fins i tot era el millor empresari.   

Cóm s’entén sinó que hagués pogut guanyar tants i tants milions sense haver fet res il·legal.

Per a buscar un exemple de la seva bona estratègia empresarial no haurem d’anar molt lluny. Només ens hem de desplaçar fins la veïna població de Tivissa, a la Ribera d’Ebre.

Allí, s’hi havia de fer un abocador de residus i ves per on, Servitransfer, l’empresa encarregada de fer-lo es va associar amb una empresa propietat del júnior de la família Pujol (que es nodria de diners procedents de Luxemburg), La seva participació era de 3 milions d’euros.

Només un any després, els socis van vendre la major part de l’empresa a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) i ves per on, els 3 milions invertits es van convertir en 5, amb una plusvàlua del 70%.

També crida l’atenció que l’empresa de Jordi Pujol jr tingués per objecte social els serveis de traducció, o sigui res a veure ni amb la construcció ni amb el tractament de residus.

Un que guanya 2 milions d’euros en 1 any, és o no és un bon empresari?       

NI EL 2 NI EL 22...

Cito textualment un titular del Periódico del passat dilluns: De Gispert assegura que Pujol anirà al Parlament la setmana del 22. I subtitula: La presidenta critica les presses per crear una comissió d’investigació.  

Si, ja sé, ja sé que primer es va dir que aniria el 22, però ara ja es parla de la setmana del 22, que no és el mateix. De fet la primera data va ser a principis de setembre...

També sé que la compareixença és voluntària i que si vol, Pujol (mira, quasi m’ha sortit un apariat) no té perquè anar.

Al Telenotícies migdia d’avui (com es nota que estic a casa, ja que normalment no el veig) han dit que el 26 o el 29 (dilluns)

Ja no és que Pujol hagi mentit tota la vida, tota la vida (repeteixo), sinó que ara està jugant amb els diputats i també amb la resta dels catalans, molts d’ells gent de bona voluntat, no com jo que mai em va agrada aquest personatge així com tants d’altres que el van envoltar.

Potser no serà obligatori acudir a donar a explicacions al Parlament. Total si va, dirà el que li donarà la gana i el que no, s’ho seguirà guardant. Però Pujol té el deure moral d’anar-hi. Va ser (fraudulentament) durant 23 anys el president de la Generalitat de Catalunya, el màxim representant institucional i, per tant, una persona que ha ocupat un càrrec així no pot de deixar de donar a explicacions sobre si es o no veritat tot el que ha anat sortint a la premsa durant aquest temps, tant d’ell com de tota la seva família.

Però com s’ha demostrat que Pujol ha estat sempre un frau (i no només fiscal), qui sap, primer, si al final acudirà i, segon, si explicarà la veritat o només es limitarà a dir quatre bajanades. Perquè no crec que digui allò d’ara no toca. La fet massa grossa per excusar-se en qualsevol cosa.

En quan a la Presidenta del Parlament, la Núria de Gispert, tot i no ser del seu partit, ha viscut a l’ombra de Pujol durant molts d’anys. Voleu que us digui una cosa? (bé, crec que ja la sabeu o al menys la intuïu) No em crec a tots aquells que diuen estar tristos i contrariats pel que va fer Pujol. El que estan és preocupats. Preocupats de què? Imagineu-vos per un moment que Pujol canti i no precisament la Traviata. Que digui que, efectivament, es cobraven comissions de les empreses constructores i que això servia per a finançar-se tant ell com el seu partit. Estaríeu o no preocupats vosaltres si estiguéssiu a la pell d’algun càrrec convergent.

El que voldrien fer els de CiU (CDC, però pel que sembla també UDC si ens atenem a les paraules de la de Gispert i del propi Duran) és el que acostuma a fer Mariano Rajoy. Deixar passar el temps, perquè sembla ser que al final tot s’acaba oblidant.

Tot i creure que una comissió d’investigació al Parlament no servirà per a gran cosa, crec que és necessària per a que, al menys, hi hagi gent que no pugui cagar dur (perdoneu-me l’expressió, però crec que així s’entén bé)

Seran molt més efectius els informes que puguin fer tant l’Agència Tributària, com la UDEF (Pujol es preguntava fa temps què era això) i les sentencies dels propis jutjats, encara que, de ben segur, sempre hi haurà qui les posi en dubte i digui que és per a fer mal a Catalunya.

I per cert, que tornin els diners dels que s’han apropiat il·lícitament, que d’això no se’n parla!  

LA DARRERA BATALLA DE PUJOL

Els teloners s’anaven succeint davant del faristol.  Mentre, a la primer fila, expectants, en espera de ser cridats per a intervenir en el precís moment que un gran aplaudiment s’apoderaria de la sala, les cares més significatives del partit. Ocupant un lloc preferent: Artur Mas i Jordi Pujol oJordi Pujol i Artur Mas. El pare i el fill polític; l’alumne més avantatjat després d’abandonar-ne a d’altres pel camí (Miquel Roca, Joan Maria Pujals...)

Pujol ja mitinejava poc, però només la seva presència era garantia que l’èxit s’acabaria assolit. Era com el pare que tots els convergents desitjaven tenir. Durant moltes dècades, fins i tot la seva figura s’havia identificat amb Catalunya. Pujol era Catalunya! Al menys per a tots elsgermans que compartien el carnet de CDC... I per a tants d’altres que també els votaven convençuts que era la millor alternativa per a Catalunya. Gent de bona fe que creien amb Pujol com aquell cristià que creu en Déu.

Durant anys he comparat aquesta imatge de Pujol davant les hosts convergents amb la llegendària i bucòlica del Cid Campeador davant de l’exèrcit cristià durant la conquesta de València al rei moro i que tan bé va saber plasmar  el director Anthony Mann a les platges de veïna Peníscola amb Charlton Heston en el paper de Rodrigo Díaz de Vivar. Tal com va passar a la llegenda, Pujol, com el Cid, guanyaven batalles després de morts. El paper de Pujol, retirat políticament des de l’any 2003, era transcendental per un partit que ell mateix havia fundat quaranta anys abans.  

Però quan tots ens pensàvem que Pujol lliuraria la seva darrera batalla mirant d’assolir uns òptims resultats electorals per a la seva formació política, resulta que haurà de resoldre una llarga batalla judicial molt més transcendent per la seva activitat al marge de la política, però que es trobavenestretament lligades.  

Pujol podria haver estat la figura més significativa de la Catalunya postfranquista, però ell mateix ho havia reconegut (premonició?) uns anys abans: un fet puntual podia espatllar la meva biografia...

Però no va ser un fet, va ser una successió de fets (idèntics o similars si voleu) al llarg de tota una trajectòria professional i política. Segurament fins i tot d’abans, des del temps que ocupava un alt càrrec a Banca Catalana, una entitat financera que va ser espoliada i que mai es van arribar a passar comptes amb els culpables de la situació.

Però la bomba va esclatar un dia de Juliol quan Pujol, quan Pujol, segurament obligat per les circumstàncies (sembla ser que la immediata publicació dels seus tripijocs per part d’un diari de difusió nacional va ser-ne el detonant) va confessar que havia comès frau fiscal al no haver declarat l’herència del seu pare Florenci Pujol i Brugat, fundador de Banca Catalana, davant la incredulitat de la seva germana i del seu cunyat i estret col·laborador.

D’es d’aquell dia, els fets relacionats amb aquest tema s’han anat succeint i, sovint, han estat tan inversemblants com a contradictoris, però a la pràctica ha quedat demostrat que el que Pujol pretenia des del dia de la seva confessió, era protegir els seus fills de la Justícia, però sobre tot de l’opinió pública per a carregar-se ell amb totes les culpes.  

No m’imagino que Pujol pugui acabar els seus dies de forma plàcida. Quan tens problemes judicials, per molt que ho intentis dissimular i superar-ho, per lògica, t’han d’acabar passant factura.

Tal com diu la dita gitana, pleitos tengas y los ganes, perquè tot i així, ningú et deslliura de les males estones que te toca passar.  

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Segona part

Per la seva part ERC està molt mosca amb CiU. Adonar-se’n de la farsa que van suposar els diferents governs de Pujol, deu de ser molt frustrant. Cal recordar que va ser ERC qui va ajudar que Pujol fos president de la Generalitat. En aquells moments ja s’hauria pogut formar un tripartit, ja que PSC, PSUC i ERC tenien majoria suficient per a formar govern, però Heribert Barrera, a canvi de la presidència del Parlament (i qui sap si alguna cosa més) va decidir decantar la balança cap a l’altre costat.

I si això no fora suficient, els republicans saben que tard o d’hora, Convergència s’acabarà desmarcant de la consulta, encara que, fins poc temps abans estaran jugant al gat i la rata (per no dir a la puta i la Ramoneta, una manera d’expressar-ho molt més familiar.  

Per tot això, ERC va decidir demanar la compareixença de Pujol per a que donés explicacions al Parlament de Catalunya i ara, davant l’anunciat retard per part de Pujol, ha demanat una comissió d’investigació, juntament amb els partits de l’esquerra parlamentària.          

L’anunci per part de Pujol d’endarrerir fins el dia 22 la compareixença al Parlament, va fer enrabiar els republicans, ja que una de les excuses va ser la d’esperar després de l’aprovació de la llei catalana de Consultes quan sembla que ni els republicans coneixien la data concreta de dita aprovació.

També diu Pujol que no està obligat a comparèixer i que d’altres persones (en al·lusió a l’Alicia Sánchez-Camacho), en un cas similar no ho van fer. Aquesta sí que és bona! Com pot dir Pujol que tots dos casos són similars? Vull recordar als meus lectors que la Sánchez –Camacho havia de comparèixer per aquella gravació de la conversa mantinguda a la terrassa del restaurant la Camarga entre ella mateixa i l’exdona de Jordi Pujol Ferrusola. ¿23 anys d’enganys als ciutadans de Catalunya és de la mateixa magnitud que un fet puntual com va ser la gravació d’una conversa? Cada dia que passa sento més animadversió per aquest personatge, si és que això encara és possible, perquè estima per Pujol no n’he tingut mai, si més no, tot el contrari.      

Convergència recrimina als altres grups que hagin sol·licitat una comissió d’investigació sobre el cas Pujol, encara que, de moment, se'n han presentat dues (la primera la van presentar el PP i C's, mentre que la segona està signada per ERC, ICV-EUA i les CUP -a l'hora d'escriure aquestra entrada, el PSC no s'havia sumat a cap) Una vegada més, CiU es quedarà sola davant tota la resta.

Quan es va sol·licitar a Pujol que comparegués, en un principi, CiU tampoc s’hi va mostrar d’acord, però va rectificar. Rectificarà ara també? Ho dubto molt. Si la comissió d’investigació és exhaustiva, poden sortir moltes coses i acabar per afectar a la cúpula de CDC. Estic segur que els hi acabarà afectant. Per això Mas i els seus no voldrien que es fes.

El Periódico d’ahir titulava: Pujol desafia a Mas. La meva opinió és que en privat CDC dóna suport incondicional a Pujol, mentre que en públic fan com si estiguessin molestos amb Pujol, el seu entorn i tot el que té que veure amb les seves relacions fraudulentes.

I és que Pujol, es vulgui o no, és un dels d’ells. Ho ha estat durant quasi 40 anys i ho segueix sent en els moments més difícils.

A un referent no se’l deixa penjat i més quan la política d’un partit (CDC) ha girat en torn d’ell i seguint les seves directrius.

I és que Pujol, per a Convergència és un dels nostres, es a dir, dels d’ells...  

I ja per acabar unes preguntes.

-L’actitud d’ERC en el cas Pujol, seria la mateixa si ja no sé sabés que la consulta no es farà de la forma que voldrien els republicans?

-Cóm seran les relacions futures entre CiU i ERC?

-Aconseguirà Convergència girar pàgina (de veritat) i deixar enrere la figura del seu fundador?  

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Primera part

El cas Pujol segueix portant cua, tant a Catalunya com a Madrid. Però sabeu una cosa? Al final em perdo. Ja no sé de quin Jordi Pujol parlen, si del Soley o dl Ferrusola o només parlen del Jordi Pujol President de la Generalitat o de tot el cas o sigui de la família Pujol Ferrusola. No sé si també us passa...

Bé, ahir Montoro va revolucionar el govern de la Generalitat i el partit que li dóna suport. Tampoc tinc clar si UDC els hi està fen costat o no. Ahir mateix, al Congrés dels Diputats, sembla que per primer cop, el partit que lidera Josep Antoni Duran i Lleida va intervenir per separat.

Montoro va dir de Pujol moltes coses, però entre totes, la que més em va cridar l’atenció va ser la de clandestí fiscal. Certament Pujol, mentre en la seva vida pública ocupava el càrrec més important de Catalunya, institucionalment parlant, en la seva vida privada era un autèntic clandestí, ja que la seva situació al marge de la llei s’ha mostrat més que evident.

El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català Francesc Homs va criticar durament la intervenció de Montoro al Congrés i li va reprotxar no haver-se comportat com un ministre, sinó com un representant del PP. Les paraules més dures és quan li va reprotxar que amb el PP no hi ha ni estat de dret ni legalitat...

Des del meu punt de vista les paraules d’Homs són del tot desafortunades. ¿Cóm pot parlar demanca d’estat de dret i legalitat quan la federació a l que pertany amb Jordi Pujol al front van governar durant 23 anys Catalunya al marge de la llei? Tot plegat, no ha estat una bona aixecada de camisa per a la majoria dels catalans (ja sabeu que no m’agrada usar termes com tots, perquè els que vivien del sistema ja els hi va anar bé i, evidentment, aquí incloc a Mas i a la majoria del seu govern, sobre tot a Puig.

El que va ser fiscal anticorrupció, Jiménez Villarejo va recordar ahir que varem estar governats per un delinqüent durant 23 anys i va remarcar que no parlava de presumpte, ja que Pujol mateix ho havia confessat.

Quines ganes li devia tenir Jiménez Villarejo a Pujol? 30 anys esperant el moment. Va ser ell l’encarregat d’investigar el cas Banca Catalana fins que el fiscal general de l’Estat li va ordenar deixar el cas... Sempre he suposat que, en aquells moments, imputar i qui sap si condemnar a Pujol li hauria pogut fer un mal irreversible a la jove democràcia espanyola. Això vol dir que es va actuar bé? A mi em sembla que no. De una manera o d’una altra s’hauria d’haver apartat a Pujol de la primera línia política i, per suposat jutjar-lo pels presumptes delictes comesos pel cas Banca Catalana.

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 31

 Avui s’acaba l’agost i també posaré fi al meu diari. A partir de demà tornaré a la normalitat amb els meus comentaris habituals, normalment polítics.

Els meus més incondicionals seguidors us haureu adonat que cada dia he deixat al menys un diari (a principis de mes hi van ha ver un parell o tres de dies que vaig tenir material per a dos), tot hi haver anar fins a 5 viatges a Barcelona amb el que això implica en quan el temps que tens que emprar... Sense tenir en compte els retards habituals de la RENFE.

Ecografia. Precisament divendres, tornant de Barcelona vaig rebre una trucada de l’Hospital Comarcal d’Amposta per a donar-me hora per a fer-me una ecografia. Feia un mes que l’havia sol·licitat. Els hi vaig de que no calia, que ja me l’havien fet a un altre lloc.

Les retallades no només han comportat el tancament dels quiròfans, sinó també d’altres departaments com és el cas del de diagnòstic per la imatge. Si més no és el que es desprèn per la demora en donar-me hora.

Munir. Recordareu que fa uns dies vaig comentar-vos que l’evolució de la jove promesa blaugrana, aviat despertaria interès i que, amb tota probabilitat el cridarien per anar a la selecció abans de que no ho fes el Marroc. També que el Barça li hauria de pujar el sou i la clàusula de rescissió abans de que vingués un altre equip a emportar-se’l.

Totes les meves premonicions s’han complert. Luis Milla l’ha cridat per anar a la sub-21, pas previ per a debutar a l’absoluta. Mentre, Marroc també pretén que jugui amb la del país dels seus avantpassats. No crec que ho faci, ja que jugant amb Espanya té garantits molts més èxits i diners que si ho fa amb la del Marroc.

I, també s’està parlant d’augmentar-li la fitxa. Sembla ser que avui tornarà a ser titular al Madrigal i això li dóna, evidentment un plus. No diré que pot ser una competència de Messi i Neymar, encara que només sigui per nom, però evidentment serà una bona alternativa i un gran substitut per a quan algun d’aquests jugadors no ho pugui fer, ja sigui per lesió o per sanció.

Un sant transvestit. La notícia, que ahir vaig llegir a Público, té la seva gràcia. Resulta ser que a Sevilla veneraven una suposada imatge de Santa Llúcia quan en realitat es tractava deSant Joan Evangelista.

Sabeu que Santa Llúcia és la patrona dels cecs i per deferència a l’ONCE van voler posar la imatge de la santa patrona, però com no en tenien, van pegar ma del primer que van trobar i com que Sant Joan Evangelista és molt finet i a sobre sembla ser que porta roba de dona, aviat van trobar la solució.

Aquest fet, me’n ha fet recordar un d’una població molt més propera: Vall-de-roures.

Resulta ser que al portal gòtic de l’església de Santa maria la major hi ha 4 figures. A principis de la guerra Civil Espanyola, els milicians la van col·lectivitzar per a usar-la de magatzem. Va ser quan van decapitar les 4 imatges.

En acabar la guerra les van voler restaurar i algun enteradillo va pensar: 4 imatges? Els 4 apòstols. I així es va fer, els hi van posar el 4 dels 4 evangelistes. Però vet-ho aquí que una d’elles té els braços al voltant del ventre. És la Verge Maria, però amb barbeta.

Carlos Fabra. El capitost del PP de Castelló ha d’entrar aquesta propera setmana a la presó per a complir una condemna de 4 anys. Però resulta que no vol entrar i contradient el que va dir fa un temps, ara vol demanar l’indult al govern. Quina cara que té! Lladre, mentider, trampós, defraudador... Qui en dóna mes? Es d’esperar que no li donaran l’indult si tenim en compte que tampoc li van donar a Jaume Matas.   

Cas Pujol. I com no podia ser d’una altra manera, tancarem el diari parlant del Cas Pujol, un cas generador de notícies i que donat de si durant tot el mes.

La penúltima que s’ha sabut ha estat que en 5 anys, el clan Pujol va guanyar 875 milions d’euros? D’on van sortir (si, en aquest cas, no consta que els hi toqués la grossa de la Rifa de Nadal)?

Aquest fet, sumat a molts més, fa que l’elit empresarial catalana es pregunti com és que guanyaven més diners que ells mateixos? La resposta de tot plegat és molt fàcil. Mons pares sempre hem van dir que els diners no es fan treballant... Quan em vaig fer gran vaig assabentar-me de la segona part: ES FANT ROBANT!!      

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.    

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 21

Sobre les obres del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament. Aquest matí he vist un missatge de la periodista Sofia Cabanes demanant-me poder publicar una foto meva a l’aguaita.cat sobre les pancartes que hi ha a una majoria de els cases d’aquella zona. Evidentment li he donat el meu consentiment. No recordo que mai m’hagi negat a que algú publiqui una foto meva i m’afalaga veure-la publicada. No obstant, de vegades no sé m’ha demanat permís i, fins i tot hi ha qui n’ha penjat i en cap moment s’ha mencionat l’autoria.

Els que em segui sabeu que dimarts vaig publicar unes fotos sobre l’imminent començament de les obres. La notícia d’avui és que ja han començat. Aquest mateix matí he anat a l’ajuntament a recollir un paper i he pogut comprovar com, efectivament, impedien que s’aparqués sobre la vorera dreta (en el sentit de la circulació dels cotxes)

Després m’he aturat a parlar amb una persona que regenta un establiment comercial mentre una noia jove estava prenent unes imatges. Li he preguntat de quin mitjà de comunicació era i m’ha respost que de Canal 21.

La persona amb qui parlava m’ha explicat que els veïns de la zona han mantingut 6 reunions amb l’alcalde i que ella només va poder acudir a dos, ja que no sé la convocava (m’imagino que perquè no consta empadronada allí, encara que faci anys i panys que tingui, com he dit, un local comercial)

De tot el que m’ha explicat, una cosa m’ha cridat l’atenció especialment. Les obres havien de començar la segona quinzena de juliol però es van trobar amb una forta oposició: per una part mossèn Ramon, el rector de la parròquia de l’Assumpció i que va dir que volia que aquest any el 15 d’agost, es fes allí (com sempre es fa) la tradicional ofrena a la Mare de Déu de l’Assumpció, la patrona d’Amposta. I per l’altra de les dues societats musicals (la Lira i la Filha) que també s’haurien negat a fer el tradicional concert de bandes a un altre lloc que no fos la plaça de l’Ajuntament.

De totes formes, si com es diu, finalment, es posa una font al bell mig de la plaça, aquest any ha estat el darrer en que el concert s’ha fet en aquest emblemàtic lloc.

Si llegiu l’Aguaita veureu com l’alcalde diu que s’ha aconseguit un ampli consens amb la majoria dels veïns. Permeteu-me que ho dubte. Si per a ell consens és el que feia amb els grups de l’oposició (parlo dels anys que vaig estar a l’ajuntament de regidor), segurament que sí, però ja us ho dic, té el concepte equivocat. Al que ell fa, jo li dic imposició.        

La Justícia, justa? Quantes sentències judicials us han semblat injustes? Si ens poséssim a recordar, segur que en faríem una llarga llista. Només un parell d’exemples: la sentència del TC sobre l’Estatut o la inhabilitació del jutge Baltasar Garzón.

Si finalment es jutja a Jordi Pujol, podria arribar a passar que també se’l declarés no culpable, una sentència similar a quan se’l va absoldre pel cas Banca Catalana.

De fet hi ha mota gent que és escèptica i que creu que, finalment, no passarà res, igual com tampoc els hi passa res a la majoria del que han ocupat càrrecs importants, ja siguin del PP, de CiU o del PSOE.  

I per què podria passar això? Senzillament per que es podrien trobar defectes de forma, com per exemple el que, desesperadament, està buscant el clan Pujol per Andorra: trobar a l’empleat de banca que, suposadament, va filtrar les dades al diari el Mundo que és el mitjà que anava a treure tota la informació sobre la fortuna dels Pujol a Andorra.

+ Pujol. A hores d’ara encara no és segur que Jordi Pujol acabi compareixent al Parlament per a donar explicacions sobre la confessió que va fer l’any passat. Una confessió per cert (ara ho sabem) que la va fer per dos motius: el primer per avançar-se al que s’anava a publicar i el segon per a guanyar temps i preparar la seva defensa (i la de la seva família) per mirar de sortir-se’n ben parat de tot aquest enrenou.

Si finalment Pujol no acudeix al Parlament, una institució que el va escollir President de la Generalitat fins a 5 vegades, serà, ni més ni menys que menysprear els ciutadans de Catalunya, al menys d’aquells que mai hem cregut que Pujol fos el que aparentava ser (deixem-ho així)  

LA PREGUNTA DEL DIA 21-08-2014

¿Pot una persona que no tingui la ciutadania andorrana presentar una demanda contra la banca als tribunals del Principat d'Andorra?

¿No és possible que els Pujol tinguin ciutadania o veïnatge andorrà? 

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 19

Central de grues. Si us trobeu tirats per la carretera, en lloc de trucar al telèfon d’emergències de la vostra companyia d’assistència, potser millor ho feu al bar que hi baix de casa nostra. Sembla ser que els treballadors de l’empresa Delta Garci tenen allí el seu centre d’operacions. Darrerament, les dues grues s’han afegit a la resta de cotxes que solen aparcar com els hi dóna la gana.

Sembla ser que la nacionalitat des conductors és un romanès i l’altre pakistanès, curiosament les mateixes de les dues persones que porten el bar.

Em permeteu un acudit? Abans us he dit que l’empresa es diu Delta Garci. Coneixeu a les germanes Garci? Sembla ser (recordeu que és un acudit) que eren trapezistes. Els seus noms eren Rosa Garci, Júlia Garci, Carme Garci i Paca Garci...   

Balanç del Gamper. Tot i ser contra el Club León de Mèxic, el debut d’anit del Barça va ser força prometedors. Si ho recordeu, vaig dir que, difícilment veuríeu jugar junts a Messi, Neymar i Luis Suárez. Efectivament no van coincidir al terreny de joc. És una al·licient que, molt probablement haurà d’esperar fins que Suárez acabi la seva sanció per la mossegada durant el mundial. Estaria bé veure’ls en el primer Madrid-Barça de la temporada.

En canvi em vaig equivoca respecte a Neymar. Vaig dir que, segurament, estava mancat de forma i va demostrar estar preparat per a començar la lliga. També a Messi se’l va veure bé: ràpid i intuïtiu, com el de les millors ocasions.

Però possiblement el millor del partit va ser un noi del filial que encara no ha fet 19 anys: Munir. Aquest noi ja va destacar l’any passat amb el juvenil del Barça amb qui va guanyar la Champions de la seva categoria. Ahir va fer dos gols (com Neymar) que sumats amb els dos que va marcar a Helsinki, el van convertir en el màxim golejador de la pretemporada amb 4 gols.

La polèmica del Gamper. El popular tema Paquito el Chocolatero (tradicional d’Alacant, per aquell que no ho sàpiga) va ser motiu de polèmica durant el Gamper d’ahir.

Sembla ser que la penya barcelonista de la Rapita fa 15 anys que el toca durant el partit que serveix de presentació de l’equip blaugrana de cara la propera temporada i mai havia causat cap controvèrsia.

Però sembla que aquest any l’independentisme de la ceba està molt més sensible que d’altres anys i ahir no els va agradar que s’interpretés un tema que no és propi de Catalunya. Fins i tot es preguntaven si no hi havia altres temes catalans que es poguessin tocar.

Ara mateix li preguntaria a la xertolina Carme Forcadell què en pensa? Si no ha perdut les arrels ebrenques (cosa que dubto) segurament hi trauria ferro al tema. Però ves a saber.

També preguntaria què en pensen aquells que estan per la unió dels PP.CC. El que de veritat reconeixen aquestes sigles, segurament pensarien com jo i que si el tema és popular alacantí, no té perquè crear la més mínima polèmica. Quants alacantins hi haurà que són del Barça? Potser ens sorprendríem si es comparés amb els seguidors del València que hi ha a la millor terreta del món.

La culpa segueix sent de Zapatero. Si algú es pensava que per al PP, Zapatero ja era aigua passada, s’equivoca. La senadora del PP per Cèuta Luz Elena Sanín creu que la culpa del dèficit d’Espanya són les subvencions que Zapatero va atorgar als col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals. Ja dic jo que abans d’ocupar un càrrec públic, haurien de passar una espècie de test per a veure si són o no aptes. Quina vergonya de polítics.

La família Pujol. Avui s’ha de fer efectiva la denúncia de la família Pujol (que a l’hora de presentar-la ha d’estar al complet, segons ordena la llei andorrana) contra dos entitats bancàries del Principat d’Andorra. Tal com llegia avui al Periódico, el penediment de Pujol li ha durat 25 dies.

Perquè si de veritat estigués penedit i afectat, segurament no pensaria com sortir-se’n d’aquesta. Però la seva declaració va ser fruit de les filtracions que anaven sortint a la premsa i es va avançar al diari el Mundo que anava a treure tota la informació sobre els capitals que movia la família Pujol d’aquí cap allà i d’allà cap allà i que també guardaven a paradisos fiscals con Andorra i Suïssa.

Sembla ser que una de les argúcies que empraran els Pujols serà la de que Espanya va en contra d’ells (es a dir, en contra de Catalunya), tal com sembla que ja ho van fer en el cas Banca Catalana.

L’altra seria intentar que s’anul·lessin les proves que té el jutge Ruz en contra de la família per obtenció il·legal. Ja sabeu que es diu que si un empleat de la banca andorrana les va filtrar.

Si al final tot aquest cas queda en un no res, segurament la majoria els convergents l’absoldrà, però no per això Pujol i els seus deixaran de ser una colla de mangantes.  

LA PREGUNTA DEL DIA 18-08-2014

¿Què Pujol es querelli contra dos bancs andorrans per violació de secret bancari, el fa menys responsable dels delictes que ell mateix va confessar? 

És una manera de desviar l'atenció cap a un altre costat. Pujol, a part dels delictes confessos d'evasió de capitals i frau fiscal, cal pensar -pel que es va sabent- que n'hi molts d'altres, com per exemple apropiació indeguda i segurament també els de suborn, malversació de cabals públics, tràfic d'influències, falsedat documental, blanqueig de capitals i prevaricació.
Si en lloc de tenir 85 anys fos més jove i se'l declarés culpable, el més segur que que s'hauria de passar molts d'anys a la garjola.

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 3

Diada castellera i muixeranguera. Ahir per la tarda la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va tenir actuació a les Cases d’Alcanar dintre dels actes del dia del Turisme que es celebraven a la pedania marinera d’Alcanar. Si bé en un principi havien d’acompanyar als Xiqüelos els Torraires de Montblanc, finalment no van poder acudir i el seu lloc el va ocupar la Muixeranga de Vinaròs que, com ja he dit més d’una vegada és una colla germana, ja que compartim diversos membres, la qual cosa, no em cansaré de repetir-ho, m’agrada de manera especial, ja que sempre he defensat la unió i la bona entesa del territori Terres de l’Ebre, Alt i Baixa Maestrat, el Ports i el Matarranya)

Bé, mentre la colla castellera no van tenir precisament la seva millor actuació: un 3d6 i un pd4 descarregats a més d’un parell d’intents d’un 4d6, els muixerangueros van completar una bona actuació amb diverses figures i un pilar de 4 (no se si ells l’anomenen així) que, segons els seu president Lluís Enric Pàmies, era el primer que aconseguien fer.

La tarda va estar marcada per la pluja que a punt va estar de fer suspendre la jornada. Al final es va poder actuar amb certa normalitat abans de que tornés a ploure.

El Periódico. L’exemplar d’avui del Periódico de Catalunya porta un ampli reportatge del cas Pujol. Jo crec que explica quasi tot el que sé sap del cas. La portada és de per si, molt eloqüent: Jordi Pujol, mirall trencat. I és que amb les declaracions del gens honorable, va caure el gran mite del catalanisme militant. Se’l tenia sobre un pedestal, com si un déu es tractés. Però en canvi, d’altres el teníem situat a l’infern polític.

I és que en política quasi sempre hi ha dos grups: aquells que tens a favor i els que tens en contra. I jo, en aquest cas vull treure pit i dir que mai he votat CiU i segur que mai ho faré. En canvi, els que estan a favor pensen que ja n’hi ha hagut prou d’escarni. Fins i tot, crec que pensen (encara que no ho admetin) que el cas farà mal al procés independentista català. Quan semblava que els grans líders del país s’apropaven molt a allò que anomenen estadistes, s’ha comprovat que al que realment s’apropaven era a allò que s’anomena lladres. I encara diria més. Alguns d’aquests han actuat usant mètodes més propis de la màfia que no dels polítics. És cert que no han fet matar mai ningú, però si algú els hi ha fet nosa, l’han apartat usant males pràctiques. I, en aquest cas parlo en primera persona. Malgrat tot no ho van aconseguir, ja que després de l’intent de treure’m de la circulació, vaig estar convivint amb ells a l’ajuntament d’Amposta i mai he deixat de dir el que penso, encara que si que he obviat noms perquè no en tinc la plena seguretat. No obstant, el gran instigador és el que, durant molts i molts d’anys va regir els destins de la nostra ciutat. I tinc plena constància de que el meu cas no va ser l’únic.

Junqueras. Mentre abans que esclatés el terratrèmol Pujol, des de les files de CiU es deixava entreveure que ERC podria entrar al govern passat l’estic i sempre abans del 9-N, ara, el líder republicà afirma taxativament que l’entrada al govern no està damunt la taula.

He dit darrerament que qui dona suport als corruptes, implícitament també ho és. No sé si Junqueras pensa el mateix que jo, però suposo que té clar que, ara més que mai, entrar a formar part del govern de Mas li reportaria més perjudicis que beneficis. ERC, salvant les distàncies, farà com el PP de Rajoy: deixarà passar el temps esperant la seva oportunitat que, saben que tard o d’hora els hi arribarà.

No sé si Junqueras o un altre líder d’ERC serà el primer president d’una Catalunya independent, però té tots els números de obtenir la presidència de la Generalitat. Què no és poca cosa!